Com cada 11 de juliol, centenars de persones –la majoria víctimes i les seves famílies– es van congregar al memorial de Potocari, a Srebrenica, per commemorar l’aniversari del darrer genocidi ocorregut a Europa. Aquest no ha estat un any més, ja que es compleix un quart de segle de la massacre. Tanmateix, l’assistència va ser menor de la prevista, probablement a causa de les limitacions provocades pel coronavirus. Les ferides d’aquella guerra, tan cruel com solen ser-ho tots els conflictes civils, continuen sense cicatritzar a Bòsnia i Hercegovina. Avui dia, encara ningú no ha demanat perdó a les víctimes. És més, els responsables de l’assassinat a sang freda de més de 8.000 homes i de les violacions i abusos de milers de dones són considerats, per una part de la societat bosniana, herois.
“És molt difícil tenir veïns i gent que es passeja pel poble amb pòsters de Mladic, de la seva cara i que diuen: ‘Gràcies per alliberar Srebrenica’”, va explicar al diari The Guardian Suhra Sinanovic, membre de Mares de Srebrenica, una ONG que lluita per recuperar els cadàvers de les víctimes i que es faci justícia amb els perpetradors. Ratko Mladic, líder de les forces paramilitars serbobosnianes, va ser l’arquitecte del genocidi. Ell, juntament amb Radovan Karadzic, el líder polític serbobosnià, va ser condemnat pel Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII) a cadena perpètua.
A les faldes del turó de Potocari hi ha enterrats els 8.372 cossos identificats i recuperats de les 95 fosses comunes
A les faldes del turó de Potocari hi ha enterrats els 8.372 cossos identificats i recuperats de les 95 fosses comunes que s’han descobert fins ara. A nivell de terra hi ha les tombes provisionals d’aquells de qui només s’han trobat algunes restes i estan a l’espera del sepeli definitiu. En total, encara hi ha prop de 1.700 persones desaparegudes, i la seva recerca continua.
Al centre de Sarajevo, un humil però magnífic museu situat a l’última planta del període austrohongarès immortalitza amb detall els fets d’aquell fatídic juliol de 1995. Explica com milers de bosnianes –ciutadanes de religió musulmana– es van congregar al pavelló de l’ONU a Srebrenica per demanar protecció als cascos blaus holandesos davant l’avenç de les tropes sèrbies; com Mladic, en un vídeo, prometia als civils que no els passaria res i els demanava que se separessin homes i dones; com els soldats holandesos, temerosos, se’n van rentar les mans, i els dies següents es va dur a terme una orgia d’execucions, tortures i violacions. Una salvatjada que els líders europeus, després de la Segona Guerra Mundial, van conjurar-se perquè no es tornés a repetir mai més.
El temps congelat
A Banja Luka, la capital de la República Sèrbia de Bòsnia, costa molt trobar la bandera estrellada de l’Estat bosnià. Davant el Parlament de l’entitat autònoma onegen una vintena d’ensenyes, totes elles tricolors, exactament iguals que l’oficial a Sèrbia –l’Estat veí. Sembla com si a Bòsnia el temps i les ments s’haguessin congelat fa un quart de segle. Les elits han continuat embrancant-se en disputes i bloquejant les institucions. La duresa de la pandèmia del nou coronavirus va provocar un instant de cooperació mai vista entre els líders de les diverses comunitats, però va ser una simple treva i no un canvi real de dinàmica.
La pandèmia de la COVID-19 va provocar un instant de cooperació mai vista entre els líders de les diverses comunitats
Miroslav Dodik, el representant serbi a la presidència tripartida de Bòsnia –cada vuit mesos van rotant un serbi, un croat i un bosnià, els tres grans grups ètnics–, no reconeix que el que va passar a Srebrenica fos un genocidi. La narrativa que sosté, i la que aprenen els infants serbobosnians a les escoles, és que Srebrenica va ser una més de les massacres que van succeir durant la guerra. A més, asseguren que les xifres de morts estan inflades.
Recentment, Dodik va amenaçar de proclamar la independència de la República Sèrbia com a conseqüència d’una desavinença en el repartiment de competències. “Nosaltres creiem en Bòsnia. La independència és només l’última opció si es continuen violant els acords de pau de Dayton, que establien una confederació”, afirma Radovan Kovacevic, un assessor de Dodik. El nacionalisme serbobosnià creu que la comunitat internacional està donant suport a un procés de centralització engegat per la població bosniana, que constitueix poc més del 50% del cens.
