En les últimes setmanes va sorgir amb més força el debat sobre les respostes que han d’existir enfront de les diferents expressions de violència masclista que enfronten quotidianament les dones en el regne d’Espanya. Les expressions de suport cap a la jugadora de futbol Jennifer Hermoso i la condemna a la manera de fer de Luis Rubiales, posen en evidència que comença a qüestionar-se la total impunitat que creuen tenir determinats homes per a disposar dels cossos de les dones.
Si bé és compartit el repudi cap a la conducta de Rubiales, en àmbits feministes va cobrar força la pregunta sobre si recórrer a la via penal és la millor opció per a respondre a aquestes situacions. Dones Juristes, per exemple, va emetre un comunicat assenyalant que era necessari el punitivisme penal perquè la via administrativa no havia estat suficient fins al moment i, a més, s’havien produït situacions de revictimització cap a la futbolista. Van valorar positivament l’actuació d’ofici de la fiscalia en aquest cas, una cosa insòlita fins al moment segons el comunicat, perquè posava en el centre a les dones.
El problema de lluitar contra les violències masclistes des del sistema penal és que suposa el seu enfortiment i el dels cossos de seguretat
Des d’altres àmbits es van assenyalar els límits de recórrer a la via penal i es proposava apostar per altres concepcions de justícia, més enllà del càstig. Aquest debat es dona en un context on l’acció de la justícia del regne d’Espanya és profundament patriarcal. A Barcelona, per exemple, la Fiscalia ha demanat al jutge no admetre la querella que van presentar cinc dones per agressió sexual del policia infiltrat en moviments socials catalans. Per a la Fiscalia no hi ha indicis de delicte perquè considera que les relacions sexuals havien estat “consentides”. De fet, sosté que les activitats de l’agent no poden ser investigades penalment perquè podrien posar en risc la seva funció d’espia. Aquestes decisions, lluny de ser forassenyades, s’emparen en un entramat jurídic que permet la reproducció del sistema, que entre altres coses és patriarcal.
Davant aquesta situació es podria argumentar que justament és necessària la incorporació de la perspectiva feminista al funcionament de la justícia penal. De fet, és la tasca que el Ministeri d’Igualtat ha vingut desenvolupant i és secundada per nombroses juristes feministes. Com l’actual delegada de Govern contra la Violència de Gènere, Victoria Rosell Aguilar, qui durant 2005 a 2010 va exercir com a jutgessa de control del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) en el Jutjat d’Instrucció de Gran Canària.
Problematitzar les respostes que s’ofereixen no implica advocar per la impunitat dels agressors sinó preguntar-nos quines són les dones que el sistema legal aspira a protegir
El problemàtic d’aquestes respostes és que lluitar contra les violències masclistes implica l’enfortiment del sistema penal, amb els seus cossos de seguretat inclosos. Si a això ho analitzem des de perspectives antiracistes i anticapitalistes les seves limitacions queden encara més en evidència, ja que el sistema penal lluny de protegir les comunitats migrants i racialitzades les persegueix i les criminalitza. En aquest sentit, la mera existència dels CIE és un clar exemple de la violència racista, patriarcal i classista a la qual s’enfronten quotidianament moltíssimes persones. Això se suma a les múltiples formes de violència que viuen durant el seu tancament com a detencions injustificades a dones gitanes, deportacions il·legals, agressions físiques i verbals, separació forçada de les seves criatures, interrupció de la lactància, medicalització forçada i un llarg etcètera.
Com s’ha assenyalat en reiterades oportunitats, el que ocorre en els CIE no es tracta d’una anomalia, sinó de tot un entramat jurídic operant correctament. Problematitzar les respostes que s’ofereixen no implica advocar per la impunitat dels agressors, ni per restar importància a les diferents expressions de violència masclista que enfronten quotidianament dones i persones trans. Implica incorporar perspectives feministes antiracistes per a preguntar-nos quines són les dones que el sistema legal, fins i tot reformat, aspira a protegir. No és possible aspirar a la seva protecció sense considerar que l’enfortiment de la via penal aprofundeix la persecució i la criminalització cap a altres dones i les seves comunitats. El nostre horitzó no hauria de consistir a atribuir més poder a l’estat, als seus policies i als seus jutges, sinó com proposa Yásnaya Aguilar Gil, arrabassar-los-hi. La bona notícia és que existeixen experiències en curs de les quals podem aprendre.
