Enguany s’està vivint una de les campanyes d’incendis forestals més difícils dels últims temps, però la culpa no és del foc. Els boscos mediterranis cremen, com sempre han fet. Però els incendis s’apaguen a l’hivern, quan es poden controlar. Moltes veus expertes assenyalen l’abandó de les pràctiques agrícoles, la manca de gestió forestal i el context d’emergència climàtica com a responsables d’aquest nou escenari d’incendis, amb simultaneïtat de focs que de vegades no es poden atacar amb contundència.
Quan els nostres padrins i padrines tan sols aixecaven uns pams de terra, el bosc es treballava. Se n’aprofitava la llenya i les bèsties el pasturaven i el mantenien net. Existien oficis com el de carbonera, avui potser només presents en algun museu. Hi havia camps de conreu disseminats arreu. És el que s’anomena paisatge mosaic, vital per mantenir la biodiversitat i per controlar els incendis. Posant veu a tot plegat, ja s’ha fet habitual veure el rostre del bomber Marc Castellnou, cap del Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) de la Generalitat de Catalunya, als mitjans de comunicació. En les seves aparicions, Castellnou adverteix dels incendis que vindran, molt més devastadors i incontrolables.
En aquest nou paradigma, la cultura retorna a les seves arrels, al seu significat original, per contribuir a la resiliència del territori i de les comunitats que hi habiten. I és que aquest mot prové del llatí cultus, participi del verb colere, que significa “treballar la terra per obtenir-ne un profit”, és a dir, cultivar, conrear. Arran dels incendis, nombroses iniciatives artístiques i culturals broten com ho fan els llucs verds que s’obren pas entre les cendres. És l’art que neix després de l’incendi, però també és l’art entès com a eina de prevenció d’incendis i com a actiu imprescindible de futur.
El plany de l’olivera
Quan l’any 2019 es van cremar els entorns de Flix, a la Ribera d’Ebre, on la periodista Laura Sangrà s’havia criat, va sentir l’impuls de reflexionar de forma comunitària sobre l’impacte del foc. És així com va néixer el festival Camí de cendra, després de l’incendi forestal de Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues, un dels més greus dels últims anys. “La primera vegada que vaig acompanyar al meu pare a veure els terrenys de la família, estava tot cremat, arrasat, es notava l’escalfor de la terra. I el meu pare em deia: ‘Com hauran plorat per dins estes oliveres’”. Sangrà tenia ganes de viure una catarsi col·lectiva a través del que ella creu que hauria de moure el món: la cultura i l’art. “A mi, el que em dona la vida i el que em fa aixecar molts matins és saber que hi ha gent que dedica el seu temps i el seu esforç a fer la vida més bella”, assegura la periodista de BTV. El 28 de setembre d’aquell any, Flix va acollir el festival i ho va fer amb un cartell a cost zero que estava farcit de personatges de renom. Es va sortejar una peça de ceràmica feta per Jordi Cuixart, expresident d’Òmnium Cultural, i el forner del poble va fer un pa especial, el pa de cendra, negre per fora i verd per dins. De fet, es van anar “trenant les explicacions més naturalistes o científiques amb els formats més poètics”, tal com detalla Sangrà, per adaptar la proposta a totes les sensibilitats.
Aquesta periodista recorda les cares dels veïns i veïnes del poble mirant Maria Arnal i Marcel Bagés tocant damunt d’una barca: “La gent, la barca al mig de l’Ebre i ells cantant-li a la vida. Cadascú va fer el seu dol, el seu comiat, a través de la música”. “A la gent d’allà mai se’ns ha valorat, i aquell dia vam veure que no hem d’esperar que ningú ens vingui a valorar, que nosaltres som de traca i ja ho sabem fer”, vindica Laura Sangrà, que per impulsar el festival va comptar amb la complicitat i la implicació de les persones que viuen el dia a dia del seu poble. En aquesta direcció, el cap de setmana següent, l’Associació Capitonya – Ateneu Maialenc de Maials, a les Garrigues, va organitzar el Cendrart, una trobada d’art per la terra, una exposició a l’aire lliure, a dins del territori cremat, a on van participar trenta artistes. També estava en marxa la campanya “Rebrotem”, per recollir fons per fer costat a les persones i les zones més afectades per aquest incendi.
