Pujo escales amunt fent equilibris i les fulles de menta se m’escapen de les mans. Coi de guants. Les atrapo al vol i les deixo estabornides al drap de cotó. Rajola escapçada. 3r pis. Comprovo que el te encara sigui calent. Somric. Dues galetes de mantega ja m’esperen sobre el tamboret de fusta. Pocs minuts per a les quatre. Tanco els ulls i ja començo a intuir les passes que s’arrosseguen fins a la porta, acompanyades d’aquell retocar del metall que m’és tan familiar. Poso la mà a la fusta i de seguida noto una presència alliberadora. Ens quedem en silenci uns segons, i de seguida la nostra cançó comença a sonar a l’altra banda de la porta. Se m’escapa el riure. UhhhUhhhUhhUhhUh, a l’uníson. L’inici intenta ser tímid i afinat, però de seguida ens envelem i els riures comencen a descontrolar-se. I en pocs segons em transporto als dies que ballàvem abraçades, trepitjant-nos els peus i fent ganyotes, i els esbufecs de la Rita, dient-me que ja no tenia edat per aquestes coses. I pensava, en menys d’un any, la gran quantitat de vides que li havíem donat a aquesta cançó, o que ens havia donat ella. No podia evitar pensar en aquell 23 de novembre de l’any passat, en la victòria al saber que el nostre estimat bloc finalment no s’ensorrava. I la Rita treia la ràdio pel balcó i ressonava a tot el carrer aquella melodia que havíem fet tan nostra, i les llàgrimes em rajaven galta avall. I mirava amunt, i llançava petons a aquell tros de dona que les arrugues feien tan entranyable. Pensava en els camins tan diferents per on ens havia portat la vida i la sort que havíem tingut de trobar-nos, de cuidar-nos. Em venia al cap el dia que la mare em trucava des del poble i em deia que l’àvia estava tan malalta. I jo, tan lluny. I pujava escales amunt amb les llàgrimes que em saltaven per tots cantons, i la Rita m’abraçava, m’alleugeria de tant dolor mentre l’olor de menta em transportava als braços de l’àvia. I Joan Dausà, de fons. I somric, irònicament, pensant en l’escrit penjat al plafó de la facu i en la idea de fer companyia a una persona que me l’imaginava tan sola, tan vulnerable. I ara, em pregunto qui era més vulnerable de les dues o qui se sentia més sola. I em ve al cap el primer te, que minuciosament preparava desitjant que tot sortís bé, suplicant que aquella aroma aconseguís arrossegar-me a la calma del poble. I en la cançó que ressonava dins del pis, aquell maig de l’any passat, quan trucava la porta tímidament.
Relat guanyador del concurs “Retalls de voluntariat” del Servei Civil Internacional (SCI)
