L’altre dia vaig escoltar un debat sobre com haguera sigut tot si, en el seu moment, les nostres àvies i besàvies no hagueren exigit el dret a una alimentació pública i comunitària. Si no hagueren aconseguit que s’implantara, junt amb els sistemes d’educació i de salut, el denominat «tercer pilar del benestar»: la seguretat social de l’alimentació-SSA, de la qual hui gaudim totes per a poder assegurar-nos aliments de qualitat. Crec que no hem pensat abans com seria viure sense aquesta política social, pionera en Europa, perquè tenim massa interioritzat consumir només aliments de proximitat produïts en un territori viu, completament aliens a altres mètodes de producció i consum. Però ara, amb l’amenaça de governs de l’extrema dreta i discursos que parlen de liberalitzar el sector alimentari i la propietat de la terra, hem de posar en valor aquesta política i pensar quina societat tindríem sense ella.
Sense la SSA la totalitat de la nostra despesa alimentària quotidiana hauria d’eixir dels ingressos individuals, és a dir, del resultat del treball remunerat de les persones adultes (dels sous) o del que es cobra de les pensions i ajudes socials. Molta gent hauria de fer comptes per a poder arribar a tot. I, d’entrada, ja parlaríem d’una gran quantitat de població que estaria fora d’aquesta capacitat d’accés per no «guanyar diners», començant per la població infantil o per les persones sense faena remunerada. Les primeres dependrien per a alimentar-se del sou de les persones adultes a càrrec seu i les segones, d’estalvis, de l’autoproducció alimentària o d’alguna xarxa de suport personal. Privar-nos del que durant dècades ha sigut una prestació universal generaria situacions de molta tensió, un augment de la desigualtat i un empitjorament considerable de les condicions de vida i de salut. Aquest va ser el punt fonamental del debat.
Sense la “seguretat social alimentària” la totalitat de la nostra despesa alimentària hauria d’eixir del treball remunerat de les persones adultes
Però, quan després ho pensava, vaig adonar-me de la quantitat d’aspectes i processos que estan interconnectats amb l’alimentació i tota la resta de coses que podrien estar en risc i canviar radicalment si desapareix aquesta política pública i les seues estructures de participació.
Perquè, no és només que de sobte haguérem d’incloure l’alimentació entre les despeses i adaptar-la a la butxaca i realitat individual de cadascú, sinó que liberalitzar el sector alimentari suposaria un canvi radical de l’oferta. La gran distribució ja no tindria cap limitació territorial ni barreres impositives per a instal·lar punts de venda, ni tampoc les multinacionals i capitals estrangers, que entrarien també a l’àmbit productiu. Ja hem vist en altres territoris el que suposa això: acaparament de terres, extensió dels monocultius per a exportació, macroinfraestructures de manipulació i transformació o influència dels grans empresaris en les administracions, entre molts altres impactes.
Normalitzar que els aliments puguen proporcionar lucre privat significaria també legitimar l’explotació dels processos biològics
Normalitzar que els aliments puguen proporcionar lucre privat significaria també legitimar l’explotació dels processos biològics. Per tal de treure més rendiment, per a produir el nostre menjar s’intervindrien els cicles naturals de plantes i animals amb tota mena de tecnologies i productes de síntesi per a accelerar-los. I, òbviament, la mà d’obra humana també estaria sotmesa a condicions d’abús i subordinació. Una injecció de violència. Un cercle de submissió.
Amb aquest panorama, on quedaria la pagesia? Què passaria amb tota l’economia local i el capital cultural que ens alimenta i cuida el territori? Sens dubte hauria de competir i estaria en desavantatge. El mercat seria un camp de guerra i per a mantenir-la hauríem d’establir nuclis de resistència fora del sistema en forma de botigues cooperatives, bancals comunitaris i xarxes alternatives de distribució. Continuaria la gent amb ganes de dedicar-se al primer sector?
El mercat seria un camp de guerra i hauríem d’establir nuclis de resistència en forma de botigues cooperatives, bancals comunitaris i xarxes alternatives de distribució
Quan pense en tot això m’adone de com la SSA ha contribuït a modelar-nos com a societat. Em costa entendre l’alimentació com a acte individual, i no només pel seu vessant social de cuinar i menjar juntes, gaudir i celebrar. No. L’alimentació és un fenomen col·lectiu del qual fem part l’espècie humana i tota la resta d’espècies i també el món mineral i l’aigua i tot allò inanimat i simbòlic i afectiu i relacional. No podem autoextirpar-nos d’eixe entramat amb pretensions d’individualitat i molt menys amb pretensions de lucre privat, d’acumulació i de despull.
Davant l’amenaça d’arrencar-nos aquest dret guanyat per les nostres avantpassades (la majoria, pageses) i de dinamitar aquesta manera de viure i d’entendre el món, estic segura que totes, comunitats urbanes i rurals, llauradores, pastores, botigueres, pescadores i elaboradores d’aliments, ens alçaríem juntes per a blindar la terra, defensar les nostres sobiranies i evitar una barbaritat com la que podria arribar.
