Ala fresca del capvespre i sota una claror tènue, els cossos mamprenen suaument un primer balanceig. La música esclata i ara sí, ja amb els braços en alt, els peus s’atreveixen a desarrelar-se del terra: Les Postisses comencen a ballar. El fred no atura el moviment. Les cames, els malucs, els muscles, cada articulació i cada múscul, s’apropen i es barregen, es deslliuren i es distancien, es descoordinen i es tornen a encarrilar.
Les Postisses són un grup de danses populars i combatives que s’aplegà per primera vegada el desembre del 2020. Amb l’horitzó comú de desprendre’s dels rols de gènere per ballar, decidiren llançar una convocatòria oberta per a reunir-se els dimecres al CSOA l’Horta de Benimaclet, a la ciutat de València. Germinaren a partir d’uns principis compartits, com l’autogestió, l’horitzontalitat, el transfeminisme o l’antiracisme. “Com que som un grup que posa el cos, d’alguna manera, encarnem aquests principis”, sosté Eva Mompó, una de les balladores.
Jotes, malaguenyes, fandangos, coples, tarantel·les… i tot el que els tiren, posen en relleu el seu agraïment respecte als grups de danses que han mantingut el ball al territori abans que elles. Ara bé, com a grup, deixen clar que no aspiren a guardar intacta una tradició que, històricament, ha menyspreat moltes vegades els cossos dissidents. Reivindiquen la genealogia i el passat de la cultura popular valenciana, però exercint-la des de les lluites i perspectives del present. Abracen d’igual manera la cultura pop i el “mamarratxeo”. “Ens agrada tant ballar una jota com perrejar”, explica Mompó. Deixa clar, però, que Les Postisses també es consideren continuadores de tradicions perquè addueix que quan ballen estan fent un exercici de memòria. I que altres grups que diuen ser guardians de la tradició, en realitat, també estan constantment reinventant-la.
“El ball tradicional està sovint marcat per una acadèmia que s’origina en el franquisme, i reflecteix de vegades aquests principis polítics”, apunta Laia Valor, una altra balladora. Durant la dictadura, a partir de l’associació de Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange, les cançons i danses tradicionals van ser revestides d’una forta càrrega simbòlica. Es promogué el rescat de balls arcaics i atemporals, tornant a l’austeritat camperola en una idealització del món rural, en contraposició a la idea cosmopolita de la Segona República. La intervenció franquista sempre era en clau regionalista, és a dir, s’instrumentalitzava el vessant folklòric com un mecanisme més per reforçar la consigna de la unitat nacional espanyola des de la regionalització.
Passos lliures sense cotilla de gènere
A les quedades de Les Postisses, durant la primera hora, els passos són més guiats, mentre que la segona gaudeixen també del ball lliure. Esbossen una programació perquè, cada dimecres, una o diverses persones expliquen algun ball que coneguen o amb el qual se senten còmodes. Aquesta figura va rotant i no és monopolitzada per un sol individu. “Està plantejat des de l’autoaprenentatge i contra la figura d’autoritat del mestre”, indica Valor. El grup, d’aquesta manera, tracta de distanciar-se de l’academicisme rigorós i el perfeccionisme excloent. Així, dansar esdevé accessible per a moltes més persones.
Encara més, des de Les Postisses s’encoratja l’“errorisme”: la reivindicació de l’errada com a part essencial del gaudi i l’aprenentatge. No es capfiquen a representar coreografies perfectes, sinó que la prioritat és més aviat passar-ho bé. Així ho expressa Eva Mompó, que condensa amb eixes paraules la raó de ser del grup: “l’objectiu és posar el gaudi en el centre”. Això té molt a veure també amb l’esforç que es fa per cuidar els vincles dins del grup i parar atenció a l’afecte i les cures com a motors d’agermanament.
