“Fa vint anys, teníem Paco Muñoz, i para de comptar. No hi havia quasi ningú que cantara cançons infantils en valencià.” Són paraules de Dani Miquel, o Dani el de l’Alcúdia, com el coneixien quan era un dels pocs dolçainers que rondava pel País Valencià tocant aquest instrument allà on el reclamaven. Hui dia, l’èxit de Dani Miquel entre la xicalla és tal que sembla que porte tota la vida pujant als escenaris a cantar “La masereta”, però en realitat es tracta d’un fenomen relativament recent: a inicis la dècada dels 2000, Dani Miquel decideix enfocar la seua carrera musical a la cançó infantil, però encara passa un temps “trobant-se” i perfeccionant el seu espectacle per pobles i escoles. Musiqueries, el seu primer àlbum de música infantil, no apareix fins a l’any 2009.
Més o menys per aquella època, la mateixa idea comença a rondar altres caps: no hi ha suficient oferta musical en valencià per a la canalla. Pau Sancho, cantant de Trobadorets, grup arrelat a les comarques del nord, ens ho explica: “Nosaltres venim d’un grup de teatre d’animació de Vilafranca que es deia La Xalera. Un dia em van oferir actuar en la presentació d’un llibre de cançons de Paco Muñoz i vaig dir que sí, però si venia amb mi el meu company Gerard [Chiva]. I vam tenir molt d’èxit i ens van començar a reclamar per a festes, aniversaris… i la bola es va anar fent gran. En aquella època estava Dani, Carraixet també havia fet algunes cançons, Marcel el Marcià estava apareixent… Però no és ni molt menys el boom que hem viscut després”, assenyala. “Jo ja tenia un disc en solitari quan em van cridar d’una editorial de Barcelona per a enregistrar cançons de Paco Muñoz com a material complementari per a uns llibres de text”, ens explica per la seua banda la cantant i docent Aitana Ferrer. “I arran d’aquella experiència vaig pensar: ‘He de vindre a Barcelona a gravar música infantil en valencià? Per què no ho faig a València?’” i, fruit d’una col·laboració sostinguda en el temps amb el productor Enric Murillo, cap a 2012 naixia La factoria de sons, que publicaria el seu primer disc, Un munt de cançons, el 2015.
Tot i l’arrel comuna amb la impagable tasca del cantant Paco Muñoz, un dels guardians de referència del cançoner popular valencià, totes tres formacions han anat trobant estils, temàtiques, i sobretot, lletres pròpies, un fet que Aitana Ferrer considera imprescindible: “Les cançons tradicionals s’han de recordar per a mantenir-les vives, però cal aportar noves coses a l’imaginari infantil”. I això justament és el que fa des de 2015 Ramonets, grup nascut a l’Horta Nord, tot i que també van començar referenciant uns altres clàssics: “Una amiga va dir-li a Ferran [Martí, vocalista del grup]: ‘ja podríeu fer un grup de música de rock per a nanos’, que no n’hi ha cap”, ens explica Tol, el baixista de la banda. “I ell ens va comboiar a tots. Així que vam començar fent versions en valencià dels Ramones i, des de la primera actuació que vam fer a Alboraia, vam veure que la cosa funcionava”.
“La xicalla no és mentidera ni hipòcrita: si els agrada el que fas, quan acabes et fan una abraçada; si no els agrada, quan els pareix, se’n van” afirma rient El Gran Jordiet, narrador d’Alberic (la Ribera Alta)
Jordi Micó, més conegut com El Gran Jordiet, no canta ni balla, sinó que narra. Les seues sessions de contes presenten diferències notables amb els concerts de música: els escenaris són més reduïts, s’encoratja al silenci (excepte si cal proferir algun encantament) i, en lloc d’una guitarra, sol acompanyar-se d’algun objecte atrotinat amb molt a dir, o d’un llibre il·lustrat que mai no revela fins al final de l’actuació “perquè els xiquets i les xiquetes imaginen el seu propi monstre”. Les vicissituds del públic són, però, les mateixes: “La xicalla no és mentidera ni hipòcrita: si els agrada el que fas, quan acabes et fan una abraçada; si no els agrada, quan els pareix, se’n van” afirma rient aquest narrador natural d’Alberic (la Ribera Alta). A més, tant el sector musical com el de la narració oral adreçada a públic infantil comparteixen haver experimentat un procés de professionalització en el que portem de segle XXI. Segons ens explica Almudena Francés, narradora de la Vall d’Albaida, l’aparició, a inici dels anys 2000, d’una categoria d’animació lectora en el Servei d’Assistència i Recursos Culturals de la Diputació de València va esperonar-la a submergir-se en el món de la transmissió oral d’històries. Tal com comenta, rarament els ha faltat faena: “Crec que cada vegada més es té en compte programar cultura per a infants. Potser no sempre compartim els criteris de programació, però hi ha gent que s’esforça molt en aquest aspecte, com ara les bibliotecàries”. Hi està d’acord Pau Sancho: “Abans es buscava ‘alguna cosa per a xiquets’ dins la programació de festes i donava igual si es tractava d’un grup de música, que d’uns titelles, que d’un castell inflable. Ara trobe que, com que hi ha una oferta de qualitat, l’estan buscant i l’estan programant”.
