Un dibuixant lleidatà i la seva companya s’instal·len a un pis del Raval de Barcelona. El nomenen president de la comunitat de veïns i, a partir d’aquest fet, es desenvolupen tota mena d’esdeveniments que ben segur ha experimentat qualsevol persona que hagi exercit aquest càrrec. Però el nostre protagonista és especial, i el seu entorn encara ho és més. Aquests són els senzills –i alhora recaragolats– ingredients d’una ficció tan real com la pròpia vida.
El president de Barcelona (Pagès Editors) és una voluminosa novel·la gràfica de prop de 200 pàgines, dibuixades en blanc i negre amb alguns tocs de color blau cel. Ens explica la història de l’Òscar, que sens dubte és un alter ego del mateix Òscar Sarramia (Lleida, 1972), l’autor dels dibuixos, que probablement s’ha posat en mans de Ramon Pardina Villanueva (Barcelona, 1976) perquè li redactés el guió d’aquesta autobiogràfica aventura urbana que traspua quotidianitat alhora que una subtil –de vegades, descarnada– crítica social, on apareixen l’especulació urbanística, la gentrificació, la multiculturalitat, el tràfic de drogues, la desaparició del comerç de proximitat i la migració en situació administrativa irregular, entre moltes altres qüestions vives en aquest barri del Cap i Casal.
Al llarg de la narració es van incloent petits homenatges a personatges reals o ficticis, com el Cobi –que no surt molt ben parat– el Quixot, el Noi del Sucre, o a autors tan dispars com el gravador holandès M. C. Escher o Francisco Ibáñez i la seva “13 Rue del Percebe”
Les escenes d’aquest còmic ens expliquen amb tot el realisme el dia a dia d’una escala on conviuen persones procedents d’arreu del món, i del seu entorn, ara feliç ara conflictiu. Però aquesta narració no s’entendria sense el personalíssim traç de Sarramia, que quan es dedica a fer primers plans, semblen dibuixos infantils, ingenus, imperfectes, però originalíssims, i quan interpreta paisatges urbans fa una mena de postals que retraten fidelment els carrers del Raval. A més, al llarg de la narració va incloent petits homenatges a personatges reals o ficticis, com el Cobi de les Olimpíades del 1992, que no surt molt ben parat, el Quixot, el Noi del Sucre, o a autors tan dispars com el gravador holandès M. C. Escher o Francisco Ibáñez i la seva “13 Rue del Percebe”.
