“El Salvador ha trencat tots els rècords de totes les democràcies en tota la història del món. Des que existeix la democràcia mai un projecte havia guanyat amb la quantitat de vots que hem guanyat. És literalment el percentatge més alt de tota la història”. Amb aquestes contundents paraules Nayib Bukele es va autoproclamar guanyador de les eleccions diumenge passat al vespre, poques hores després del tancament dels col·legis electorals i sense cap dada oficial publicada, però amb una plaça plena i amb una producció audiovisual a l’alçada de les bodes reials. Abans de sortir al balcó del palau presidencial, a la xarxa social X ja havia assegurat que havia revalidat la presidència amb el 85% dels vots i que 58 dels 60 diputats del país eren seus.
Tot i que ningú dubtava del triomf, avançat per tots els sondeigs, la realitat és que a hores d’ara no hi ha encara resultats oficials que ho avalin. Dilluns al migdia el Tribunal Suprem Electoral va haver de reconèixer el fracàs del sistema de recompte i ha anunciat que recomencen de nou a revisar totes les paperetes. Els canvis en el sistema electoral i la caiguda del sistema informàtic van generar una nit de caos i incertesa en els centres de votació. Testimonis de les taules parlen de “frau involuntari”, ja que, expliquen, no sabien com interpretar els vots creuats, i confirmen que durant hores no hi havia indicacions clares, ni es podia transmetre la informació.
Dilluns al migdia el Tribunal Suprem Electoral va haver de reconèixer el fracàs del sistema de recompte i ha anunciat que recomencen de nou a revisar totes les paperetes
Tots els mitjans internacionals i els governs que l’han felicitat ho han donat per fet, però de moment Bukele ha guanyat de manera massiva només perquè ho diu ell. El fallit recompte electoral és un bon exemple de com està funcionant el país: els encesos i grandiloqüents discursos oficials, àmpliament difosos pel seu aparell propagandístic, i la realitat no sempre coincideixen, però igual la modelen. Es tracta també de la penúltima demostració de com tots els canvis introduïts a l’aparell institucional per concentrar tot el poder en mans de la presidència, acaben per fer tècnicament inviable el sistema democràtic.
Des de la seva arribada i amb el control de l’Assemblea ha canviat la Fiscalia General, els magistrats del Constitucional i el sistema electoral. Només així, i per una retorçada interpretació, ha pogut ser reelegit quan la Constitució ho impedia expressament. Les noves regles electorals, que tanta gent ni ha entès ni ha sabut explicar, s’han fet per excloure tots els partits més petits, després d’assegurar-se d’asfixiar els principals partits de l’oposició. La gran preocupació, però de molts analistes és com aquest procés s’està portant a terme amb el suport total de la majoria de la població, que ha normalitzat viure i votar en règim d’excepció.
La majoria de la població ha normalitzat viure i votar en règim d’excepció
Amb els partits de l’oposició noquejats (també per la seva pròpia incapacitat, corrupció i manca de credibilitat, segons totes les fonts consultades), Bukele ha declarat la guerra a totes les veus crítiques de dins i fora del país. De manera pública i cínico-agressiva ha convertit en enemics als i les periodistes, les ONG i els organismes internacionals. L’acusació general és tan simple com efectiva: tots aquests actors, amb la seva defensa dels drets humans, volen treure els pandilleros-terroristes de les presons i retornar el país a la violència. No cal molt més a un país terroritzat durant anys per les maras.
Encara que no hi ha números clars de quants pandilleros hi havia, quants estan a presó o quants encara operen al país (es parla tant de pandilleros com de les persones que els donaven suport), s’estima que Bukele ha detingut prop de 70.000 persones sense garanties legals, i presumeix de presó de màxima seguretat on no entra cap observador expert i de la qual no surt cap informació perquè les persones preses estan incomunicades. Cal destacar que la Procuradora de Drets Humans també ha estat nomenada per Bukele. Malgrat que les organitzacions de drets humans han denunciat milers d’errors, moltes persones innocents a presó i multitud de vulneracions, de moment sembla que la majoria de la població accepta que és el preu a pagar per la nova tranquil·litat que gaudeixen.
Periodistes i ONG contenen la respiració i es preparen per a un augment imminent de la criminalització i la persecució, i pensen ja a exiliar-se i treballar des de Costa Rica
De moment, que Bukele acabarà amb les pandilles i que Bukele ha guanyat les eleccions són veritats absolutes que no cal demostrar. Abans de les eleccions, els mitjans van publicar diverses investigacions on destapaven que el govern, en contra del que diu, havia negociat amb les pandilles, així com casos de corrupció. La resposta oficial va ser que no eren periodistes sinó activistes pagats per Soros. No només ha acabat amb la separació de poders de manera progressiva, sinó que té l’hegemonia del relat. L’aparell publicitari del govern és potent i acadèmiques de prestigi com Amparo Marroquín, de la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA), diuen que ha reinventat la comunicació política en adaptar i afinar el model autoritari d’altres “homes forts” amb una combinació de missatges pop, tecnoutòpics i religiosos. Els seguidors de Bukele són fans i creients, no ciutadans. Bukele no es relaciona bé amb els periodistes, però sí que fa entrevistes amb Residente o amb els youtubers hispans amb més seguidors.
L’Amèrica Central, una regió on la violència estructural de la desigualtat històrica ha donat pas a formes de violència criminal que s’enceben amb els més pobres és avui, com ho va ser en l’època dels conflictes armats, un laboratori polític. La pau i la seguretat són la gran demanda ciutadana i la via per la qual el “virus” Bukele -com ho defineixen aquí-, s’estén per tota l’Amèrica Llatina. Newsweek li ha dedicat una portada on parla de l’era Bukele. En el país més petit de la regió, s’ha convertit en un motiu d’orgull el fet que presidents, presidentes i partits a l’oposició de tot el continent l’hagin pres com a model. Mentrestant, periodistes i ONG contenen la respiració i es preparen per a un augment imminent de la criminalització i la persecució, i pensen ja a exiliar-se i treballar des de Costa Rica on els acompanyaran tants col·legues expulsats de Nicaragua.
