Recordo una frase de l’activista i política trans Carla Antonelli: “Volen que tornem als marges”. Ho deia en referència als discursos d’odi i a les polítiques de la dreta i l’extrema dreta contra els col·lectius més vulnerables, com les persones LGTBIQ+, que està duent a terme el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid. Però no cal anar-se’n gaire lluny per topar amb aquesta mateixa realitat. Només cal mirar Barcelona.
Des que va començar el mandat de Jaume Collboni, el govern municipal ha tingut un objectiu clar: netejar la ciutat de les persones que vivim en situació de sensellarisme. I això té nom i cognoms: el Pla Endreça. Un pla que recorda sospitosament aquell “Netejem Badalona” que va portar Xavier García Albiol a l’alcaldia.
A l’arrel del problema hi trobem més de 5.000 persones que vivim en situació de sensellarisme, de les quals més d’1.500 dormen al carrer. I la xifra no para de créixer
Desenganyeu-vos: el Pla Endreça, malgrat els cartells publicitaris, no va de pipí ni de caques de gos. Va d’altres “merdes” —les incòmodes, les humanes— que es volen escombrar per fer una ciutat més bonica pels turistes, encara que sigui a costa d’excloure aquells que hi han nascut o que hi busquem una segona oportunitat. Barcelona està cada cop més desdibuixada. I encara pitjor: més deshumanitzada.
A l’arrel del problema hi trobem més de 5.000 persones que vivim en situació de sensellarisme, de les quals vora 2.000 dormen al carrer. I la xifra no para de créixer. Un govern que s’anomena socialista, suposadament d’esquerres, va començar expulsant persones sense llar de la Barceloneta, per “posar guapes” les platges de cara als turistes.
Després, el desallotjament es va traslladar al carrer Lleida, on diverses persones havien trobat un petit racó per viure. No per casualitat, és el carrer per on passa l’autobús turístic 155, pel camí del castell de Montjuïc.
I la cosa no s’ha aturat aquí. En les últimes setmanes, la Guàrdia Urbana ha fet fora persones que s’arreceraven al Parc de Joan Miró i a la Vall d’Hebron. L’excusa del govern? Les “pressions veïnals”.
Els serveis socials fan acte de presència per poder dir que hi són, però les alternatives reals com un sostre, un llit, una oportunitat, simplement no existeixen
Però, permeteu-me una pregunta incòmoda: qui són aquests veïns? A quants representen realment? Fa dues dècades, el moviment veïnal tenia força i legitimitat. Avui, en molts barris, les assemblees s’han convertit en espais residuals, més propers a un casal per jugar al parxís que a un fòrum ciutadà.
Amb tots els respectes, però poques vegades hi ha més d’una desena de persones. També el mes d’agost, el govern socialista va ordenar la retirada del 30% dels bancs de la superilla del barri de Sant Antoni, com ara els bancs de dues places, amb l’objectiu d’evitar que les persones hi poguessin pernoctar.
I quan la Guàrdia Urbana es presenta en aquests espais del carrer, diuen que ho fan “acompanyats dels serveis socials”. Però aquests serveis, siguem sincers, són gairebé inexistents. Fan acte de presència per poder dir que hi són, però les alternatives reals —un sostre, un llit, una oportunitat— simplement no existeixen, i la majoria es troben es gestionen per empreses privades.
Collboni pot intentar fer una “neteja de cara” per als turistes i lluir-se davant alguns veïns, però el que vol fer desaparèixer no desapareix, només canvia de vorera
El sensellarisme no es vol solucionar, perquè fer-ho implicaria qüestionar un model de ciutat. Una ciutat que tanca equipaments buits mentre aixeca hotels, que presumeix d’innovació mentre amaga la pobresa darrere tanques o parterres. Viure al carrer no és només no tenir casa: és carregar amb la culpa, la solitud, la mirada que et travessa o t’ignora. Cada persona sense llar portem una història amb ferida, un context que parla no només d’on venim, sinó també en quina societat vivim.
Collboni pot intentar fer una “neteja de cara” per als turistes i lluir-se davant alguns veïns, però el que vol fer desaparèixer no desapareix, només canvia de vorera. Només cal passejar per l’Eixample, per Sants o pel Clot per veure com els portals s’han convertit en refugi improvisat.
La Barcelona dels marges no és només una ciutat dividida entre rics i pobres: és una ciutat que es nega a mirar-se al mirall. I potser aquest és el seu gran fracàs. Perquè una ciutat que expulsa els seus marges, acaba sent ella mateixa un marge: bonica a la postal, buida a la mirada.