El nacionalisme serbobosnià creu que la comunitat internacional avala una centralització bosniana del país
Després de la guerra no es va produir una reconciliació, i ara es viu més aviat una situació de pau freda. “A les escoles de cada grup ètnic s’ofereix una visió diferent del que va passar a la guerra. No hi ha una narrativa conjunta”, lamenta Jovan Divjak, un militar jubilat director d’una ONG en l’àmbit educatiu. Respecte a la persecució legal dels responsables de crims de guerra, la justícia avança lenta. “El TPII només va jutjar els peixos grossos. A la República Sèrbia, la justícia investiga molt lentament. I sovint els acusats escapen a Sèrbia si són serbobosnians o a Croàcia si són croats, i difícilment els extradeixen”, lamenta l’investigador Hikmet Karcic.
Només una petita part de les refugiades van poder tornar a les seves llars un cop acabat el conflicte. Per exemple, moltes supervivents de Srebrenica, que ara s’ha convertit en un poble de majoria sèrbia, continuen vivint en camps de refugiades a la ciutat de Tuzla. Més de dues dècades després, la neteja ètnica s’ha consolidat. “Més del 90% dels habitants de Sarajevo ara són bosnians, mentre que abans els serbis eren quasi un terç”, lamenta Divjiak, un serbobosnià venerat pels habitants de Sarajevo pel seu rol de general fidel en la defensa de la ciutat davant de les tropes sèrbies. Tanmateix, a tot arreu és possible trobar minories de l’altre bàndol. “La meva família va decidir tornar a Banja Luka. Quan vam reobrir la mesquita va haver-hi moltes tensions i la policia ens va haver de protegir, però ara ja fem vida normal. Molts dels meus amics de l’escola són serbis”, explica Tarek, un jove bosnià amb una barba llarga, amb un toc més hipster que salafista.
“Dayton va ser útil per frenar la guerra, però no ho ha estat per construir un estat”, es queixa Halid Genjac, secretari de l’SDA, el principal partit bosnià. “Totes les decisions importants requereixen el consens dels representants dels tres grans grups. Funcionaria si hi hagués bona fe, però els serbis i els croats utilitzen el dret a vet per bloquejar l’Estat. Volen que sigui disfuncional, debilitar-lo, per poder escindir-se”, sosté Genjac, un veterà polític que va formar part de l’equip negociador bosnià a Dayton.
L’entitat autònoma croatomusulmana, que juntament amb la República Sèrbia compon l’Estat bosnià, no està exempta de disfuncions. Per exemple, la ciutat de Mostar, la tercera del país, no celebra eleccions municipals des del 2008 per falta d’acord entre croates i bosnianes sobre la llei electoral. “No és cert que els croats ens vulguem escindir. El que volem és poder triar els nostres representants. Per exemple, el membre croat de la presidència rotatòria, Zeljko Komsic, va ser triat amb els vots de la majoria bosniana. Fins i tot hi ha alguns càrrecs electes pretesament croats que no ho són!”, rebla Damir Dzeba, diputat de la ciutat de Mostar pel partit nacionalista croat HDZ.
El recent veto de l’Estat francès a una ampliació de la UE als Balcans amenaça de perllongar la situació d’estancament
Frustrades per les contínues disputes partidistes i la corrupció política, un creixent nombre de ciutadanes de les diverses ètnies es mostren alienades per la política i pessimistes sobre el futur del país. Cada any emigren milers de joves, i des del final de la guerra el país ha perdut mig milió d’habitants. “La participació a les eleccions ja no arriba ni al 50%. La gent no creu possible canviar l’elit política del país perquè el sistema electoral afavoreix els partits nacionalistes, que, a més, s’han blindat amb una densa xarxa clientelar”, sosté Tania Topic, una analista resident a Banja Luka.
Sovint s’ha presentat l’entrada a la Unió Europea com la fórmula ideal per superar els conflictes de sobirania a Bòsnia. Tanmateix, el recent veto de l’Estat francès a una ampliació als Balcans amenaça de perllongar la situació d’estancament que viu el país balcànic. “No crec que esclati una nova guerra. Ningú no la vol, però tampoc es pot descartar del tot. El futur de Bòsnia és una incògnita”, conclou Topic.
