Qui és propietari de la impremta és també propietari de tot el que es crea emprant-la. En ser posseïdora dels mitjans de producció, controla el procés productiu i, per tant, el resultat ve determinat pels criteris que estableix el capital. Però l’avanç del progrés tècnic i de les experiències autogestionades motivades per la necessitat de crear en llibertat ha fet possible que el fenomen de l’autoedició haja anat creixent per tot el món.
Alejandro Álvarez es defineix com a fanziner i, junt amb Eixa –dibuixant alacantina– condueix B-Analizar fanzines, un podcast enfocat sobretot a l’anàlisi de publicacions independents i autogestionades. Álvarez assenyala que una obra tan universal com el poemari Fulles d’herba, de Walt Whitman, va ser en el seu moment una obra autopublicada mitjançant mètodes autogestionats.
“Va lluitar contra el sistema al qual se’l sotmetia, va voler creure que el mètode ‘fes-ho tu mateixa’ –que naix amb el punk als anys setanta– ja era cosa de la seua època”, explica Álvarez a propòsit del poeta nord-americà del segle XIX. I afig que, a més que no s’explica mai com era publicar en aquells temps, “les èpoques històriques modifiquen el significant de què és un fanzine, però no la ideologia fanzinera, que evoca la llibertat de pensaments plasmats en infinita diversitat de papers, formats, tirades, tècniques d’impressió, dissenys i possibilitats matèriques”.
En els temps de la València de Rita Barberá i Consuelo Císcar –directora de l’IVAM entre els anys 2004 i 2014–, es va empényer la cultura de base a generar espais aliens a les institucions per a poder sobreviure
La forma contemporània de l’edició independent naix a finals de la dècada de 1970 vinculada als col·lectius llibertaris, així com a altres moviments autònoms i, en especial, al punk. Un dels primers exemples als Països Catalans el trobem en El Rrollo Enmascarado, una revista de còmic autoeditada nascuda a Barcelona el 1973. Álvarez conta que aquest mètode va començar a utilitzar-se com a sistema de comunicació per a circuits underground on donar a conéixer continguts polítics i musicals dins del moviment DIY (abreviatura de do it yourself).
David Vanderth –treballador gràfic valencià– considera que l’autoedició “és una forma de relatar des dels marges, sense censures comercials o de qualsevol mena, el que des del poder no s’explica, i de donar veu als moviments socials sense la necessitat de recórrer als mitjans de producció culturals i informatius hegemònics com a intermediaris”. Alhora, denuncia que, dins de la indústria editorial –com ocorre a tots els sectors productius–, els percentatges que s’enduen distribuïdors i altres intermediaris són abusius. “Si no tens una gran tirada, no és rendible”, explica Vanderth, i afig que “autoeditant-te tampoc, però pots començar a generar contingut al marge dels interessos del sistema capitalista”.
La facilitat actual a l’hora d’accedir a les màquines –com ara les fotocopiadores– no ha esmenat la manca de recursos d’aquelles que treballen alienes a les lògiques mercantils. Enfront d’aquest fet, i en contraposició, sorgeixen xarxes col·lectives que inclouen tant les creadores com el públic. En paraules de Vanderth, “s’estableixen relacions de suport i cures amb les quals saps que, quan arribes a una altra ciutat a distribuir la teua feina artística, vas a trobar a gent que et cuidarà, et donarà un lloc on dormir i menjar”. “El suport mutu, finalment, és el que fa possible el fet que puguem treballar de manera autònoma”, conclou.
El festival com a punt de trobada
Tant Vanderth com Álvarez i Eixa formen part de Vendo Oro, el col·lectiu sonor i gràfic que organitza el festival Tenderete. I totes tres destaquen la comunitat que han pogut crear al llarg dels anys amb altres col·lectius i festivals d’autoedició –també anomenats zinefest– com és el cas del Gutter Fest de Barcelona, el Crack, a Roma; el Novo Doba, a Belgrad; l’Oficina Arara i el Festival Raya, a Portugal; Le dernier cri i Vendetta, a Marsella; el Tropicana Dreams a Binissalem; el Pumpk, a Pamplona; el Matazanos, a Mèxic; el Léeme, a Lima o el Fanzineichon, a Santiago de Xile. A més de les xarxes de suport i cures, les sinergies generades i l’enriquiment mutu s’han fet notar.
