Ni els més grans contaminants posen en dubte, públicament, que frenar l’escalfament que ens crema a les mans exigeix accelerar un procés de transició energètica. El concepte s’ha convertit en un habitual de reivindicacions polítiques, discursos institucionals i, per adaptació a l’entorn, de relats corporatius. Però la diversitat d’actors que apel·len a la transició energètica o a la transició verda no invoquen sempre ni les mateixes eines, ni els mateixos criteris, ni els mateixos objectius. O, si més no, no en la mateixa magnitud. “La transició energètica és un conjunt de polítiques socials, no només va de generar kilowatts amb renovables”, defensa l’enginyera Irene González, membre de la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE). En el temps de descompte per construir un model que respongui a l’emergència climàtica, González, també part d’Enginyeria Sense Fronteres, denuncia que els camins de renovació tendeixin a limitar-se a la tecnologia, mentre mantenen la “despossessió” comunitària de l’accés a l’energia.
Les energies renovables van cobrir poc més d’un 13,5% de la demanda elèctrica de Catalunya al llarg de l’any passat. L’objectiu que fixa la Prospectiva Energètica de Catalunya és que, el 2030, sigui un 54%. El govern de Salvador Illa fa seva la meta i una via per la qual aposta per aconseguir-la és impulsar, entre altres, l’energia eòlica marina. La Plemcat és el laboratori de proves previ al que pot ser el primer parc eòlic marí al país, al golf de Roses. Hi ha veus que en parlen com una peça clau en el procés de descarbonització, i altres que el denuncien com un greu risc per a l’ecosistema. Quina és la teva lectura?
Hi ha científics que diuen que hi haurà impactes i n’hi ha que diuen que no n’hi haurà. El que passa és que no hi ha una escolta del territori i hi ha una acumulació de malestar. Venim d’un model energètic totalment centralitzat i basat en la nuclear i en combustibles fòssils. I, de sobte, la gent veu les infraestructures a casa seva i hi ha una reacció lògica. És cert que anem tard i que hem de respondre a l’emergència climàtica. Alhora, hem d’entendre que es tracta d’un servei a les persones, i que per tant cal dialogar i plantejar alternatives.
“La Terra Alta genera un 25% de tota l’energia eòlica a Catalunya. Hi ha un desequilibri històric a les terres tarragonines, perquè en aquest territori ja hi ha les nuclears i la petroquímica”
La pregunta de fons és a qui surt a compte l’eòlica marina? És a dir: per què és una opció prioritària? Per què tècnicament és millor? Perquè ocupa menys territori? Perquè és més rendible? Com en altres casos, no queden clars els paràmetres que promouen l’eòlica marina. Mentre no hi hagi més transparència entorn aquestes qüestions seguiran sorgint moviments en contra de projectes de renovables en diversos territoris. Alhora, és obvi que zones que històricament han tingut menys sacrifici pel model energètic, és a dir, zones que no siguin de Tarragona i Lleida, han d’assumir generar energia. Hi ha d’haver una cessió equitativa de territori. Si viatges per Catalunya, hi ha zones en què veus molts aerogeneradors i altres en què no en veus. Hi ha un evident desequilibri.
Què explica l’acumulació de projectes d’energia renovable en algunes parts del país?
Si bé és cert que hi ha zones amb millors condicions tècniques, també és cert que calen criteris de justícia territorial. Tots els territoris han de contribuir a la generació energètica. Ara mateix, la Terra Alta genera un 25% de tota l’energia eòlica a Catalunya. És una barbaritat en proporció a la seva extensió. Hi ha un desequilibri històric a les terres tarragonines amb la generació energètica, perquè en aquest territori ja hi ha, també, les nuclears i la petroquímica. Possiblement les terres són més barates i és més fàcil accedir-hi perquè hi ha una tendència al despoblament. Però això és el que s’ha de corregir amb les polítiques públiques i garantir l’equitat.
Allà on es projecta dur-hi renovables, no és estrany, com mencionaves, que hi emergeixin grups que s’hi oposen. Està passant a l’Empordà, on no hi ha abundància de projectes energètics, de la mateixa manera que passa en territoris en què sí que se n’acumulen, com és el cas de la Terra Alta. Hi ha consens que calen grans projectes energètics renovables, però ningú els vol al seu paisatge?
