S’escolten uns tacons llunyans que repiquen i fan eco des de totes les cantonades. Són les dones, les travestis, els gays-dins-l’-armari-de-les-sabates-, les feminitats monstruoses, deformades pel seu excés de talent, que caminaven per sobre la superfície terrestres fent cultura, abans que la cismasculinitat blanca ocupés tot el discurs i esborronés el seu record de la història de la música. Però en cada arpegi fantasiós, en cada virgueria melòdica, en un matís de sintetitzador, a cada ritme que et fa treure la ploma a la pista, encara hi ressonen totes elles. Quin escàndol, és impossible silenciar-lo. Per això que quan neix una nova diva queer, sembla que tot comenci de nou, des del silenci, des de zero. Que s’hagi de reinventar la paraula i tornar a nomenar-les una a una. Cada naixement les torna a totes a la vida.
Pere Francès (Barcelona, 2002), amb el seu alter ego LaFrancesssa, des de la joventut reivindica la memòria radical de les dives dels cabarets del Paral·lel a les que deconstrueixen els clubs globals, rebentant els beats i les tarimes: “Com si bufar i fer ampolles, dius…/Però, has provat de fer, una polla pols?”. Amb el seu segon àlbum Tounta… (autoeditat, 2026) i acompanyada de Ouineta, Fades, Llum, Edu Gil, Jun Komura o altres mimesis internacionals com la grega Thaleia, fa sonar les vivències de totis a cop de taló esclatant sobre el terra, posant a prova la plasticitat del disseny sonor i edició d’àudio dins els imaginaris pop.
Quan neix una nova diva queer, sembla que tot comenci de nou, des del silenci, des de zero.
Per a qui encara no la conegui, un breu recorregut: Festival BAM (2023), Sónar (2024), Kalorama (2024), però també el TNC, el CCCB o la Fundació Miró, on té una peça preservada a l’arxiu. Se la pot sentir desfilant per Oriol Clavell a la passarel·la EGO de Madrid o a la banda sonora del videojoc A Pizza Delivery d’Eric Osuna. També ha musicat Per Lo Mudable, però no serà l’única obra performativa on se l’escoltarà pròximament. L’atrapem per a fer-li unes preguntes abans que camini massa als afores de la seva estimada ciutat comtal.
En quin moment va néixer el teu amor per a la síntesi del so?
Al cotxe, amb la meva mare, escoltant la seva música preferida dels vuitanta: Tears for Fears, Pet Shop Boys… Sempre li ha agradat molt ballar i jo he sortit a ella. Passar aquests moments íntims i tenir tantes cançons que ens relacionen ha marcat el meu amor cap tot allò que et pot abocar la música. El que m’atrau de la síntesi és la seva capacitat maximalista i de traducció de les emocions dins un imaginari de fantasia pop. Em fascina que sigui artificial i soni tan contemporània. Obre un món ple de paràmetres modificables que s’escapa del codi binari i permet replicar el sentiment al detall.
Quan passes d’oient a agent?
Vaig començar a produir a 4rt de l’ESO per un projecte de format lliure. Com qualsevol little faggot volia ser la Britney Spears i volia fer una cançó. Em vaig descarregar el Garage Band i vaig construir un munt d’idees superestúpides, però també superdivertides. A través d’altres amics ens vam entossudir a descobrir, per fi i de manera definitiva, com es feia la música. De seguida vam compartir-nos tutorials i començar a experimentar amb altres estacions de treball d’àudio digital (EAD) com FL Studio o Ableton, tot autodidacte. Si hagués d’aprendre a produir ara potser desistiria. Requereix molt temps, i a l’època d’institut passes les tardes a casa.
“Vaig començar a produir a 4rt de l’ESO per un projecte de format lliure. Com qualsevol little faggot volia ser la Britney Spears i volia fer una cançó”.
La música, a més a més, ve acompanyada d’un alt grau de performance.
Per sort, a casa meva mai hi ha hagut cap problema perquè em poses perruques. Un diumenge qualsevol podia vestir-me amb les disfresses de Carnaval i muntar el cabaret. Feia teatre a l’escola i això em va donar l’habilitat d’habitar personatges. Però va ser el meu professor de hip-hop qui em va ensenyar les cançons més rares de FKA Twigs. En sortir de classe li demanava “qui són aquestes artistes?”. Arca i SOPHIE t’exploten el cap, sobretot quan ets petit. Així que em vaig decidir per un perfil més conceptual i alhora més deconstruït, d’aquí va sortir LaFrancesssa. Podia fer una cançó més pop i una molt més texturosa o trencada, i entenia que les dues peces formaven part del mateix món. Mai m’ha conflictuat.
Si reduíssim LaFrancesssa a uns quants elements, format icona, quins no hi podrien faltar?
Una perruca rossa, de cabells naturals, per poder-lo cardar, netejar, modelar. L’automatització d’un filtre de producció, per jugar amb la corba del paràmetre, ja que cap dels sons que utilitzo es mantenen iguals durant tota la cançó, parteixo de la metamorfosi. L’últim element vindria de la gestualitat, una picada d’ullet o un parpelleig, que pot transmetre allò més elegant, més sexy, l’èxtasi… Sempre estic oberta a l’expressivitat.
