“Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades”
Montserrat Abelló
El portal és petit i antic. No hi ha intèrfon ni timbre. La porta dona la benvinguda amb un grinyol singular, una barreja de bramul d’elefant i esbramec d’os. Vint-i-cinc esglaons estrets et porten fins a la quarta i darrera porta, que, a l’obrir-la: llum i silenci.
Els de la immobiliària ja m’ho van avançar: “És una finca molt tranquil·la”. Passaven els dies i ni rastre dels veïns. No va ser fins dues setmanes després quan, de sobte, al primer pis, s’obre la porta de cop
i apareix una dona molt gran.
–Hola, soc la veïna de dalt –em presento buscant certa complicitat.
–Era maco el noi d’ahir, alt i fort. Ai, si fos jove…!
[Atònita, intento trobar una resposta, però Sandra Patricia arriba amb un davantal vermell i guants de làtex de diferent color, demanant-li si us plau que callés.]
–Perdona, amor, la senyora Conxita es muy guasona i una mica tafanera, com dieu aquí.
–No passa res, sembla divertida. Encara no coneixia ningú del veïnat.
–Pasa más tiempo en el hospital que en su casa, así que poco la verás. Por cierto, amor, me llamo Esmeralda, aunque la señora siempre me llama Sandra Patricia.
La senyora Conxita m’assenyala el llibre que em sobresurt de la bossa, deté la mirada a la portada i, del més tendre somriure, li surt un fràgil fil de veu que em recita:
–“Em queden els ulls, i sé que dins d’aquest cos encara m’hi corre, ben roja, la sang.” Montserrat Abelló, 1918-2014 –em xiuxiueja, com si es tractés del més recòndit secret.
El portal és petit i antic. No hi ha intèrfon ni timbre. La porta dona la benvinguda amb un grinyol singular, una barreja de bramul d’elefant i esbramec d’os. Vint-i-cinc esglaons estrets et porten fins a la quarta i darrera porta, que, a l’obrir-la: llum i silenci
Encara desconcertada, obro la porta del pis: llum i silenci. Observo que el gira-sol es manté ferm; en canvi, els cervellets s’esvaeixen per segons. No era tan fàcil, això de cuidar els cactus? El telèfon sona: la meva tieta. Tan tendre com pesada, em repeteix la mateixa pregunta des de fa setmanes: “I no et trobes massa sola en aquest pis? Si almenys tinguessis tele…”
L’endemà em preparo per sortir i, per inèrcia, perdo els cinc minuts de rigor buscant les claus, com cada matí. Baixo les escales a corre-cuita però quedo encarcarada al tercer esglaó: la senyora Conxita té a tot volum Rellotge d’emocions, de Raimon.
Després de la feina, arribo al barri i em topo amb ella, en un banc assolellat mirant el cel. Mentre dubto si apropar-m’hi, em fa un gest afectuós convidant-me a seure al seu costat. Sandra Patricia aprofita l’ocasió per marxar a comprar. Cada dia compra loteria. N’està segura que, si li toqués, seria feliç.
–I tu, sabries dir-me la diferència entre l’oreneta i el falciot? –em pregunta sense deixar de mirar el cel.
–Jo t’ho diré: el falciot no s’atura, no deixa de volar ni per dormir. Sigues falciot, amor meu, sigues falciot.
M’allarga la mà i restem en silenci, fins que Sandra Patricia trenca l’harmonia recordant que ha de fer el sopar. Caminem les tres cap al portal. La senyora Conxita s’arrapa a la barana, grimpant els esglaons amb tant d’esforç que la seva respiració ressona per totes les escales com un violí desafinat. Les mans li tremolen, però els seus ulls, clars i punyents, em travessen per recordar-me: Sigues falciot, amor meu, sigues falciot.
M’assec al terra de la terrassa. Respiro profundament, i m’omplo d’una pau indescriptible. És això la vida?, em pregunto.
Els dies passen i el silenci regna al primer pis. Fa dues setmanes que li he perdut la pista. Ja no sona Raimon ni Guillermina Motta. Un dia hi ets i l’altre desapareixes? Això és la vida? Una altra vegada a l’hospital, senyora Conxita?
Les campanes m’eixorden i el sol del migdia em recorda que tinc dinar. Busco les claus i, a l’obrir la porta, em barra el pas un paquet embolicat amb paper de diari, lligat amb un cordill. L’obro emocionada i les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. El regal no permet cap dubte sobre la seva procedència: Vida diària, obra poètica de Montserrat Abelló, reedició del 1981.
Baixo les escales i colpejo el picaporta de la senyora Conxita. Ningú respon. Em pregunto si això és el que em queda d’ella. Una inquietant nostàlgia em recorre el cos al pensar que faig tard
a agrair-li el regal.
Els caps de setmana, la Plaça està farcida de vida: paradetes que venen mel i regalèssia; el flabiol que marca l’inici de la sardana i una veu que se’m clava. Giro el cap i, efectivament, és Sandra Patricia amb la senyora Conxita. Mentre m’apropo, em somriu des de la distància.
–Hola, veïna! Has vist que la Senyora està molt morena? El Vichy Catalán la ha rejuvenecido diez años.
–Vichy Catalán? El balneari? –pregunto perplexa.
–Sí, noia, sí. No diuen que la vida són dos dies? –em respon la senyora Conxita.
La mare que la va parir. I jo pensant que era morta. Encara rient, arribo al restaurant. Parlen de fills i de feina. Demano una cervesa
i la Laia em pregunta:
–I tu què? Estàs bé al pis? No et sents sola?
–I tu, sabries dir-me la diferència entre l’oreneta i el falciot?