Així ho confirma Eixa, qui no dubta en afirmar que “sols el fet d’autoeditar-te ja és un posicionament polític”. Aquesta il·lustradora també és una de les organitzadores de La Liada Gràfica, una fira d’autoedició a la ciutat d’Alacant que enguany ha celebrat la seua primera edició, amb tallers, música i ràdio en directe. Eixa explica que va conéixer aquest món en centres socials i fires anarquistes, però se’n va endinsar, precisament, quan va conéixer Tenderete. Allí va descobrir la gran quantitat de persones que aglutinava aquesta particular manera de treballar i d’estar en el món.
Tenderete és el festival d’autoedició gràfica i sonora de València, però tot un referent més enllà del País Valencià. Nascut al gener de 2011, va sorgir del circuit de les okupacions –com el Centre Social Okupat Proyecto Mayhem i La Residencia– que hi havia a València en aquells anys. Segons explica Vanderth, Tenderete va començar com un mercadet de Nadal dins de la gira organitzada pel col·lectiu Chili Com Carne, a manera de benvinguda perquè les companyes arribades de Portugal pogueren difondre més fàcilment el seu treball a València.
El que en un principi va ser una reunió d’amigues unides pel seu interés en el món dels fanzines, es va convertir en un dels primers festivals d’autoedició de tot l’Estat espanyol. En els temps de la València de Rita Barberá i Consuelo Císcar –directora de l’IVAM entre els anys 2004 i 2014–, es va empényer la cultura de base a generar espais aliens a les institucions per a poder sobreviure. Van començar, inspirades en la Feira Morta de Portugal, a celebrar dues voltes cada any –al gener i al juliol– un festival “internacional i internacionalista” capaç de generar una xarxa per a poder menejar-se per tota Europa.
El 2 d’octubre, el Tenderete va celebrar una versió reduïda a l’Antic Mercat de Burjassot, sota el nom de “Guterfes”, fent-li la broma al Gutter Fest de Barcelona
A més dels espais alliberats, el festival Tenderete va passar per llocs com l’espai cultural El Magatzem, La Mutant, i el Centre del Carme de Cultura Contemporània. Respecte a aquesta última localització, Vanderth apunta: “Les institucions culturals han posat el focus en nosaltres, i no per la nostra insistència, sinó perquè han reconegut la importància que tenia el festival i la cultura propera i popular, i no l’elitista i mercantil”. En aquest sentit, cal no oblidar que, com assenyala Eixa, “l’espai és una de les coses més difícils d’aconseguir per celebrar una fira”.
El dissabte 2 d’octubre, Tenderete va celebrar una versió reduïda –sota el nom de “Guterfes”, fent-li la broma al Gutter Fest de Barcelona– a l’Antic Mercat de Burjassot en col·laboració amb l’associació cultural local Ca Bassot per “llevar la mala boca que va deixar no haver pogut fer l’edició del 2020”.
Però, com insisteixen les seues organitzadores, Tenderete va més enllà d’un mercadet. Està, a més, dotat d’un entorn comunitari. Xerrades, tallers –com els impartits per Andrea Galuza–, jornades, altres festivals, dinars i festes; en són alguns exemples. Fruit d’açò sorgeixen exposicions amb projectes amics com Páginas Amigas, coordinada amb Ediciones Valientes.
A més, també, la gent que impulsa el festival està en contacte amb altres col·lectius socials de València, com per exemple Per l’Horta –que lluita per la defensa del territori– o EntreBarris –plataforma que aglutina els diversos sindicats i assemblees de barri de la ciutat– amb les quals han realitzat col·leccions de fanzines.
En el cas de Per l’Horta, es tracta de la col·lecció Política de hechos consumados, que va guanyar el I Premi Còmic i Desenvolupament Social, atorgat per la Fundació Divina Pastora. Aquest fet va engendrar el festival d’art urbà Sensemurs, on muralistes d’arreu del món van anar a pintar al barri de la Punta per reivindicar la lluita contra el pla de Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València. Així i tot, com recorden i, tornant al principi, l’autoedició en si, més enllà del seu contingut polític, ja és un fet polític per ella mateixa.
