Donald Trump va arribar a la Casa Blanca enarborant, durant la seva campanya electoral, la bandera de l’aïllacionisme. Amb el seu “America First” (Amèrica Primer), el magnat republicà treia a passejar de nou una idea íntimament lligada a una teoria política estatunidenca nascuda el segle XIX: la no-intervenció de l’exèrcit dels Estats Units a l’estranger. És cert que en els seus dos mandats presidencials, Trump ha estat molt actiu en política exterior i ha intentat imposar la seva visió del món arreu, però en cap cas ho ha fet amb soldats sobre el terreny. Destaquen, sobretot, atacs amb drons a l’Àfrica o en països com el Iemen o l’Iraq, on un avió no tripulat va assassinar el general iranià Qasem Soleimani, el 2020. Més recentment, el 22 de juny de 2025, el Pentàgon va donar a Israel la capacitat destructora necessària –operació Martell de Nit, amb avions furtius B-2– per fulminar els búnquers on s’allotjaven les centrifugadores d’urani a l’Iran.
La promesa de no intervenir militarment i per terra més enllà de les fronteres estatunidenques podria quedar en paper mullat si Trump fa efectives les seves amenaces sobre Veneçuela
No obstant això, la promesa de no intervenir militarment i per terra més enllà de les fronteres estatunidenques podria quedar en paper mullat si Trump fa efectives les seves amenaces d’envair Veneçuela o de fer-hi operacions llampec de comandos d’elit dels marines. “Nicolás Maduro té els dies comptats”, va afirmar el president dels Estats Units en una entrevista al mitjà Politico el dimarts 9 de desembre. Aquesta darrera amenaça no és, ni de bon tros, l’única llançada pel mandatari republicà, ja que des de l’estiu, els Estats Units coquetegen amb la idea de derrocar Maduro per la força. De fet, al setembre van començar els atacs aeris dels Estats Units a llanxes que navegaven pel Mar Carib i que, segons Trump, transportaven droga amb la connivència de Nicolás Maduro.
La darrera vegada que els Estats Units van atacar un país del continent va ser el 1989 amb la invasió per derrocar el president de Panamà i exagent de la CIA, Manuel Noriega. D’ençà d’aleshores, la primera potencia armamentista del món no ha intervingut per terra en cap país llatinoamericà, si bé les ingerències en països del continent han estat constants.
El narcotràfic com a rerefons
En els darrers mesos, les comparacions entre la guerra de l’Iraq i les amenaces d’invasió de Veneçuela han estat freqüents. En aquesta línia, l’advocat, comunicador social i periodista colombià Guillermo Pérez Flórez, en un article a El País de mitjan novembre, considerava que l’estratègia que George W. Bush havia impulsat el 2003 per ocupar l’Iraq i la que ara fa servir Donald Trump no són massa diferents. Si en aquella ocasió havien estat les armes de destrucció massiva que mai es van trobar el que va legitimar a una guerra amb mig milió de morts, ara ho és la suposada relació dels països i els dirigents progressistes llatinoamericans amb el narcotràfic el que es fa servir per justificar el conflicte armat.
Així, durant el setembre van començar els atacs a llanxes de suposats narcotraficants al Mar Carib, a prop de les costes veneçolanes. De totes maneres, ja el mes d’agost, el president dels Estats Units havia iniciat una sèrie de moviments polítics per poder relacionar el tràfic de droga, el terrorisme i el president veneçolà. Segons va revelar The New York Times, Trump va firmar en secret un decret que li permetia posar en marxa accions militars contra càrtels declarats com a organitzacions armades. La mateixa investigació del diari assenyalava que el gener l’administració de Trump havia impulsat una llei per designar certs grups de narcotràfic llatinoamericans com a organitzacions terroristes. Entre aquestes hi havia el Tren de Aragua o el Càrtel de los Soles, ambdós de Veneçuela. Va ser en aquell moment què en un tuit del govern dels Estats Units es va dir el següent: “Els Estats Units va designar al Càrtel de los Soles, amb seu a Veneçuela, per fer costat a les organitzacions terroristes estrangeres Tren de Aragua i al Càrtel de Sinaloa. Administrada pel dictador Nicolás Maduro, aquest grup fa costat a terroristes que envaeixen el nostre país per a traficar narcòtics, enriquir-se i infligir violència contra les comunitats estatunidenques”.
Els Estats Units primer van afirmar que Maduro formava part d’un càrtel de narcotràfic, després van equiparar aquest grup a una organització terrorista, i finalment van establir que poden atacar grups narcoterroristes
Dit d’una altra manera, els Estats Units primer van afirmar que Maduro formava part d’un càrtel de narcotràfic, després van equiparar aquest grup de crim organitzat a una organització terrorista i finalment van establir que poden intervenir militarment contra grups narcoterroristes. De fet, el govern estatunidenc ha posat una recompensa de 50 milions de dòlars a canvi de la captura del president veneçolà.
A conseqüència de tot això, entre el 20 i el 29 d’agost, Trump va enviar fins a set vaixells de guerra de la Marina, un submarí nuclear i 4.500 soldats a la zona sud del Mar del Carib. Aquesta bel·ligerància, després dels atacs a llanxes veneçolanes en aigües internacionals que han deixat 87 morts, va culminar el novembre passat amb l’anunci de l’anomenada Operació Llança del Sud, un operatiu per combatre el narcotràfic de forma militar al continent. El passat 9 de desembre dos avions de combat van sobrevolar l’espai aeri de Veneçuela, a tocar de la ciutat de Maracaibo, quan les tropes desplaçades al Carib ja sumaven 15.000 efectius.