Així, amb èpoques més o menys intenses, tots aquestes professionals actuen constantment arreu del País València. Des de distintes metodologies, totes aposten per oferir un producte cuidat i, a més, ho fan en la llengua pròpia. La situació de la llengua al territori, però, marcada per un context de forta diglòssia a favor del castellà, fa que cantar i contar en valencià resulten activitats amb les seues particularitats. Parlem amb totes elles de la seua tasca que, en segons quins contextos, és un dels pocs contactes que els més menuts mantenen amb la llengua.
Una llengua que imagina
Dani Miquel ens resumeix la seua percepció de la situació: “Abans, quan érem xicotets, a l’escola es parlava en castellà, però nosaltres parlàvem valencià. Ara és a l’inrevés: l’escola és en valencià i el carrer és en castellà. Jo vaig per totes les comarques del País i, fins i tot allà on la llengua és potent, veig que ha afluixat molt”. No és una opinió del tot subjectiva: a desembre de l’any passat es feien públics els resultats de l’última enquesta de coneixement i ús social del valencià, realitzada en 2021. Entre altres dades alarmants, destaca una davallada pronunciada de l’ús del valencià a les comarques tradicionalment valencianoparlants: per a l’enquesta de 2015, un 46,2% de les persones participants de la regió d’Alcoi-Gandia afirmaven parlar sempre en valencià a la llar, un 51,2% % ho feien en la regió de València i un 30,9% en la de Castelló. Només un lustre després, aquests percentatges han baixat fins a un 37,9%, un 35,2% i un 27,5% respectivament. Les xifres de l’ús a àmbits socials presenten davallades similars.
“Moltes docents ens han comentat que posen els nostres vídeos i cançons quasi com a deures, perquè, si no, arriben les vacances i moltes criatures potser no escolten ni senten una paraula en valencià en tot l’estiu” explica Pau Sancho de Trobadorets
Tot i que aquestes dades no apareixen desglossades per edats (i les persones entrevistades sempre tenen més de quinze anys), aquesta pèrdua d’espais del valencià repercuteix en l’accés normalitzat de les noves generacions a la llengua: “Moltes docents ens han comentat que posen els nostres vídeos i cançons quasi com a deures, perquè, si no, arriben les vacances i moltes criatures potser no escolten ni senten una paraula en valencià en tot l’estiu” explica Pau Sancho de Trobadorets. En aquesta línia, Aitana Ferrer assenyala la “consciència lingüística” de La factoria de sons en les seues cançons: “Cada vegada tractem de perfeccionar més el vocabulari i la pronúncia, perquè pensem que són aspectes molt importants”.
“Per nosaltres, cantar en valencià va ser una decisió molt natural”, apunta Ferran Martí, de Ramonets, nascut i criat a Alboraia: “De fet, no tenim lletres que en reivindiquen l’ús explícitament. Nosaltres muntem el grup sobretot per a difondre l’esperit del rock’n’roll i per a fer-ho usem la nostra llengua vehicular. Simplement així, ja l’estem normalitzant i pensem que és la manera més idònia de fer-ho”. L’èxit d’aquestes formacions així ho fa pensar: actuacions setmanals, teatres plens i places a vessar, també a les comarques de predomini lingüístic castellà. A banda del fenomen Dani Miquel, Trobadorets va pel seu sisè disc, Tira-li!, que va gravar en directe amb interacció directa amb el públic; Ramonets porta diversos cursos fent campaments musicals i es prepara per a obrir una escola de rock a Alboraia, i La factoria de sons ha de rebutjar faenes perquè les seues membres estan involucrades en altres projectes i no poden arribar a tot el que els proposen. Hi ha una demanda consolidada per part d’ajuntaments i altres entitats d’aquestes professionals i, pel que fa al públic, és clar que quan no és un al·licient, la llengua no suposa un impediment perquè una audiència ben diversa s’acoste als seus espectacles.
De nou, el món de la narració oral presenta les seues particularitats. “Mitjançant un conte, apropes l’idioma als xiquets d’una manera molt natural, empàtica, amb senzillesa, amb una història que els diverteix”, comenta El Gran Jordiet. Per la seua banda, però, Almudena Francés matisa: “La música presenta més elements, mentre que la narració depèn sobretot de la paraula i, si qui tens davant ha decidit que no t’entendrà, no t’entén. Així, de vegades la meua tasca és descobrir el valencià al públic, fer-li veure que no només es troba als llibres, sinó que és una llengua que es parla i que també serveix per a narrar, per a contar una història. No és sempre fàcil, però jo ho faig des de l’estima cap a allò que estic dient i com ho estic dient, i qui m’escolta ho ha de rebre amb aquesta mateixa estima”, explica.
