Ens dius adeu als trenta-cinc anys, una nit de pluja mentre ens fas prometre, davant la teva imminent mort, que organitzaríem una festa per acomiadar-te. “Res d’actes solemnes, quan mori, agafeu la motxilla i aneu a celebrar la meva mort al nostre racó, cabrons”, ens sentenciaves. Com si res, ens vas demanar muntar una festa per celebrar la teva mort. Celebrar la teva mort, malparida, sense tu.
La casa de la Vall de Ribes estava tan bruta i tan bonica com sempre, les mateixes teranyines i les mateixes ganes de sentir-se viva, almenys durant dos dies. Tot semblava com sempre: l’Oriol immers en els trucs per refredar ràpidament les incomptables begudes; la Mar maleint la fauna silvestre; l’Enric buscant l’encenedor, assegurant que l’hi havíem pres; el Pere, que no sabia ningú on coi s’havia fotut; l’Elna organitzant-nos els àpats i les habitacions, i jo que em mirava a tots com simulàvem actuar, amb les llàgrimes dins la butxaca.
Durant el sopar havíem pactat que ens quedaríem desperts fins a l’albada, rememorant tots els anys que ens pertanyien i revivint les estones que, any rere any, compartíem al nostre racó. El paisatge era el de sempre: la Serra de Montgrony de fons, llaunes buides per tot arreu i tots nosaltres plens d’eufòria provocant la llei de la gravetat.
Tot més o menys igual des de feia més de quinze anys, fins que l’Oriol se’ns va apropar balancejant-se, reclamant la nostra atenció. Mentre intentava repartir mig got de cervesa calenta entre tots, vessant-li per sobre i rient com feia temps no el sentíem riure, ens compartia fent-se el seriós, que no sabia si estàvem celebrant la mort de la S. o la vida. La vida que encara és nostra.
I, de cop, va ser com si apaguessin els llums que cegaven la nostra tristesa i com si la música, amb la que ballàvem fent l’animal fins feia pocs segons, pertanyés a un poble llunyà, aliè a l’estrall que ens esgavellava des que vas marxar, brètola.
I, de cop, va ser com si apaguessin els llums que cegaven la nostra tristesa i com si la música, amb la que ballàvem fent l’animal fins feia pocs segons, pertanyés a un poble llunyà, aliè a l’estrall que ens esgavellava des que vas marxar, brètola
No sé quant temps va passar fins que el silenci es va trencar quan la Mar va confessar que cada matí, des de feia sis mesos, mentre feia el cafè, escoltava el teu últim àudio en el qual taral·lejaves “La vida és ara” d’en Pau Vallvé. I, ai, malparida, t’hauries sentit tan orgullosa de veure en Pere plorant com un nen petit, confessant que ell ho escolta diverses vegades al dia. Ell, que no plorava mai, i n’havia après amb la teva partida. L’Enric, sense mirar-nos, ens diu que havia deixat la seva parella, que no vol ser pare i que després de la vostra última conversa es va adonar que no, que no podia perdre més el temps en un lloc i amb una persona que volia multiplicar-se amb ell, però que a ell li restava. Que no volia viure mai més en números vermells. L’Elna ens explica que des de sempre la mort la fa reviure, però que de la teva encara no s’ha refet i encara t’envia whatsapps, però, evidentment, no respons. De l’Oriol ja ho sabies tot. Ens explica que, quan et van diagnosticar càncer, vas deixar en David i a partir d’aquell dia us trobàveu i us perdíeu a la vegada, que us vau estar estimant en secret fins que la vida us ho va permetre. Que vau viure el que hauríeu d’haver viscut anys enrere, que li havies ofert la possibilitat de fer-vos vostra la possibilitat de desitjar-vos fins que la mort us separés. I que ara, fins d’aquí a un temps, no volia parlar més del tema.
I jo vaig entendre en aquell moment, brètola, perquè insisties a celebrar la teva mort, al cap i a la fi, estàvem celebrant la vida, la que encara és nostra. M’ha quedat clar ben clar, no pateixis, que no hi ha res al final, que la vida és ara.