L’art del ritual
A Camí de cendra també hi va participar l’artista i bomber Marc Sellarès, que va rebre el reconeixement internacional amb el Bosc de les creus, una intervenció artística que va desenvolupar arran de l’incendi d’Òdena (l’Anoia) de l’any 2015. Aquest bomber sempre ha utilitzat l’art per canalitzar els seus processos personals i té dibuixos i escrits de tots els serveis complexos que ha hagut d’atendre. Després de l’incendi que va afectar la seva zona, va tenir la idea de construir un bosc de creus en un lloc ben visible, a la carretera que va de Manresa a Montserrat. Prop de 500 mitjans internacionals se’n van fer ressò i el que havia començat amb 200 creus es va anar ampliant. “Aquí tenim una cultura cristiana i el dol tradicionalment era d’un any. Així doncs, vaig voler fer el bosc durant un any, passant-hi deu o dotze hores diàries amb sol, pluja, vent, fred… Era com reviure la vida dels meus avantpassats pagesos. Vaig fer un total de 1.293 creus, tantes com hectàrees s’havien cremat”, explica Sellarès. L’última creu la va construir el dia que es complia el primer aniversari de l’incendi; feia dotze metres. Tal com explica, “es tracta d’una peça efímera que s’acabarà quan neixin els arbres nous. De fet, vam acabar replantant espècies que són més resistents als incendis que es produiran en el clima que tindrem”. Quan Sellarès va participar en el Camí de cendra uns anys més tard, ho va fer amb una altra proposta, crear un bosc d’estels, que simbolitzen llavors d’esperança. De fet, en l’actualitat està desenvolupant un projecte d’horts rurals als municipis afectats per l’incendi de la Ribera d’Ebre.
La programació cultural d’enguany a Santa Maria de Meià, que el juny va viure de prop l’incendi d’Artesa de Segre, girarà al voltant de la regeneració dels boscos
Els incendis també han marcat l’obra de Josep Serra i Tarragón, que s’autodefineix com artista d’ànima i metge de vocació. Serra va començar a pintar focs després de veure el documental El gran silenci. Horta de Sant Joan (2014), sobre l’incendi que l’any 2009 va posar fi a la vida de cinc bombers. Serra va entrar en contacte amb la Fundació Pau Costa, que treballa per la prevenció i la gestió dels incendis forestals. A partir d’aquell moment, va començar una estreta col·laboració amb la fundació, en concret pel que fa a la col·lecció Art&Fire, que reuneix obres sota la temàtica dels incendis i ha impulsat algunes exposicions. “És un art no gaire bonic, com la pintura de guerra, però tot té la seva bellesa”, explica Serra i Tarragón. De fet, aquesta és una de les pinacoteques més grans d’Europa sobre incendis forestals, tenint en compte que la majoria d’obres que en formen part són d’aquest metge artista.
Comunitats resilients
“L’art ens permet l’expressió simbòlica del patiment, de fet, hi ha autores que diuen que el trauma és el dolor no expressat, no compartit”, explica l’arterapeuta Irene Moulas. A part dels acompanyaments individuals, Moulas també es dedica a la resiliència comunitària, que és la capacitat de les comunitats a l’hora de reparar danys després d’una experiència dolorosa. I és que tal com apunten algunes autores, com Judith Herman, existeixen traumes col·lectius. Diu Moulas que “quan es passa d’una esfera individual a una col·lectiva, tota la comunitat ha de poder fer una narració del que ha passat. Si no es fa, es generen traumes transgeneracionals”.
Seguint aquesta visió, un petit poble de la Noguera centrarà la seva activitat cultural d’enguany en el concepte de regeneració després dels incendis. Es tracta de Santa Maria de Meià, al Montsec de Rúbies. A mitjans del mes de juny, un incendi forestal que es va iniciar al terme municipal d’Artesa de Segre, a prop de Baldomar, va cremar unes 2.600 hectàrees. Des del municipi de Vilanova de Meià es veia com el foc s’aproximava, cremant part del terme. És per això que la iniciativa Santa Maria Cultural se centrarà en aquest tema. La proposta “neix d’un trasbals, de veure cremar el territori i de tenir per anys el bosc cremat i l’olor de cendra rere la cortina de verd de l’obaga”, explica Mercè Esteban, del Centre Cultural de Santa Maria. La proposta partirà de la cultura que neix de qui la cultiva, “d’aquelles persones que han mantingut viu el poble, els camins, els camps i els boscos”, juntament amb iniciatives d’altres territoris que poden resultar inspiradores. Entre les activitats destacades, durant el mes d’agost es donarà espai a l’expressió dels artistes locals i se celebrarà la 3a edició de les Memòries Vives, un espai de trobada on la gent gran comparteix els seus sabers a les altres generacions. Aquest any girarà al voltant de la vida al bosc i dels treballs que permetien una gestió forestal i territorial. En paraules d’Esteban: “L’art i la cultura emergeixen com a vies d’expressió de les incomoditats que s’enquisten a les memòries dels pobles i fan renéixer brots verds d’esperança de les cendres que han deixat experiències doloroses”.
