“No em sembla normal que després d’estar treballant vint anys al mateix lloc, fent-ho a tota velocitat, la majoria de dies al límit, l’empresa no es responsabilitzi de la meva afecció i la mútua intenti escapolir-se i faci veure que es tracta d’una malaltia comuna”. Carmen Álvarez és una dona de 58 anys, originària de Galícia, que des del 2001 ha treballat com a cambrera de pis a l’Hotel Juan Carlos I de Barcelona.
Va ser treballant que va començar a notar problemes derivats de la síndrome del túnel carpià, afecció que li van diagnosticar l’any 2017. “Vaig començar a notar un formigueig al dit petit de la mà, que s’anava estenent fins que tota la mà em quedava sense sensibilitat i m’arribaven a caure les coses”. Es tracta d’una afectació neurològica produïda per l’atrapament del nervi mitjà en el túnel carpià, una estructura òssia del canell. L’origen es troba en el desenvolupament de tasques que requereixen moviments repetitius o mantinguts d’hiperextensió i hiperflexió del canell o de prensió de la mà, molt habituals en la feina de cambreres de pis o de netejadores.
Álvarez va tractar les molèsties amb la seva doctora de capçalera, que la va derivar al traumatòleg, però una companya de feina, que formava part de la secció sindical, li va dir que anés a la mútua. “Allà em van atendre bé, però intentaven defugir la responsabilitat atribuint la malaltia a altres causes: una tendinitis a l’espatlla, desgast en les cervicals… i em van tornar a derivar a la Seguretat Social”, on finalment van operar-li els dos canells, el que li va comportar sengles baixes laborals.
“Les empreses s’aprofiten d’un ús intensiu de persones en situació precària. Quan no poden més i demanen les baixes, intenten fer passar els seus malestars per malalties comunes, perquè així no se n’han de responsabilitzar”. Ho relata Àlex Tismineztky, advocat del Col·lectiu Ronda que ha portat el cas de Carmen Álvarez. La treballadora va interposar una demanda reclamant que es reconeguessin les seves baixes com a causades per malaltia professional, “tenint en compte que deriven de l’exposició durant anys a moviments repetitius al seu lloc de treball”, segons detallen des de la cooperativa d’advocades. Finalment, el jutjat social número 8 de Barcelona va donar la raó a Álvarez en declarar les seves baixes com a derivades d’una malaltia professional i instant a la revocació d’una resolució prèvia de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que la qualificava de malaltia comuna. El reconeixement com a malaltia professional dona peu a obtenir prestacions més àmplies, alhora que permet demanar responsabilitats a l’empresa.
Tot i que la síndrome del túnel carpià està reconeguda com a malaltia professional, el problema és que el barem que fa servir el Ministeri de Treball espanyol no inclou les cambreres de pis ni les netejadores en aquest supòsit
Tot i que la síndrome del túnel carpià està reconeguda com a malaltia professional, el problema és que el barem que fa servir el Ministeri de Treball espanyol no inclou les cambreres de pis ni les netejadores en aquest supòsit. “Hi ha un biaix de gènere amb les malalties professionals. Hi ha feines que costa molt que es reconeguin per diferents qüestions: sectors feminitzats, amb poca organització, en molts casos persones migrades… És el brou de cultiu perfecte perquè no es reconeguin aquest tipus de drets”, especifica l’advocat del Col·lectiu Ronda.
Tot i que és fàcil que les treballadores guanyin les demandes als jutjats, des del Col·lectiu Ronda i els sindicats professionals es reclama al govern que inclogui les cambreres de pis i les netejadores en el llistat de malalties professionals. De moment, el Ministeri de Treball espanyol ha enviat una circular a les mútues i a l’INSS perquè reconegui la síndrome del túnel carpià com a malaltia professional, però encara no l’ha incorporat al decret que les regula. “Aquest pas s’hauria d’haver fet fa temps i és una vergonya que encara no s’hagi donat”, conclou Tismineztky.