Davant de projectes energètics, hi ha moviments del territori que tenen la voluntat de contribuir a un model de transició energètica més just pel país i n’hi ha que segurament no es qüestionen tant el model, sinó qüestions de la idiosincràsia del lloc en què es projecten construir. D’haver-n’hi planificació territorial es reduirien molt els conflictes que generen els projectes de renovables. Hi ha dades que evidencien que s’ha endarrerit la instal·lació de renovables a Catalunya.
“Les empreses privades s’apoderen dels buits que deixa la necessitat d’instal·lar generació renovable i la necessitat de finançament per a la instal·lació”
Ara bé, aquesta realitat s’explica perquè hi ha qüestions que no s’han prioritzat. Per exemple, que fa gairebé quatre anys que el Pla Territorial que ha de regular la instal·lació de generació renovable a Catalunya està aturat. No han ajudat els canvis de govern, però el fet és que tampoc se li ha donat prioritat. És un error, i un perill, la manca de planificació, perquè és llavors quan les empreses privades s’apoderen dels buits que deixa la necessitat d’instal·lar generació renovable i la necessitat de finançament per a la instal·lació. Les energies renovables tenen un cost d’inversió elevat i moltes vegades són subvencionades o amb suport des dels organismes públics.
Una altra de les primeres mesures que van ser anunciades per la consellera de Transició Ecològica, Sílvia Paneque, en arribar al càrrec és agilitzar la tramitació de projectes de renovables. És una facilitat que feia falta per impulsar la transició energètica?
S’han d’instal·lar més renovables, però ens hem de preguntar on s’han d’instal·lar, quin impacte tenen els projectes i de quina manera es concerta i dialoga amb el territori, que no vol dir només amb les administracions del territori, i també ens hem de preguntar qui té la propietat i qui gestiona les infraestructures. Sense tot això, accelerar els tràmits per a la instal·lació de més renovables només servirà perquè més empreses privades puguin continuar apoderades de la transició energètica.
“Tenim un model energètic brutalment privatitzat en comparació amb altres països d’Europa, en què, teòricament, ens emmirallem”
Tenir més infraestructures no és l’única condició necessària per assolir la transició energètica. Tenim un model energètic brutalment privatitzat en comparació amb altres països d’Europa, en què, teòricament, ens emmirallem. Els anys 2011 i 2012, amb la primera onada de renovables, qui es va apoderar d’aquestes instal·lacions van ser empreses privades. Hi ha l’assumpció que no hi ha prou diners públics i que, per tant, la transició energètica l’ha de dur a terme l’ens privat. A més, cal tenir en compte que no només s’ha de generar l’energia renovable, sinó que ha d’haver-hi una xarxa que pugui acceptar-la, que no quedi antiquada, i la xarxa és d’Endesa. Amb això tenim també un problema. Hi ha problemes que apareixen i que no es resolen amb accelerar la generació de renovable, sinó amb una planificació integral, territorial i social, de la transició energètica. I és el que trobem a faltar.
Com anar caminant en la direcció de resoldre aquests altres problemes que identifiques? Hi ha opcions vàlides que encara no s’estan desenvolupant?
Un problema és no estar començant a instal·lar en zones ja modificades per l’actuació humana. I no hi estem anant perquè no surt tan rendible econòmicament. Hi ha gent fent propostes que potser no són tan eficients i, per tant, tan rendibles, però que són més respectuoses. Aquestes propostes no es tiren endavant ni ocupen titulars. Podem arribar a assumir que són necessàries grans infraestructures, perquè la demanda energètica, tot i que la reduïm al màxim, és gran, i perquè hi ha infraestructures socials, reproductives i sanitàries que cal que continuïn funcionant. Assumim que vivim en un territori molt centralitzat, en què el 40% de la població vivim a una ciutat. Són condicionants que fan que infraestructures grans calguin. Ara bé, que aquestes les faci el millor postor, el que té capacitat econòmica per presentar el millor projecte, no és transició energètica: és sumar kilowatts eòlics i solars; és una transferència de tecnologia.
Defenseu que a l’hora d’instal·lar renovables s’han de prioritzar espais antropitzats, però quin potencial té aquesta línia?
