No és nova la sensació que política i mercat s’apropien, ja no només dels conceptes, sinó dels relats de les reivindicacions socials per a descafeïnar-los, pervertir-los i/o buidar-los de contingut i continuar tirant. Ho veim en el feminisme, ho veim en les demandes laborals i ho veim també en l’ecologisme. En els darrers temps –i més encara d’ençà de la pandèmia– veim una aclaparadora presència del missatge de suposat compromís polític i empresarial amb la sostenibilitat, la transició verda, la resiliència, les renovables o les cures, per posar alguns exemples. Tot això en els relats i missatges institucionals, en els mitjans i a totes les estratègies de màrqueting empresarial. Ja a ningú se li escapa que hi ha una demanda, una sensibilitat social, fins i tot una preocupació i, en alguns casos, una inquietud, que genera la necessitat d’adaptar el missatge que cal donar/vendre des d’aquests àmbits. Malauradament, poques vegades veim que hi hagui un compromís autèntic i genuí amb els conceptes que han adoptat com a propis en el seu discurs o com a motivacions de noves marques i nous productes. És senzillament una adaptació del relat i la imatge als nous gustos majoritaris de consumidors i votants.
Mentre ens arriben a tort i a dret aquests missatges de compromisos amb la circularitat, la biodiversitat, les renovables, el canvi climàtic i el medi ambient, productes, línies, polítiques i negocis s’adapten als nous fluxos de diners vinculats a aquests negocis dins l’esfera capitalista. En paral·lel, la realitat és que els partits d’esquerra s’allunyen cada cop més del moviment ecologista al carrer i més concretament de les tesis i plantejaments de l’ecologisme social. Sembla que puguin prescindir-ne, menystenir-lo, ignorar-lo i ridiculitzar-lo, ara que ja ens han venut que estam en un món que transita cap a un nou i definitiu capitalisme verd, blau, inclusiu, lila… o qualsevol que sigui l’adjectiu que permeti vendre la fal·làcia que només cal corregir petits errors i fer alguns ajusts menors per poder continuar amb el mateix sistema econòmic.
Els partits d’esquerra s’allunyen cada cop més de les tesis i plantejaments de l’ecologisme social perquè els resulta molest
Així, l’ecologisme social, radical, que abraça una visió crítica àmplia i profunda, resulta molest. Perquè no aplaudeix aquests relats, perquè decideix no esdevenir-ne còmplice sinó apuntar la vertadera intenció, desmuntar falses solucions i discursos, desvestir els nous i falsos relats, qüestionar-los i subvertir-los en la mesura del possible. Apuntant que no és només una qüestió relativa a “correccions” i millores ambientals de l’actual sistema el que ens cal, sinó que cal advertir que l’actual sistema se sosté sobre uns recursos que s’exhaureixen. Que sobreexplotant es desatenen els desequilibris generats i es consoliden unes formes d’organització social que perpetuen i possibiliten aquestes lògiques a costa de dependència, precarització vital i una espiral d’exclusió i pobresa que va en augment, amb conseqüències nefastes tant a escala local com a escala global.
L’ecologisme social no vol sentir que els hotels d’unes Illes addictes al turisme, que ens deixa sense opcions ni alternatives, faran plans de circularitat gràcies als quals podran optar als fons europeus per a la reactivació econòmica postcovid. Tampoc vol sentir que en una ciutat on els recursos hídrics no estan –ja avui dia– garantits per a la població actual, es preveuen nous creixements urbanístics en zones que ara mateix es troben en situació de sòl rural, damunt uns urbanitzables que provenen d’un planejament de 1998 quan estam a punt d’entrar en una nova era marcada pel decreixement forçat de les economies actuals. L’ecologisme social no vol sentir a parlar de posar al principal aeroport de les Illes –amb el que AENA especula i fa negoci a costa de territori i persones– el nom d’un tenista la família del qual s’ha enriquit a costa de favors urbanístics al seu poble. Il·legalitats esdevengudes legals per urbanisme a la carta, per així poder desenvolupar el seu imperi, gràcies, a canvi, de la promoció internacional (turística, clar) que fa de les Illes aquest personatge.
L’ecologisme social no vol sentir a parlar de posar al principal aeroport de les Illes el nom d’un tenista la família del qual s’ha enriquit a costa de favors urbanístics al seu poble
L’ecologisme social qüestiona l’expansió dels negocis fotovoltaics en un sòl rústic que, en un context insular, és escàs i ja ha estat sobreexplotat per usos que no li són propis, però als quals l’ha sotmès l’economia turística i l’expansió del contínuum urbà. L’ecologisme social no vol sentir a parlar d’hidrogen verd com a panacea tecnològica amb un consum d’aigua exagerat en unes illes en què el canvi climàtic agreujarà, en els pròxims anys, l’estrès hídric que ja patim. L’ecologisme social no accepta els relats de la transició verda que acompanya el repartiment dels fons europeus que engreixaran el deute de les Next Generation i que acabaran representant un finançament a fons perdut amb doblers públics de la transició de les empreses privades amb una rentada de cara verda sense precedents, ni per la magnitud del concepte ni per la quantitat de doblers que s’hi destinaran.
L’ecologisme social no vol sentir a parlar d’una planificació dels ports de les Illes que té per objectiu cobrir una demanda sempre creixent d’embarcacions d’esbarjo cada cop més grosses, sense considerar la capacitat de càrrega ecològica d’un litoral més que malmès, i que implica una gentrificació també de la mar. L’ecologisme social no vol sentir a xerrar d’exoneracions del compliment de la normativa urbanística perquè els hotels puguin abordar els seus processos de modernització verda i tot el que els permeti vendre una nova marca turística. Encara menys si tot això es fa sense plantejar que aquesta reconversió, pagada amb doblers públics, vagi acompanyada irrenunciablement d’una disminució planificada i estratègica del nombre de places turístiques que signifiqui vertaderament una disminució real de l’economia turística. I acompanyada també d’un impuls significatiu, amb com a mínim el doble de doblers públics, de la implementació d’una diversificació i reconversió del model productiu i la corresponent revisió de les estructures de propietat.
Així és. Així ho entenc jo des de l’ecologisme social amb el qual m’identific. Un ecologisme que demanda radicalitat (anar a l’arrel) i l’assumpció d’una perspectiva de justícia social en totes les mesures que políticament pretenguin encaixar-se dins el relat que ens han robat. Si no, ens hi trobaran de front, per molt que pretenguin mirar cap a una altra banda per la incomoditat que els genera que s’evidenciï la falsedat o superficialitat dels artificis del seu nou discurs, construït amb paraules nues i buides de contingut.
