18 d’abril de 2002. Sofia, Bulgària. Un home baix, assegut al centre d’una taula, calb i ben vestit. Davant d’ell, més de 200 periodistes internacionals. Comença la roda de premsa. Parla en italià. “L’ús que Biagi, Santoro i Luttazzi han fet de la televisió pública pagada amb els diners de tothom és un ús criminal. I jo crec que hauria de ser deure de la nova directiva no permetre que això torni a passar”. En pocs mesos desapareixeran de la graella de la televisió pública italiana dos programes d’informació i debat polític i un de sàtira. Qui parla és Silvio Berlusconi, primer ministre italià, quan presideix el seu segon govern, el més longeu de la història democràtica d’Itàlia. Aquell dia estava al final d’una gira internacional, i va decidir emetre el que serà anomenat com “dictat búlgar”: la decisió de part del primer ministre d’influir sobre la televisió publica. En la resta de mitjans ja tenia influències des de feia dècades. Va comprar la seva primera televisió als anys vuitanta i de seguida hi va crear els tres canals de portada nacional. Berlusconi va morir el dilluns 12 de juny de 2023 a l’hospital San Raffaele de Milà, a causa de complicacions mèdiques derivades de la leucèmia que patia.
Va crear Fininvest i quan es va liberalitzar el mercat televisiu, va ampliar el seu imperi comunicatiu adquirint televisions i grups editorials
El caimà, com serà definit també en un film de Nanni Moretti, en els seus anys en la terra serà la personificació de dues cites: “El món sencer és com un escenari” i “El que és personal és polític”, de Carol Hanish. Però a la seva manera. Perquè la vida de Berlusconi va estar molt lligada als escenaris: el polític i el mediàtic. Al llarg dels seus 86 anys de vida, Berlusconi va escenificar múltiples papers. Nascut l’any 1936, fill d’un banquer i d’una mestressa de casa, just després de la guerra va concloure la carrera de dret, especialitzant-se en dret comercial. Però no es va dedicar a l’advocacia sinó que va iniciar una fulgurant escalada d’èxits empresarials. Primer va fundar un conglomerat de societats mercantils de l’àmbit immobiliari, amb el qual va construir una ciutat sencera a tocar de Milà, que va anomenar Milano 2. Poc després va crear Fininvest, un holding que s’ocupava de controlar altres societats del seu imperi. A poc a poc es va anar introduint en nous àmbits empresarials: supermercats, equips de futbol, inversió i publicitat. I quan es va liberalitzar el mercat televisiu, va ampliar el seu imperi comunicatiu, comprant televisions i grups editorials.
En aquell moment, les seves relacions amb la política comencen a fer-se més estretes, apropant-se a les posicions dels socialistes italians. El lligam va ser tal que en un dels governs presidit per Bettino Craxi, líder dels socialistes, es va aprovar el “decret Berlusconi”, una llei que obria el sector televisiu a les empreses privades donant-los més capacitat d’emissió. Però només una dècada després, quan el partit dels socialistes es va esmicolar per un conjunt d’escàndols de corrupció, Berlusconi va decidir “baixar al terreny de joc” de la batalla electoral. Va fundar un partit, Forza Italia, però no ho va fer sol, l’acompanyava Marcello dell’Utri, amic seu des de la universitat. I també els “amics de l’amic”, així com els van anomenar els mitjans: una complexa xarxa de la màfia La Cosa Nostra, al que Dell’Utri estava vinculat. Berlusconi va passar a ser un actor fonamental en l’escenari de la política institucional italiana a partir del seu primer govern, l’any 1994.
Rentada de cara del feixisme
Però un dels aspectes més rellevants de Berlusconi en el panorama polític ha estat la seva constància en la normalització dels partits postfeixistes dins de l’àmbit parlamentari. Amb una meticulosa estratègia comunicativa va voler justificar els crims del feixisme. L’any 2003, entrevistat pel setmanari britànic The spectator, Berlusconi va manifestar que “al final, Mussolini no va matar mai ningú. Enviava la gent de vacances al confinament”. Òbviament, el confino, el confinament, no eren colònies. Si no una mesura cautelar que s’aplicava als dissidents polítics i socials, i també als criminals comuns, per allunyar-los de la societat per almenys cinc anys, una pena que es podia renovar ad infinitum.
Un dels aspectes més rellevants de Berlusconi en el panorama polític ha estat la seva constància en la normalització dels partits postfeixistes dins de l’àmbit parlamentari
I no només això, l’any 2019, en una trobada amb militants del seu partit Forza Italia, va explicitar aquest procés de normalització de l’extrema dreta. “L’any 1994 vam decidir entrar en la política amb la dreta, és a dir, amb la Lliga i amb els feixistes, que la resta de partits havien mantingut fora del que es deia ‘l’arc constitucional’. Els vam legitimar, els vam constitucionalitzar!”. Frases acollides amb una forta ovació de la militància.
“Bromes” masclistes, homòfobes i anticomunistes
La capacitat d’influència de Berlusconi en la societat italiana anava més enllà de l’esfera de la política institucional. En programes televisius com Colpo Grosso o Non é la Rai, emessos als anys noranta, les dones es convertien en objectes per atraure espectadors, apareixent semidespullades. En els seus programes d’informació extremadament tendenciosa amplificava els missatges polítics que volia imposar –la por a l’estranger, la pressió de l’estat als ciutadans, la presència d’uns jutges comunistes que volien destruir la seva carrera empresarial, entre d’altres. I a la vegada, el mateix actor principal Berlusconi, amb un somriure a la cara, feia bromes misògines i homòfobes.
Recentment, amb l’últim equip de futbol que va comprar, va afirmar que per animar els jugadors a guanyar els havia promès “un camió de putes” com a premi. També va definir la cancellera alemanya Angela Merkel com una “dona del gran cul que no es pot follar”. O va mostrar en una gestualitat masclista “l’afecte” per Michelle Obama davant del president estatunidenc. Aquestes actituds també es plasmaven amb bromes homòfobes. Ell mateix va afirmar que “a Itàlia es consideren sagrats només els comunistes i els gais” o també que “els gais són tots d’un bàndol, el de l’esquerra”, barrejant el seu anticomunisme amb l’homofòbia. Va arribar a fusionar homofòbia i misogínia amb la frase “molt millor tenir la passió per les noies joves que ser gai” i, fins i tot, “en tots nosaltres hi ha un 25% d’homosexualitat, però jo he descobert que el meu és lesbià”.
Tots aquests elements s’han infiltrat tant en la mèdul·la cultural de la societat italiana, que als funerals d’estat de l’exprimer ministre, els assistents cridaven “boti, boti, boti, comunista qui no boti”.
