Les dones joves de menys de 29 anys sense llar han augmentat a l’Estat espanyol un 36% en els últims deu anys, segons l’Institut de la Joventut, un organisme adscrit al Ministeri de Joventut i Infància. En la mateixa línia, la diagnosi feta l’any 2022 per la Xarxa d’atenció a persones sense llar de l’Ajuntament de Barcelona (XAPSLL) apunta que del total de persones allotjades als recursos de la xarxa, el 22,4% eren joves. D’aquestes, el 46% eren dones o persones amb identitats de gènere no binàries.
“Vivim en un context que ha concatenat diferents crisis com l’econòmica que vivim des del 2008 i cada vegada hi ha major índex de precarietat i dificultat per accedir a un habitatge”, alerta Elena Sala, directora de l’Àrea Social de l’entitat ASSÍS i responsable del programa Dones Amb Llar. Ja no és només que les persones joves no puguin mantenir un habitatge, apunta, sinó que “ni tan sols hi poden accedir”. En un escenari de precarietat laboral i bretxes salarials per raó d’edat i gènere, l’accés a l’habitatge s’albira com la causa principal del sensellarisme en població jove. En el cas femení, a més, hi intervenen altres factors que fan de l’accés a un habitatge digne gairebé un miratge.
Fugir de les violències
Per entendre el fenomen del sensellarisme femení juvenil cal entendre que sovint s’hi sumen “trajectòries familiars considerades disruptives, manca de xarxa social forta i una llei d’estrangeria que situa amb un peu al carrer permanent a moltes persones migrades, lligada a racisme i xenofòbia”, assegura Sala. “Hi ha noies que volen sortir de l’habitatge familiar perquè viuen abusos i violència masclista, perquè volen gaudir dels seus drets, perquè fugen de matrimonis concertats, perquè volen estudiar o treballar. Les noies es troben amb situacions de càrrega familiar que no troben justa”, assenyala Laia Ribas, cap de Joves i Formació i Inserció del Casal dels Infants del Raval.
La feminització de la pobresa cada vegada es fa més evident en noies i a ASSÍS, per exemple, lamenten que la mitjana d’edat de les joves que atenen i acompanyen ha baixat en els darrers anys. Segons l’entitat, el 2019 la mitjana estava vora els 28 anys, mentre que ara mateix se situa en els 24.
La feminització de la pobresa cada vegada es fa més evident en noies i a ASSÍS lamenten que la mitjana d’edat de les joves que atenen i acompanyen ha baixat en els darrers anys, dels 28 anys el 2019 als 24
El sensellarisme femení és una realitat invisibilitzada, i més quan es tracta de joves. Una realitat que cal abordar, segons les expertes, amb rapidesa per evitar que es cronifiqui. A més, en els darrers anys s’ha començat a detectar un augment dels casos de noies joves embarassades o amb criatures petites a les quals cal atendre i acompanyar amb protocols i actuacions específiques que obliga les entitats a repensar-se.
Moltes de les noies que arriben derivades als pisos del Servei de Transició a l’Autonomia (STA) del Casal dels Infants de Barcelona venen de situacions en què no han pogut escollir què volien fer a la vida i han patit abusos. Quan arriben al Casal l’objectiu, com explica Ribas, és que es recomponguin a escala emocional, per després pensar i decidir què volen fer i gaudir de la nova vida que buscaven.
És el cas de l’Alejandra, de 21 anys i natural d’Hondures. Va fugir del seu país perquè la maltractava una persona de l’àmbit familiar i quan va arribar a Barcelona per viure amb altres familiars es va trobar més maltractament i abusos per part del seu tiet. “La família m’amenaçava que si anava a la policia a denunciar-ho em farien fora de casa i em quedaria al carrer. Vaig callar durant molt de temps, fins que el meu tiet em va intentar matar i llavors ja ho vaig denunciar”, explica. El que va venir després van ser feines precàries de cures per guanyar diners i llogar-se una habitació mentre passava el procés de la denúncia i continuava estudiant català. “Al principi crec que les assistentes socials no em creien, però per sort em van ajudar juntament amb la meva professora i em van derivar aquí al Casal. No sabia que existien llocs com aquest pis, no sabia a on podia demanar ajuda”, relata l’Alejandra.