A Les Postisses s’han volgut desprendre del binarisme de gènere, de manera que les coreografies que impliquen una parella no són ordenades seguint la pauta dona/home
“Les danses en si mateixes són una reivindicació del dret a ocupar l’espai i defensar una cultura que és nostra”, argumenta Jordi Peñas, membre també del grup. Contra les posicions monolítiques que prenen només la ràbia com a element capaç de mobilitzar, considera essencial compartir idees amb altres per mitjà de la festa i el gaudi. El ball pot vertebrar així una xarxa de connexions estimulants. Peñas argumenta que el que estan fent és crear i mantenir cultura, bevent d’influències de molts llocs, transformant-les i personalitzant-les quan escau o quan els ve de gust. Moltes vegades acudeixen a ballar als pobles unes o altres membres del col·lectiu, o s’enriqueixen buscant nous llocs amb balls per explorar. “No sols defensem el territori, sinó que també compartim eixe territori”, destaca.
Des del començament, Les Postisses han tingut clar que volien desprendre’s del binarisme de gènere que en molts espais encara reglamenta l’exercici del ball. Així, les coreografies que impliquen una parella no són ordenades seguint la pauta dona/home. Senzillament, per a explicar el ball, les dues persones seran lletres (A, B), o nombres (1,2). Així, tal com observa Peñas, “tot el món pot fer del o de líder, sense distincions de gènere”. I seguint aquest tret del ball lliure, el grup opta també per no encotillar-se en una indumentària fixa: cadascuna vesteix com vol.
A més, juntament amb diversos col·lectius de València, com la Rondalla Majao –qui habitualment interpreta les tonades que ballen–, la Dàhlia, o gent de l’entorn del Cor de la Caixeta (ara inactiu), han afaiçonat lletres i melodies d’algunes cançons. Tot i això, l’autoria col·lectiva no és fixa, sinó que cada cançó està composta per persones distintes. D’aquesta manera, han tractat d’elaborar un repertori cantable, ballable i tocable. I alhora, adaptat a l’ideari del col·lectiu. Així, per exemple, han canviat aquells versos que transmeten un missatge sexista o masclista, perquè, tal com apunta Laia Valor, “no volem estar ballant una cançó que parla explícitament d’una violació”. Després, sovint és la Rondalla Majao qui interpreta les tonades que ballen.
Una altra qüestió que tenen en compte les balladores del grup té a veure amb la benvinguda de la pluralitat de cossos. Intenten trencar amb la dinàmica tradicional dels espais de ball, en què no tots els cossos són rebuts de la mateixa manera, i això té conseqüències sobre el rol de cadascú perquè l’aspecte físic també està travessat per relacions de poder. A un fanzine que van publicar, Roda la Bola, es constatava que Les Postisses ballen “per crear espais més segurs per als nostres cossos dissidents. Cossos grossos, neurodivergents, no binaris, bollers, trans, bis, mariques, exclosos, marginals, imperfectes, desajustats, estrangers, racialitzats, disfuncionals, improductius…”. Per a Jordi Peñas, fer dansa popular ha de voler dir que cadascú balle amb el cos i la identitat que tinga, sense entrar en judicis.
Amb tot açò, el grup entén que persegueix la recuperació del veritable caràcter popular de les danses. Quan ballen en públic, moltes vegades executen passos senzills o que es puguen aprendre mirant, perquè s’hi unisca més gent. Porten el ball a molts llocs: festes de poble, kafetes o alguna trobada que organitza altre col·lectiu. I a voltes també han fet algun taller de ball, tot i que tendeixen sobretot a reunir-se en saraus. Arran de l’afinitat, han anat sorgint amb el temps altres projectes al si del grup. Per exemple, la composició de Roda la bola, on es divulga el projecte i les possibilitats transgressores que poden emanar de les danses enteses de la manera que les entenen. Sovint, a més, el grup fa trobades amb altres propostes culturals alternatives, el que dona peu a entroncaments heterogenis, com la col·laboració amb la Rondalla Majao, o alguna trobada amb la Jove Muixeranga de València.