Així, siga per la via dels contes, els embarbussaments, les cançons tradicionals o sintonies més noves, la faena de les professionals de l’animació infantil presenta el valencià en una esfera distinta de l’escolar o la familiar i la situa en la creativa, on la seua presència ha sofert uns daltabaixos importants: “El que fem també ha servit per a omplir l’espai que malauradament vam perdre amb el tancament de radiotelevisió valenciana”, assenyala Pau Sancho, en referència a la decisió presa pel govern d’Alberto Fabra l’any 2013 i que va deixar el País Valencià sense mitjans públics propis durant més de quatre anys. “Molta gent hui utilitza la nostra música per a reforçar el valencià a casa amb les criatures, fins i tot si ja no viuen ací”, ens conta. Des de Ramonets ens comparteixen anècdotes similars: “Alguns pares ens han explicat que volen que els xiquets parlen valencià, però resulta que no els agrada. Però gràcies a la nostra música, estan començant a apreciar la llengua i a parlar-la”. Dani Miquel afegeix: “Em trobe casos sovint així i sempre m’emociona. L’altre dia, a Alzira, una família de Mèxic em va dir: ‘Ja sabem dir algunes coses gràcies als teus discs’ i a mi, simplement que tinguen ganes de parlar valencià, em fa feliç”.
“Si hi ha un canvi de govern, el retrocés no serà mai una qüestió dràstica, però la dreta fa batalla cultural, això és així”, reflexiona Pau Sancho respecte si l’escenari sorgit de les eleccions del 28-M pot afectar la tasca de l’animació infantil en valencià
Pensant en l’avenir, suren en l’aire les eleccions municipals i autonòmiques del passat 28 de maig, i els previsibles canvis de signe polític que comportaran en molts ajuntaments, les institucions que més habitualment contracten aquestes artistes. Tot i que confien en la solidesa dels seus projectes davant possibles terratrèmols consistorials, algú com Pau Sancho té clar que la no continuïtat del govern del Botànic pot deixar conseqüències en el sector: “Que aquests darrers anys ens hagen tingut tant en compte als grups de música infantil no és una casualitat. La situació ha millorat molt respecte a etapes anteriors perquè se li ha donat importància a la creació musical, amb la posada en marxa dels premis Carles Santos, per exemple, i s’han posat en valor les programacions culturals dels pobles. I si hi ha un canvi de govern, el retrocés no serà mai una qüestió dràstica, però la dreta fa batalla cultural, això és així”.
Per la seua banda, la narradora Almudena Francés apunta a un canvi cultural més profund que no a un d’estrictament relacionat amb les sigles del govern: “Em fa la sensació que fa molts anys s’associava programar en valencià a programar cultura, quasi des de cert esnobisme. Abans, estàvem en un període d’acció [per la llengua] i ara ens estem trobant amb la reacció. A mi ja m’ha passat que em criden ‘¡En español!’ mentre narre i quan és una anècdota, no et preocupes, però si ja et conten altres companyes casos similars i apunta a ser alguna cosa que s’està estenent… Això sí que fa por”.
Relleu necessari
I és que, malgrat que algunes d’aquestes artistes ja acumulen fins i tot diverses generacions d’audiències entregades, els casos de municipis infranquejables, cancel·lacions no justificades i, fins i tot, d’intents de forçar el canvi de llengua de l’actuació minuts abans que aquesta comencés, fan palès les dècades sense una política lingüística a favor del valencià consensuada arreu del territori, amb les seues conseqüències en la població general. “A la dreta no li ha interessat normalitzar el valencià, i l’esquerra no ha sabut fer-ho”, opina Dani Miquel “i els valencians sembla que tendim a deixar de banda allò nostre. Veig com hi ha xiquets valencianoparlants a qui els parlen en castellà i de seguida canvien de llengua, com per a demostrar que ells també en saben, que són educats. I la qüestió no és que milions de persones sàpiguen parlar la llengua, sinó que els que sabem parlar-la, ho fem”.
Des d’una perspectiva més optimista, la consolidació d’una oferta cultural infantil de qualitat fa albergar bons pronòstics per al futur. “Hi ha gent nova que va eixint i els veus que a poc a poc, via assaig i error, van trobant la seua veu, com hem fet tots els narradors”, comenta El Gran Jordiet. “I al final cadascú troba el seu camí i t’acaben reconeixent, i estimant, per la manera que tens de fer les coses”. Pel que fa a la música, les veus protagonistes d’aquest reportatge es mostren igualment esperançades: “Aquest sector té cada vegada més propostes i jo espere que en vagen sorgint més, també perquè ens donen relleu a qui ja fa temps que hi som”, apunta la cantant Aitana Ferrer. “El públic infantil requereix moltíssima energia i ja arriba a un punt que es fa difícil estar pegant bots una hora”, apunta entre rialles, i afegeix: “Cal que continue havent-hi gent que tinga la inquietud de cantar en valencià i que la nostra tasca no només siga mantenir els clàssics, sinó aportar cançons noves, per no quedar-nos sempre en les mateixes. Si no la parlem nosaltres, la llengua s’acabarà perdent. Per això faig música en valencià, perquè tinc la convicció que és necessari fer-ho”, conclou.