La Tatiana té 23 anys i va arribar a Barcelona procedent del Perú per a estudiar. La relació que tenia amb la seva parella llavors es va acabar després d’episodis de violència i va acabar perdent la llar en què vivia
La Tatiana té 23 anys i va arribar a Barcelona procedent del Perú per a estudiar. Des de l’octubre de 2021 viu a la Llar Impuls, una casa per a dones gestionada per ASSÍS. Es tracta d’un espai de seguretat i acompanyament on s’incorpora la perspectiva de gènere i s’ofereix estabilitat i temps perquè les dones es recomponguin. L’arribada de la Tatiana va coincidir amb l’inici de la pandèmia per Covid i com que li costava seguir les classes en català, que van passar de ser presencials a online, es va desapuntar i va decidir que posar-se a treballar del que fos. Això es va traduir en feina de cures i neteja que l’obligava a treballar moltes hores per un sou molt baix.
A més, la relació que tenia amb la seva parella llavors es va acabar després d’episodis de violència i va acabar perdent la llar en què vivia. “Gràcies a una monja d’una petita església del centre de Barcelona vaig tenir sostre uns dies i vaig poder fugir de l’assetjament que patia al carrer”, explica la Tatiana. A aquesta ajuda se li va sumar Càritas durant dos mesos i la sororitat d’altres dones. “Jo pensava que ningú no t’ajudava a canvi de res, però em vaig trobar companyes del curs de català oferint-me dormir a casa seva”, comenta amb un somriure. “Per la meva edat em tocava estar fent una pijamada a casa d’amigues o sortint de festa. En comptes d’això, estava al carrer sobrevivint”, recorda.
Dificultats per accedir a l’habitatge
“A la població jove li és molt difícil llogar-se un pis per culpa dels preus desorbitats i les traves que els posen les immobiliàries i els propietaris. Si no ha tingut oportunitat de treballar ni entrar en el món laboral s’està quedant fora del sistema abans de poder-hi entrar”, lamenta Ribas. “Hi ha molts estigmes al voltant de la població jove, se’ls ha criminalitzat molt i això també els dificulta accedir a un habitatge”, afegeix Sala.
“Al jovent li és molt difícil llogar-se un pis per culpa dels preus i les traves que els posen les immobiliàries. Si no ha tingut oportunitat de treballar, s’està quedant fora del sistema abans d’entrar-hi”, lamenta Ribas
La S. també viu al pis del Casal, té 19 anys i és originària del Marroc. Com tantes joves, s’ha trobat que per llogar una habitació o aconseguir una feina es demanen molts requisits sense tenir en compte l’edat del candidat o candidata. “Falta molta empatia, ens demanen massa requisits amb l’edat que tenim”. A més, assegura que el tracte que ha rebut ella o altres companyes pel fet de ser jove i migrada és discriminatori. “Hi hauria d’haver menys racisme, perquè a les feines pel fet de ser marroquina, llatina o negra et tracten pitjor. Et fan sentir menys que si fossis espanyola”, afegeix.
“Els requisits per llogar un pis són estrictes, una persona jove no pot demostrar estabilitat laboral o no sempre té algú que l’avali. Això ens passa tant a les migrades com a la gent que ha nascut aquí, alguna cosa no funciona quan hi ha cada vegada més gent sense cases i els preus dels lloguers pugen”, lamenta la Tatiana.