Tothom és convidat
De la mateixa voluntat popular que Les Postisses també parteix Tres Fan Ball, una agrupació de músics que interpreta sons tradicionals i populars. Des de fa diversos anys és costum celebrar un concert de benvinguda dels estudiants Erasmus a València, acompanyat del que s’ha anomenat Ball a Plaça. Dídac Palau, un dels músics, guia els passos, i tothom entre el públic els segueix. Moltes de les balladores improvisades no parlen català; sinó anglés, italià, francés o alemany, observa Joan Mora, un altre dels membres de Tres Fan Ball. Però quan Palau explica la coreografia, gràcies a la seua expressivitat candent i al llenguatge universal de la música, tothom entén el que diu. El català arriba així a tothom, sense necessitat de traduir-se.
Tres Fan Ball naix la tardor del 1993, al si d’una acampada, i de l’amistat prèvia dels primers components, en un context en què la música tradicional tenia escassa presència al País Valencià. Joan Mora es mostra optimista respecte al panorama actual de la música en valencià. “Ara tenim bona salut”, comenta. Afegeix com a punt positiu que hui la música folk s’ha anat diversificant i barrejant amb altres gèneres. Però matisa que d’iniciatives que tinguen una activitat semblant a la seua, de promoure el ball popular amb la idea que puga participar-hi tothom, no n’hi ha tantes.
Els músics consideren que l’evolució i la situació del ball està travessada per molts altres factors, més enllà de les institucions, que la conjuntura governamental de cada moment afecta, però no és absolutament determinant. No obstant això, Mora puntualitza que “a alguns llocs als quals hem estat tocant 20 o 25 anys seguits, no ens han tornat a cridar des que hi governa l’extrema dreta”. Més enllà de les institucions, Tres Fan Ball també són contractades moltes vegades per col·lectius culturals, sovint amb posicions crítiques amb les institucions.
“El ball sempre ha format part de la vida –apunta el dolçainer Fabrici Banyos, també integrant de l’agrupació. Sobretot, però no exclusivament, en pobles i entorns rurals”. Ballar, per als músics del conjunt, és una forma de sacsejar els malestars fora del cos. Els components de Tres Fan Ball sostenen que el ball és una bona eina per teixir una xarxa de persones de diferents pobles, barris o comarques. A més, com les balladores de Les Postisses, posen el gaudi molt per davant del fet de fer-ho bé. I s’intenta que la participació siga intergeneracional. Els músics asseguren que, en moltes situacions, especialment quan es tracta de festes de poble, troben fileres amb gent de totes les edats, grans i joves, i també una notable presència de xicalla. A més, de vegades, toquen en activitats escolars. Amb els xiquets en edat formativa, segueixen les mateixes dinàmiques de ball col·lectiu que amb gent adulta. Si cal, simplifiquen les coreografies. Així, conviden també les generacions més menudes al ball de plaça.
El grup Rascanya, en les seues actuacions, rebutja separar el públic per gèneres i ha canviat algunes lletres per a evitar un missatge masclista
Les arrels musicals de Tres Fan Ball són profundes. Dídac Palau, per exemple, és descendent d’una família que va més de vuitanta anys que es dedica a la música, formada sobretot per dolçainers. Joan Mora aclareix que, a banda de la música folk i les agrupacions de ball de molts territoris i cultures, les seues principals referències són l’entorn: “le nostres mares i pares, iaios, oncles, amics… Venim un poc de tot això”.
