“Regularització ja” ha estat durant anys un clam a primera línia de les accions del moviment antiracista i, avui, ha pres un cos, com a reial decret, que s’estima que permetrà a més de mig milió de persones sortir de la sobreexposició a abusos i violències que suposa viure en situació administrativa irregular. S’hi podran acollir les arribades a l’Estat espanyol abans del 31 de desembre del 2025 i que puguin demostrar un mínim de cinc mesos de residència, a través de documentació com ara l’empadronament, informes mèdics o comprovants d’enviament de diners. El pacte de Podem amb el govern de Pedro Sánchez, que permetrà accedir al permís de residència i treball en les condicions que el moviment Regularización Ya ha plantejat, amb l’objectiu de facilitar-ho al màxim de persones, és una fita d’un gota a gota d’incidència institucional, amb més de cinc anys d’activisme al darrere. Victoria Columba és una de les dones que l’han mantingut constant.
Què canvia a la vida de les persones accedir a la regularització? Com ho descriuries, per ajudar a fer-se una idea de què suposarà per, calculeu, més de mig milió de persones?
Canvia la vida de centenars de milers de persones travessades pel racisme institucional, per la persecució, els CIE i l’explotació laboral. Centenars de milers de persones viuen amb por de caminar pel carrer i patir una batuda; viuen amb por de ser deportades. Canvia la vida de persones que no poden, fins ara, cotitzar; que no poden tenir condicions de treball dignes; que només engreixen les butxaques de qui les explota. Canvia també per a nenes i nens, que es podran federar si volen en un equip de futbol perquè tindran papers, perquè els seus pares tindran papers. I també és un canvi per al conjunt de la societat.
“La regularització l’hem fet possible amb veu pròpia persones migrades, a través d’un partit polític”
És un avenç. La regularització l’hem fet possible, amb veu pròpia, persones migrades, a través d’un partit polític [Podem] que ens va possibilitar treballar el text. És històric. Crec que mai abans a la història d’Espanya un grup autoorganitzat de persones migrades han arribat tan lluny a les institucions.
Per tant, les condicions per a la regularització extraordinària que s’ha començat a tramitar, amb l’aprovació al Consell de Ministres d’avui, respon exactament a la demanda central que va donar lloc, fa més de cinc anys, en plena pandèmia de la Covid, a la plataforma Regularización Ya? O hi trobeu lletra petita de què advertir?
Respon a una demanda garantista. Per entendre el context: qualsevol regularització és per un any, d’acord amb allò que marca la llei d’estrangeria. I després es fan renovacions cada cinc anys, fins a la definitiva i poder llavors fer un procés de nacionalització, si es vol i si es pot. Hi ha persones per a les quals dedicar-se a aprendre una llengua és difícil. I també ho és poder dedicar-se a estudiar història. Des de la reforma de la llei d’estrangeria [vigent des del maig de 2025] hi ha cinc formes de mostrar l’arrelament per renovar el permís, no només un contracte de treball. Amb la regularització aprovada avui, es podrà treballar de manera formal, amb un contracte, a partir de 15 dies després de presentar a tràmit la documentació per la regularització. En altres casos, has d’esperar que et respongui l’administració, cosa que pot tardar tres mesos, sis, un any… La persona que et contracta no pot esperar sis mesos que estrangeria et respongui. Per això la regularització era molt difícil abans de la reforma. I encara ho ha estat inclús amb la reforma. Un cop es doni l’opció de regularització a les, calculem, 700.000 persones en irregularitat administrativa, podran renovar després del primer any a través d’alguna de les formes d’arrelament previstes. S’hi podran acollir persones que puguin demostrar que a 31 de desembre portaven cinc mesos residint a l’Estat, i també els seus fills i filles menors residents aquí. I inclou les sol·licitants d’asil, a les quals se’ls ha denegat la protecció, sense renunciar a recórrer la decisió i sense haver de deixar aquesta via. El text aprovat al Consell de Ministres reconeix la irregularitat administrativa com a vulnerabilitat i permetrà que organitzacions socials avalin les persones amb les quals han estat vinculades, al marge de tenir o no l’empadronament. Això permetrà que aquesta regularització arribi a moltes més persones.
La diferència de base, respecte a anteriors processos de regularització extraordinaris, és que les persones migrades no són mirades com a mà d’obra, sinó com a subjectes de drets?
Això és perquè l’hem impulsat subjectes de drets, autoorganitzades en el moviment migrant. És el que marca la diferència. Anteriors regularitzacions s’han fet des d’una perspectiva mercantilista, perquè es necessitava mà d’obra, per la construcció, pel camp… La ILP per la regularització ja [que va aconseguir 700.000 firmes i va arribar al Congrés el 2024] és el resultat de molts anys de lluita migrant, per tancar els centres d’internament; de la tancada migrant a Barcelona, d’assemblees antiracistes; de l’aixecament de jornaleres… Ara, el que ens queda per davant és la lluita pels drets civils i acabar amb la criminalització de la migració. I no haver d’estar exigint permanentment una vida digna i ser subjectes actius en la presa de decisions dels països que habitem.
“La llibertat de moviment és un concepte que hem de recuperar, sense por, i més per encarar el feixisme global, una internacional de la crueltat”
La llibertat de moviment és un concepte que hem de recuperar, sense por, i més per encarar el feixisme global, una internacional de la crueltat i de l’odi cap a les persones migrants. Ens hem convertit en l’enemic número u. El que estem veient a Minneapolis, amb persones perdent la vida per les persones migrades, m’agradaria saber si ho veuríem també a Europa. És important sacsejar-se el privilegi i entendre que les desigualtats són un problema de la societat, no són problemes de la gent migrada.