Aquesta via no està massa desenvolupada. En aquest sentit, l’Energètica [l’empresa pública de la Generalitat] és una fita important. Una de les motivacions que té és que els terrats dels edificis públics generin energia, que és anar per aquest camí. Sabem que no tots els terrats són aprofitables i que ni que agaféssim tots els terrats no podríem generar tota l’energia que necessitem. És cert que algunes infraestructures calen, com deia, però també és cert que hi ha moltes zones degradades, que hi ha autopistes i polígons industrials. I veiem que s’estan dedicant més energies a simplificar tràmits, a atraure capital.
“Un problema és no estar començant a instal·lar en zones ja modificades per l’actuació humana. I no hi estem anant perquè no surt tan rendible econòmicament”
S’està parlant d’una altra central hidroelèctrica de bombeig reversible a Riba-roja d’Ebre i d’invertir en hidrogen, però no es parla de tenir un estudi per part de l’Energètica sobre quina manera i amb quins passos omplirem aquests espais antropitzats. Hem d’atrevir-nos a pensar que hem de tenir l’energia suficient i que, si no tenim la generació energètica constant que tenim ara per qüestions que no són vitals, doncs ha de ser així. El gran meló del decreixement ha d’acompanyar el procés de la transició energètica. No hem de posar el focus en els hàbits individuals i el consum elèctric domèstic, que és el que més estem fent. Sinó que el focus, primer, ha d’anar a les polítiques públiques, per exemple, de transport. On es posen els diners? Han d’anar al transport públic, a les xarxes de trens. Han d’anar a polítiques que no expulsin la gent de les ciutats, perquè si has de marxar lluny, necessitaràs fer desplaçaments que abans no necessitaves fer. Això són polítiques de decreixement perquè redueixen el consum energètic. La indústria és el gran elefant a l’habitació.
Quines peces demana tocar?
La deslocalització de la producció alimentària i de tot el que comprem i necessitem és el que hem de reformular amb polítiques orientades al decreixement. Hem de canviar hàbits, sí, però abans hi ha una sèrie de polítiques públiques, per potenciar el transport públic, la rehabilitació d’habitatges, polítiques de verd a les ciutats i polítiques per un sistema alimentari local, que reduirien moltíssim la demanda energètica. A més, hem de tenir en compte que tot el que exportem té associada una demanda energètica, i la ignorem en molts números oficials. És una mirada macro la que ens durà a un escenari de decréixer. Ara, al que estem anant és a un escenari d’electrificació de la demanda: “Canvia el cotxe que tens per un d’elèctric”. I vinga subvencions a la producció de cotxes elèctrics. No respon a la necessitat de fer la transició energètica.
En els anys vinents, previsiblement augmentarà l’ús d’energia dedicada a “crear aigua”. Hi ha el propòsit governamental que Catalunya “no depengui de la pluja”. La transició energètica, vinculada com deies a polítiques de decreixement en la demanda d’energia, va lligada necessàriament a reduir, alhora, la demanda d’aigua?
És un peix que es mossega la cua. No hem de “fer” més aigua. Hem de mirar com utilitzem la que tenim i no necessitar més energia per generar-ne. Volem una auditoria d’usos energètics real: saber quanta energia estem destinant a usos socials i reproductius i quanta a usos secundaris. Quanta energia destinem a determinades exportacions? Hem d’intentar generar un mapa d’usos energètics que s’orienti a la reducció. Tenim l’esperança que l’Energètica tingui recorregut per qüestionar certes peces que no funcionen del model. Per altra banda, creiem que és important comptar amb una llei de transició energètica que doti de les eines per fer-la.
Una llei que sí que ha vist la llum va ser la de canvi climàtic, el 2017, però d’incompliments n’hi ha uns quants. N’hi ha que suposen pals a les rodes per la transició energètica?
La llei de canvi climàtic ha estat una declaració d’intencions incomplerta en diverses qüestions. Parla d’un model energètic renovable distribuït, parla de regular la transició, parla de millorar qüestions productives i en la part energètica no veiem que s’estigui prioritzant. Lamentablement no ha aconseguit canviar la manera de construir la generació, distribuïda territorialment i en petites infraestructures.
Una via que pot avançar més és l’autoconsum d’energia?
La gent amb vivendes unifamiliars i que s’ho pot permetre s’ha instal·lat plaques, però el pas a l’autoconsum comunitari, les comunitats energètiques, ha costat més. Des de la Unió Europa es planteja potenciar-les, però la transposició de la normativa a l’Estat espanyol no ha estat clara.