“Els anuncis de pisos més o menys assequibles desapareixen de seguida. Porto tota la nit mirant i mirant, però no em surt res. Busco un pis petit, prefereixo viure sola que amb més gent. I tot el que em surt són estudis per 800 euros o més”. L’O. és companya de pis de l’Alejandra i la S., i té clar que tan aviat com pugui vol deixar de compartir pis, però és conscient que els preus són un impediment. De fet, de mitjana el lloguer a Barcelona se situa en 1.124 euros mensuals. Així i tot, l’O. assegura que si tingués els diners, preferiria pagar-los i deixar de compartir pis, perquè ja n’ha tingut prou amb haver viscut al centre de menors de Melilla, conegut com a Gota de Leche, en un alberg en arribar a Barcelona i ara al pis del Casal.
“Els requisits per llogar un pis són estrictes, una persona jove no pot demostrar estabilitat laboral o no sempre té algú que l’avali. Això ens passa tant a les migrades com a la gent que ha nascut aquí”, lamenta Tatiana
“La pobresa s’hereta, i en persones joves això es reflecteix especialment quan no disposen d’una xarxa de protecció primària que els eviti caure. Hauríem de revisar que està passant amb l’accés a recursos econòmics de les persones joves perquè estan pujant generacions que no tenen expectatives i això tindrà un preu molt alt”, adverteix Sala.
Oportunitats i somnis
No tenir una llar és un factor estressant en si mateix i, com explica Sala, “sent joves porten motxilles carregades de trajectòries complexes durant la infància i l’adolescència, que els dificulta transitar entre la infància i l’adultesa”. Aquest fet sovint comporta confrontacions, frustració i pèrdua de les expectatives en un futur estable i segur. “Algunes de les noies que acompanyem al Casal no tenen ni somnis, això és una cosa que em sap molt greu i les acompanyem perquè puguin pensar què volen fer”, comenta Ribas. “Parlem de persones que estan en un procés vital immadur i a qui se’ls suma una situació de sensellarisme que els dificulta projectar somnis. El sistema no pensa gaire en el jovent.”, lamenta.
“Estic fent un curs d’estètica d’ungles i l’any que ve m’acabaré de treure l’ESO”, explica la S. Té clar que els estudis són importants per aconseguir feina i està rumiant si estudiar auxiliar d’infermeria. “Marxaré a treballar en un creuer i així m’estalvio pagar el lloguer”, diu rient tímidament. “Estic acabant l’ESO. Vaig cursar un any del grau d’auxiliar d’infermeria, però he hagut de tornar a cursar una part dels estudis obligatoris perquè no me’ls convalidaven amb els del meu país. M’agradaria entrar a la universitat i estudiar infermeria, tot i que soc una mica aprensiva… no sé si és bona idea!”, comenta l’O. amb riure còmplice amb l’Alejandra.
Per Elena Sala, “parlem de persones que estan en un procés vital immadur i a qui se’ls suma una situació de sensellarisme que els dificulta projectar somnis. El sistema no pensa gaire en el jovent”
Al seu torn, l’Alejandra està fent un curs de català i començarà una formació de monitora de lleure. “M’agrada cuidar infants, però no ho tinc clar. Sent tan jove a vegades és difícil decidir què vols fer”, assegura. “A vegades és difícil la convivència, però crec que estar aquí per a nosaltres és una gran oportunitat per a superar la nostra situació i preparar-nos per al futur”, comenta tranquil·la. Se li afegeix la S., que assegura que veu el pis com una oportunitat per tenir les idees clares i estudiar. Vull estudiar, treballar i aprofitar el temps”.
La Tatiana està estudiant el nivell 3 del curs bàsic de català i el seu somni seria acabar de cursar els estudis de periodisme que va començar al Perú. “La Llar Impuls va ser un rescat i un impuls, ara la sento casa meva”. A les noies que estan passant pel mateix que va passar la Tatiana, aquesta jove peruana els vol deixar un missatge: “no sentiu vergonya de demanar ajuda, no hi ha res de dolent en fer-ho, no esteu soles”. Se li suma l’Alejandra afegint: “no us rendiu!”.