Vetlar per la cultura local
A la primavera de 2007 es va formar l’agrupació musical Rascanya, amb base a l’Horta Nord, l’Horta Oest i el Camp de Túria. De la mateixa manera que Tres Fan Ball o Les Postisses, aquesta iniciativa també fa camí per difondre la música i el ball popular arreu del territori. L’espectacle rascanyer està narrat i cantat íntegrament en valencià. I, des del grup, es cuida que una part del repertori musical siga d’arrel valenciana, siguen jotes, boleros, fandangos o masurques a l’estil de la Costera. Però també interpreten tarantel·les del sud d’Itàlia, borrèias d’Occitània, o algun an-dro, so típic de la Bretanya. Les components del grup indiquen que, generalment, són balls d’altres cultures europees properes i que estan en una situació semblant a la del País Valencià: una llengua minoritzada, dins d’una cultura amenaçada per una altra més potent, centralista i imperialista. Marta Margaix, una de les integrants de Rascanya, recalca que defensen la continuïtat d’una cultura popular que sovint s’ha mantingut des de la senzillesa: “Quan no hi havia diners per a tocar instruments, la gent s’apanyava amb culleres, cassoles, caixes, o el que trobaren. Qui volia ballar ballava, qui no, tocava, qui no, cantava i qui no, gaudia de l’ambient”.
Francesc Sanchis, un altre dels músics del grup, considera urgent donar suport a la creació local enmig d’un món tan intensament globalitzat. Amb aquest argument, de la mateixa manera que li sembla important consumir aliments de proximitat, també ho és nodrir-se de la cultura que ens envolta i reconéixer-li el valor que té. “Si no defensàrem el fet local, al final tots parlaríem en anglés i sempre ballaríem reggaeton, de manera que es perdria tota la diversitat”, argumenta. Sanchis defensa que el ball és un tret identitari d’un poble, com també ho és la llengua, el paisatge o els fruits que s’hi cultiven. “Tot això defineix una personalitat”, reflexiona.
Rascanya comparteixen amb Les Postisses el rebuig pels rols de gènere. Així, també redefineixen les lletres d’algunes cançons i no forcen el públic a dividir-se entre “homes i dones”. “No volem transmetre un missatge masclista ni volem que diguen que Rascanya no ha evolucionat”, aclareix Francesc Sanchis.
Els rascanyers pensen que al País Valencià no hi ha hagut un vertader reconeixement dels grups de música folk, com sí que ha succeït en grau més alt en altres indrets com Galícia, Catalunya o el País Basc. Entre les causes d’aquesta realitat, assenyalen la manca d’un circuit estable que permeta que els grups tinguen un mínim volum de concerts assegurats. Marta Margaix ho compara amb la seua experiència a Galícia, en què va veure molta xicalla i jovent ballant jotes o muinyeires. “Allí hi ha futur, perquè hi ha gent molt jove que balla de seguit. Ací pareix que el relleu està més complicat”, assenyala. Sanchis afegeix que aquest panorama també té el suport d’una televisió autonòmica gallega que aposta per programes específicament de folk, que troba una mancança al País Valencià en eixe sentit.
L’any 2017, Francesc Sanchis va publicar amb Edicions 96 el llibre Ben ballat!, sobre les danses populars valencianes, amb la intenció principal que s’emprara en col·legis i instituts. Des de Rascanya, consideren que el primer lloc d’aprenentatge d’eixa tradició hauria de ser l’escola. “Totes les lleis educatives deixen clar que en àrees com educació física o música, l’alumnat ha d’aprendre balls col·lectius i típics valencians. Però després, la realitat és que no s’expliquen”, comenta l’autor. Des del grup se sosté que cal una major promoció institucional de la música i el ball popular, i troben que el seu menysteniment té moltes similituds amb la desprotecció lingüística del valencià. Afirmen que quasi sempre senten que tenen més suport d’iniciatives privades –com col·lectius reivindicatius, associacions particulars o editorials com la que va publicar el llibre– que no de les institucions. Francesc Sanchis emfasitza que és important que els ajuntaments tinguen en compte iniciatives com Rascanya, perquè això és un indicador que s’inverteixen diners públics per a pagar música “en valencià, tradicional, popular i de qualitat. Al final –conclou Marta Margaix– sempre estàs remant a contracorrent”.