Quina càrrega té el concepte de “Tounta…” que dona nom al teu àlbum?
L’arquitectura de la paraula, és a dir, aquest diftong, surt més de la nit i de la disbauxa. De començar a inventar vocabulari amb les amigues i riure-se’n. He anat a molts concerts de música electrònica experimental amb una curació masculina, pedant i a l’antiga, que em despertaven les ganes de provocar i jugar més amb la deformació dels codis. “Tounta…” té tres punts perquè així també estàs obligant l’espectador a utilitzar el teu vocabulari. I clar, el vocabulari per l’escena queer és molt important, perquè construeix mons. És a dir: ‘Ei, aquest és el meu terreny i passaràs pel meu filtre”. Activen una manera de pronunciar-ho, però també activen una condició de passatge, un misteri, no s’ha acabat de dir la frase, encara no ho has vist tot, encara tens bastant a descobrir. Ja hi afegeixes aquesta seducció.
En l’àmbit iconogràfic, com es tradueix a la portada?
Soc jo a sobre d’un piano obert [riu]. Un piano! I jo faig electrònica. Realment mai he sigut intèrpret, però volia jugar amb aquesta idea d’apropiar-me d’un instrument des de la imatge popular. A l’àlbum hi ha sonoritats molt orgàniques. He treballat amb piano, amb saxo, guitarres elèctriques, acústiques, baixos, etcètera. És una composició pictòrica fosca i jo soc el punt de llum, el personatge que t’aboca aquesta nova visió. Aquí hi haurà un storyteller i una persona que s’encarrega de portar-te de viatge. El tractament d’obra pictòrica remet al record d’algú d’abans. És la típica peça que trobes al soterrani de la casa del poble, que no hi entres mai i està ple de pols. De sobte hi ha un retrat preciós de la teva besàvia i dius: “Ah, i qui era ella?”. I et comencen a explicar les seves històries. Volia que em portés allà. Està plena de trèvols, la sort està tirada, és a dir, què passarà? La sort estarà de part d’aquest personatge, o no?
Aquest personatge que narra el disc, tu l’has anomenat Linda Vangelisss.
Crear personatges dona molta llibertat, no t’enduus la narrativa a un terreny personal, permet desdibuixar-ho tot. Linda Vangelisss et parla des d’unes memòries que no pots contrastar, no saps si són veritat o mentida. Crec que la música de Tounta… tampoc la pots contrastar amb altra música del gènere, sigui experimental o deconstruïda o en català, perquè ho fusiona tot. Aquest punt de vista genuí a l’hora d’atacar una producció musical, trobo que lliga molt bé amb la idea d’un personatge que t’explica la seva veritat i no tens referents per a posar-la en dubte.
Cada cançó és sens dubte una vinyeta molt ben definida. Parla’ns, per exemple de “La festa perfecta”?
Aquí trobem la identitat narrada des d’algú que no és cisgènere i que vol viure la fantasia cis que li han promès tota la seva vida. Quan jo anava a l’escola, pensava: “tant de bo hi pogués accedir”.
“Parla de voler buscar viure la història somiada que et prometien, i que mai s’ha donat perquè tu ets d’una altra pasta, filla”
A P5 ja sabia que m’agradaven els nois. És molt fort. I me’n recordo perquè era a uns lavabos que només s’utilitzen per P5 i tinc la imatge gravada al cap. Jo sabia que m’agradaven els nois, però pensava: “això és una fase, després ja sentiràs l’amor de què tothom parla”. Anava a casa i em ficava a la dutxa i pensava: “val, submergeix-te a l’aigua i quan tornis a sortir llavors canvia tot, pots fer-ho”. I “La festa perfecta” parla de sobre voler viure aquell somni cis que t’han promès tota la vida: la casa a la Cerdanya, les escapades del cap de setmana, un noi que et mira a la sala de fumadors de l’Apolo i amb qui tot és molt fàcil. Voler buscar viure la història somiada que et prometien i que mai s’ha donat perquè tu ets d’una altra pasta, filla. I que val més acceptar-ho i que no passarà res. Viuràs unes altres realitats i potser seran més interessants i tot, perquè no estan escrites i les hauràs de descobrir.
Cada cançó és una vinyeta cantada per Linda Vangelisss, menys l’última, que porta per títol el nom de la diva, però que qui la canta és Pere Francès.
És una abraçada cap a mi mateix després de tot el que he viscut. Aquesta idea que hi haurà la premsa esperant a la porta, ningú sap si és de veritat, però per Pere Francès ho és. Perquè ell decideix creure en aquesta fantasia i ell decideix creure que Linda Vangelisss és aquesta diva oblidada de l’òpera. Em sembla una mostra molt bonica d’un amor a cegues, que es metaforitza realment en dur a terme un projecte independent i que tampoc acaba d’entrar dins d’un marc comercial. És un acte d’amor, perquè és un sacrifici de temps i esforç que fas per tu mateix i per la teva idea utòpica. LaFrancesssa no deixa de ser la personificació del que somiava a l’ESO: una divinitat pop. I les joies que porta són les seves cançons.