La presa en consideració de la ILP va obtenir una àmplia majoria a favor al Congrés estatal, però hi ha quedat bloquejada. I, abans d’això, una proposició no de llei que vau presentar-hi, amb altres demandes a més de la regularització, no va tirar endavant, tot i tractar-se d’un text no vinculant. Qui, o què, ha protagonitzat les traves que heu trobat en el camí d’aquests anys per les institucions estatals?
Primer ens vam trobar amb el PSOE dient que no era possible fer una regularització extraordinària perquè el pacte europeu del 2008 ho prohibia. Això era en plena pandèmia, de la qual vam sortir amb una bossa més gran d’irregularitat administrativa, perquè molta gent no va poder renovar el seu permís durant la pandèmia, perquè no tenien feina. Aquesta va ser una primera trava. Després, vam haver de sortir al carrer a ajuntar 700.000 firmes. Això perquè el govern no volia regularitzar, no va ser una prioritat, no estava a la seva agenda.
“Al Congrés, un cop entregades les firmes per la ILP, la trava que vam trobar va ser el bloqueig de Junts i del PNV. I un PSOE que deia que volia però que no podia”
I, al Congrés, un cop entregades les firmes per la ILP, la trava que vam trobar va ser el bloqueig de Junts i del PNV. I un PSOE que deia que volia però que no podia. I una esquerra que va votar el traspàs de competències sense negociar en aquell moment la regularització, quan era el moment frontissa per fer-ho. I no ho van fer. Em refereixo a Sumar, a ERC, a Bildu i al BNG. Entenem que la ILP seguirá viva al Congrés. I, per altra banda, el reial decret s’aprova al Consell de Ministres, no passa pel Congrés. I és important que l’han aprovat ministres com Grande-Marlaska, amb molt d’interés a mantenir la gent en situació d’irregularitat administrativa, quan el PSOE es negava a la ILP. Ens ha costat molt. I ens va costar molt que ens revessin els partits per a parlar. Primer, en veure que vam aconseguir les firmes, tots ens digueren “oh, molt bé”. Però van venir les eleccions i se’n van oblidar. Qüestionem que les esquerres no es deixen interpel·lar, s’ofenen i s’atribueixen assoliments que no són seus.
Què diries que explica que aquesta decisió arribi ara? Des del moviment heu fet notar que té lloc en un context en què guanya força la corrent racista, antiimmigració.
I el fet és que l’Estat espanyol no està exempt de les polítiques racistes i dels discursos d’odi. Hi ha set CIEs i s’està obrint un macrocentre d’internament a Algesires. No considerem que el govern espanyol es desmarqui del context internacional en què guanyen força les polítiques antiimmigració. De fet, el Pacte Europeu de Migració i Asil es va firmar sota la presidència de Sánchez al Consell Europeu, i crea espais de no drets a les fronteres.
En el cas de les dones, diries que la regularització que heu aconseguit té implicacions particulars? Per què ha de llegir-se, no només com a antiracista, sinó com una mesura de política feminista?
Si el feminisme no és antiracista, no és feminisme. Així que donaria la volta a la pregunta. Cap feminisme pot parlar dels drets de totes; de “si ens toquen a una ens toquen a totes” mentre hi ha dones en situació administrativa irregular, que vol dir dones explotades i abusades, i dones que no poden denunciar ni tan sols violència de gènere per temor que els obrin una ordre d’expulsió. Aquest moviment per la regularització està impulsat majoritàriament per dones: treballadores de la llar i les cures; treballadores sexuals; jornaleres, treballadores de l’hostaleria, i també manters. En aquest moviment entenem que les dones estem al centre de la cura de la vida i que això s’ha de tenir present en qualsevol societat democràtica.
Aquesta regularització l’enteneu com un punt d’arribada pel moviment Regularización Ya, o com un pas, molt gran, en un camí que continua?
Aquesta regularització entenem que és un punt d’inflexió a la democràcia espanyola. És un canvi de paradigma, no només en les polítiques migratòries, sinó en les polítiques públiques. I entenem que és un punt de partida per començar a discutir sobre la immigració com a subjecte de drets amb garanties, i com un punt de partida per començar a parlar de drets civils.
“Ara, hem d’anar a pel tancament dels CIEs, a acabar amb les batudes racistes, i a per la derogació de la llei d’estrangeria”
Perquè ens trobem que se’ns truca a totes nosaltres quinze dies abans de les eleccions per preguntar-nos per què no votem les persones migrades, però la resta de l’any s’ignora quantes n’hi ha en situació d’irregularitat administrativa. Ara, hem d’anar a pel tancament dels CIEs, dels centres d’internament; a acabar amb les batudes racistes; a aconseguir un protocol policial per tal que les batudes no siguin justificades per qüestions de reincidència; i a per la derogació de la llei d’estrangeria.
El moviment antiracista compta amb aliances per encarar amb més força els impactes d’un context en què creix l’espai; “normalització” institucional i poder polític de l’extrema dreta?
El que necessitem són complicitats. Maria Dantas [exdiputada d’ERC], a Gala Pin [exdiputada dels Comuns], a Ione Belarra [diputada de Podem], han estat dones clau per hackejar el sistema per dins. És el que necessitem en institucions que no escolten les veus de la societat civil organitzada. I el que necessitem també és bàsic: accés a l’habitatge, acabar amb el racisme immobiliari, amb el sensellarisme, amb les batudes racistes, amb els CIEs… El que necessitem és una societat més amable. L’antifeixisme ha de bategar amb el cor de l’antiracisme, entendre que sense això no hi ha antifeixisme. Perquè el que batega en el feixisme és l’odi antiimigració. I això s’ha d’afrontar amb molt d’amor antiracista, i amb molta germanor i solidaritat.