“Volem saber quanta energia estem destinant a usos socials i reproductius i quanta a usos secundaris. Hem d’intentar generar un mapa d’usos energètics que s’orienti a la reducció”
En aquest cas sí que aniria bé facilitar les tramitacions dels projectes! També demanen més suport pressupostari. A Catalunya n’hi ha diverses fent camí. No sempre és fàcil perquè calen teulades i la majoria estem de lloguer. Hi ha dificultats en entorns urbans, com Barcelona, i les comunitats energètiques sí que demanen molt de suport de l’Ajuntament. A Osona hi ha experiències de comunitats energètiques molt interessants en què hi ha hagut una connivència público-comunitària.
Aquest cap de setmana us trobareu diverses activistes durant el Volt per conèixer sobre terreny alguns projectes inspiradors, com són les comunitats energètiques d’Osona i també la central hidroelèctrica de Can Trinxet, a Sant Quirze de Besora. És la primera central que s’ha recuperat d’un operador privat i des de fa pocs mesos la gestiona l’empresa pública l’Energètica. És un precedent que veieu replicable de cara altres infraestructures? En quina mesura?
És molt significatiu haver aconseguit amb la pressió feta que l’Energètica i l’ACA assumeixin la gestió i la propietat, respectivament, de la infraestructura. Cal prioritzar la gestió que posa la ciutadania al centre. És el model de transició energètica, justa, que volem. Hi hem de tendir, perquè ara mateix hi ha una expropiació absoluta dels drets energètics de la ciutadania.
La caravana del Volt també farà parada en projectes que considereu que representen falses solucions davant la transició energètica, com és la petroquímica de Tarragona, que planteja que amb l’hidrogen verd pot descarbonitzar-se. Quin futur enteneu que ha de tenir?
Passar de la petroquímica a la generació d’hidrogen verd no pensem que sigui la panacea de transició energètica, però cal un debat entorn del tancament de la petroquímica. Una variable que no es pot ignorar és la quantitat de persones treballadores vinculades a la generació d’energia fòssil. La petroquímica no aporta res positiu però el sosteniment de persones família en penja. Així que hem de fer, també, un procés de transició laboral. Hi ha experiències d’indústries en què ha passat, liderat per les treballadores mateix. Tot i que també és cert que no eren tan grans com aquesta petroquímica.
Què marca la diferència entre canvis per una transició verda i canvis per una sobirania energètica?
A qui beneficien i qui els promou. Fa temps vam fer una anàlisi dels PERTE [projectes considerats estratègics en el pla de recuperació econòmica de l’Estat espanyol] dotats amb els fons europeus Next Generation corresponents a projectes d’energies renovables i era devastador: els milions van destinats a noves investigacions i grans infraestructures, a solucions tecnooptimistes, solucions que ens diuen “no us preocupeu, la nova tecnologia resoldrà el que la tecnologia anterior ha destruït”. Els fons que donen suport a comunitats energètiques o que tenen a veure amb respondre a la pobresa energètica són molt desequilibrats.
“Quan Endesa i altres grans companyies diuen que estan generant renovables, és que han instal·lat parcs enormes que desplacen comunitats. Això és un impacte que s’ha de posar en relleu”
L’Estat espanyol té un dels pitjors indicadors de capacitat de mantenir una temperatura adequada a casa. Això ens ha de preocupar en termes de sobirania energètica. Per què hi ha la idea sempre de necessitar actors privats quan realment hi ha molts estudis que ens diuen que, des de la liberalització del sector energètic, han apujat els preus, hi ha hagut menys transparència i portes giratòries? Els fons Next Generation perpetuen el mateix model excloent, amb un altre títol, el de transició verda i digital. A més, un altre element que no podem ignorar: el 20% de població en pobresa energètica d’aquí interessa poc, però és que les poblacions dels països d’on s’extreuen els minerals usats per les tecnologies de la transició verda interessa menys que poc. Això és un impacte que s’ha de posar en relleu. I quan Endesa i altres grans companyies diuen que estan generant renovables, és que han instal·lat parcs enormes que desplacen comunitats. S’ha de poder plantar cara al corporativisme que s’està apropiant de la transició energètica.