La divinitat pop té una potència genuïnament queer i femenina. Què és la feminitat per a tu?
La feminitat, per mi, ho és tot. El meu prisma. Sento que sempre he estimat des de la lectura femenina. És a dir, des d’una acceptació, des d’una compassió, des d’una empatia, des d’un no prejudici, des d’un creure en allò que et pot fer bé i en allò que es pot transformar. També és veritat que créixer sent queer t’obliga a abraçar aquesta monstruositat, en un entorn on t’han dit que la monstruositat no està ben vista. L’acabes abraçant perquè veus que tu en formes part, i arribes a entendre que, en les mil maneres que es presenti, totes són dignes d’estimar. És quelcom que jo trobo molt femení. Per sort, ens hem trobat totes, i no recordo habitar una escena en què no érem totes queers o dones i dissidents.
“Acabes abraçant la monstruositat perquè veus que en formes part, i arribes a entendre que les mil maneres en què es presenta són dignes d’estimar”
És fort veure com canvia la percepció, perquè realment és la primera escena queer catalana i DIY (do it yourself) que arriba a aquest nivell de visibilitat, però per a tu és el que ha de ser.
No hi ha res fora de l’habitual, he crescut amb això. Un cop he sortit al món, ha estat el que he vist. Des de dins sento que és una escena molt bonica, perquè totes estem disposades a donar-nos una mà. Compartim equips, compartim conceptes, compartim referències i cadascuna sap traduir molt bé els seus propis llenguatges, fent-ho encara més ric.
Com definiries cada un d’aquests llenguatges?
Ouineta és l’esperit pop, la nostra Addison Rae, amb una picardia pròpia i uns codis internacionals. La Llum és la Madonna, una CEO com una catedral. La veus treballar i és una màquina, m’ha ensenyat el seu calendari d’una setmana normal i no hi ha cap espai lliure. Les Fades són les TLC, les nostres Spice Girls, el que fan és tan divertit que aconsegueixen empatitzar amb el públic i tenir un autèntic fandom, exactament del que tracta el pop. I l’Asra3, per a mi, és en Brian Eno en els seus anys més travestis amb Roxy Music. És un mastermind de la producció, però amb un sentit de l’humor molt ben trobat.
I tu, series SOPHIE?
Jo soc una mica David Bowie amb aquesta cara d’antipàtica i que a l’escenari és superdiva. Ara, que no en soc gens d’antipàtica, soc moníssima. A “Jove i fora de si” faig broma que dins la queerness sembla que només tinguem un referent. També podria ser Prince, però és que tampoc sé cantar, seria des d’un prisma perfeccionista de productor.
Els noms que ens has mencionat són les headliners de l’escena. Però has treballat amb moltes persones talentoses i que seran, potser, les que marcaran el futur de la cultura catalana en altres facetes de l’art.
Hi ha quatre noms que em venen ràpidament. En Lucas Altaba, un compositor de música contemporània exquisit, amb una capacitat de saber llegir molts registres i portar-los a un terreny creatiu impressionant. Sap transformar la seva obra constantment. L’envejo, l’admiro, el reconec i em desfaig per ell. És el meu director escènic, la meva mà dreta. Després tenim l’Edu Gil, amb qui tinc més col·laboracions a l’àlbum. Va començar fent música i va treure un EP, però ara està centrat en l’obra pictòrica i li està anant superbé. El seu estil és, a més de reconegut, bastant influent nacionalment en l’àmbit de l’obra plàstica. També Jun Komura, amb qui ha escrit la majoria de les lletres de “Tounta…”. Té una capacitat per entendre imatges i traduir-les a text brutal. Sap desfer codis invisibles en converses, trobades i relacions, i ho fa amb una poesia quotidiana preciosa. Ell ha estat qui ha llegit millor a LaFrancessa i ha posat llum a la construcció del personatge. I la Pépinot, que és l’arxiu visual nacional, sap trobar la microtendencia, és una explosió d’imatges, de siluetes i de combinacions cromàtiques. Té molt dominada la capacitat de resumir i acotar conceptes.
“Espero que es vegi com una escena amb ganes de defensar allò que estima i en què creu”.
Tota aquesta escena, quan es llegeixi des del futur, com creus que la descriuran?
Espero que es recordi com uns anys gloriosos de creativitat i de lluita. Perquè no deixa de ser una lluita, totes estem underpaid i totes anem justes, però ens pot més la voluntat de generar, de compartir i de créixer juntes. Trobo que això és preciós en els temps que vivim d’acceleracionisme, de necessitat de producció constant i d’adaptació a un mitjà comercial que ve de fora. Espero que es vegi com una escena amb ganes de defensar allò que estima i en què creu.