Darrere de tot aquest procés d’escalada de les hostilitats plana la sospita. Els Estats Units han construït un muntatge per envair Veneçuela? Hi ha diversos elements que així ho indiquen. Un informe secret fet públic per The Associated Press assegura que els Estats Units van posar en marxa una operació encoberta de diversos anys des de la seva agència antidroga, la DEA, per infiltrar agents a Veneçuela que recollien imatges de funcionaris d’amagat i intentaven construir causes per narcotràfic contra el govern del país, incloent-hi Nicolás Maduro.
Segons The Associated Press, els Estats Units van infiltrar agents a Veneçuela per recollir imatges de funcionaris d’amagat i intentar construir causes per narcotràfic contra el govern del país, incloent-hi Nicolás Maduro
De la mateixa manera, l’argumentació basada en la salut pública que han esgrimit els Estats Units per justificar la seva posició contra Maduro o el narcotràfic al Carib és complicada de sostenir. Segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, la major part del tràfic de drogues entre els països llatinoamericans on es produeix cocaïna i els Estats Units s’efectua pel mar Pacífic. Alhora, si bé és cert que la qüestió de la drogodependència és preocupant al país nord-americà, també ho és que, en realitat, és un problema que té a veure amb el fentanil. Aquest opiaci en gran part s’obté de la Xina i s’elabora químicament en territori estatunidenc, Mèxic o Canadà. Contradictòriament, Trump decidia la setmana passada indultar l’expresident d’Hondures Juan Orlando Hernández, acusat pels fiscals antidroga d’introduir cocaïna als Estats Units.
“Tot plegat és una excusa per intervenir en els assumptes interns de Veneçuela i promoure un canvi de règim”, afirma en declaracions a la Directa Juan Carlos Lenzo de la Unión Comunera de Venezuela, un moviment polític i social que agrupa comunes i organitzacions populars del territori veneçolà. “A això se suma la necessitat de control sobre el pati del darrer a tota Amèrica Llatina dels Estats Units a través de la imposició de governs afins als seus interessos”, afegeixen.
En aquest sentit, l’octubre passat, l’administració de Donald Trump també va atacar un altre govern llatinoamericà que no és de la seva línia ideològica. Així, va decidir incloure el president de Colòmbia progressista Gustavo Petro i la seva família a l’anomenada llista Clinton, que registra les personalitats que tenen relació amb el narcotràfic. Alhora, en l’entrevista a Politico on va dir que Maduro tenia els dies comptats, Trump també va assenyalar que podria envair Mèxic per la seva vinculació amb el narcotràfic.
Què hi ha darrere de l’amenaça d’invasió?
Són diversos els factors que expliquen els motius que han dut els Estats Units a escalar el seu conflicte amb Veneçuela. Com en el cas de l’Iraq, els recursos naturals són un tema central. Així ho considera Lenzo des de la Unión Comunera: “Els Estats Units busquen el control sobre els recursos naturals. Recordem que Veneçuela posseeix la reserva més gran de petroli del món amb més de 300.000 milions de barrils de petroli així com grans jaciments de gas, mines d’or i minerals estratègics”.
Més enllà d’això, hi ha un nom clau que explica la fixació dels Estats Units amb Veneçuela: Marco Rubio. El polític de 54 anys nascut a Miami, és l’actual secretari d’Estat dels Estats Units i forma part del Consell de Seguretat de la Casa Blanca. Des del seu càrrec –similar al d’un ministre d’exteriors d’altres països- s’ha ocupat de negociar una sortida pel conflicte entre Ucraïna i Rússia i ha estat cap dalt per entendre l’agressivitat diplomàtica amb la qual el seu país ha tractat Veneçuela.
Abans d’arribar al càrrec que ocupa en l’actualitat, Rubio –un dels polítics que més diners rep de l’Associació Nacional del Rifle i el candidat favorit del Tea Party- va ser governador de Florida, l’estat on hi ha més refugiats veneçolans de tots els Estats Units, amb quasi 260.000 de persones provinents del país llatinoamericà. Rubio, que és fill de pare i mare cubans exiliats, sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb el règim de Nicolás Maduro o amb qualsevol govern d’esquerres, i ja el 2018, durant el primer mandat de Trump, es va significar en favor d’una intervenció militar contra el règim chavista.
En aquest sentit, Rubio estaria a favor d’intervenir a Veneçuela per motius ideològics, ja que s’ha pronunciat sempre a favor d’intervenir contra els països amb governs progressistes, i per motius electorals, perquè té una important bossa de votants entre les migrades cubanes i veneçolanes que viuen tant a Florida com a la resta del país.
Marco Rubio estaria a favor d’intervenir a Veneçuela per motius ideològics, ja que sempre s’ha pronunciat a favor d’intervenir contra els països amb governs progressistes
Malgrat això, hi hauria un darrer motiu que explicaria per què Rubio vol acabar amb el règim de Maduro. El gener passat el polític republicà es va mostrar crític amb la concessió que té l’empresa Chevron d’explotació de jaciments de petroli a Veneçuela. Segons el mitjà veneçolà Misión Verdad, Rubio va ascendir en l’escalafó polític de bracet de Jeb Bush, el germà del president George Bush i com tota la família Bush, molt vinculat a ExxonMobil. “Rubio va consolidar la seva figura com a operador de l’agenda d’ExxonMobil. Des del Senat va ser l’arquitecte del règim de sancions contra PDVSA (empresa pública de Veneçuela de petroli) i va pressionar per a restringir les llicències de la OFAC a empreses que comerciessin amb Veneçuela”, expliquen des d’aquest mitjà.
