Expressions

Cent anys de solitud, cinquanta anys de persistència

Avui fa cinquanta anys es publicava l'obra més coneguda de Gabriel García Márquez i màxim exponent del que s'ha anomenat realisme màgic
Un mural dedicat a García Márquez al seu poble natal, Aracataca, per a moltes font d'inspiració del marc geogràfic on se situa 'Cent anys de solitud', Macondo
05/06/2017

Avui fa exactament cinquanta anys veia per primer cop la llum la famosa història d'una família del poble imaginari de Macondo, gràcies a la publicació de Cent anys de solitud. Poques són les paraules que es poden dir sobre l'obra que no s'hagin dit ja: traduïda a 35 idiomes i venuts més de trenta milions d'exemplars sobra dir que és, ha sigut i serà referent de les lletres castellanes.

Una idea, que començà amb una primera frase dibuixada per una màquina d'escriure, desembocà en una de les històries més importants que s'han escrit mai en la literatura castellana. Entre camins difícils i una llarga successió de passions i romanços, les aventures en un petit poble de la família dels Buendía donà ales al seu autor per explicar, en forma de novel·la, el món de l'Amèrica hispana. Gabriel García Máquez ens manifesta, a partir de l'experiència personal i de les seves vivències, una història fictícia on ens dibuixà una pintura de la seva realitat.


García Márquez, històries per ser escrites

Gabriel García Márquez, nascut en una petita població de la costa atlàntica colombiana anomenada Aracataca, havia de ser el gran dels germans d'una família nombrosa. La figura paternal de l'avi fou la més decisiva en els seus primers anys de vida: essent coronel i veterà, li explicà infinitud d'històries de la seva joventut i de les guerres civils del segle XIX, i es convertí en el lligam primerenc més fiable que tingué amb la història i amb la realitat del seu país. El personatge de José Arcadio Buendía va guardar sempre una estreta relació amb ell: el seu avi fundà Aracataca, després de fugir d'un incident que l'obligà a matar a un home quan estigué involucrat en un duel; quasi de forma calcada, García Márquez creà el seu personatge de ficció, imprimint-li un sentiment d'aflicció i turment en el mateix sentit que el patí el seu avi.

No només el seu vell és un personatge que marcà la seva infància. La seva àvia també fou una figura recorrent per crear els seus personatges. La riquesa de les tradicions orals transmeses per ella i les llegendes familiars acompanyades amb faules alimentaren gran part de la seva obra. N'Úrsula Iguarán, muller de José Arcadio Buendía, fou el personatge creat en referència a ella. Ambdues moriren sense visió i sense enteniment, després d'haver constituït durant dècades els pilars centrals de la família, i d'haver-hi aportat, entre altres coses, una visió màgica, supersticiosa i sobrenatural del món.

El personatge de José Arcadio Buendía guarda una estreta relació amb l'avi de l'autor, que fundà Aracataca, després de fugir d'un incident que l'obligà a matar en un duel

Més tard, recordaria amb nostàlgia aquells moments llunyans en què, acompanyat de la seva mare, hagueren de vendre el casalot dels seus avis al seu poble natal. Possiblement, aquell moment de tristor, davant de les ruïnes d'aquella gran i trista casa, fou on pensà que hauria de deixar constància del seu món de la infància. Aquella situació marcà per sempre la seva vida. És així que no sorprèn que aquesta immensa casa es reconegui en les tristes i sòlides mansions del seu món narratiu.

Vereda Macondo, hisenda platanera situada a pocs quilòmetres d'Aracataca, i una possible inspiració pel nom del Macondo literari / Tim Buendía



Acabat el temps d'estudi a la universitat i, residint a la capital de Colòmbia, inicià les primeres col·laboracions periodístiques al diari El Espectador i, poc després fou escollit per fer de corresponsal d'aquest mateix diari a Ginebra. Foren tres anys que estigué absent de Colòmbia sense gaires diners per viure dignament. La seva vida es convertí en un camí empedregat de viatges i d'estances a altres països on intentava escriure encara que disposés de poc temps. Guanyà, però, algun premi amb algun relat breu que l'anà consagrant, a poc a poc, com un escriptor de vital importància.

El temps passà i, el 1966, mentre es dirigí a la ciutat de Mèxic, tingué la visió de la novel·la en la qual havia estat pensant tant de temps. Conduint el seu cotxe per una carretera, s'adonà de tota la solitud de l'Amèrica Llatina i comprengué que era l'hora d'escriure sobre aquell món. No vacil·là i comprengué que el seu relat estava, per fi, madur en la seva ment. És així com Macondo nasqué i es perfilaren els seus personatges. Necessità divuit mesos sense parar d'escriure amb vuit hores cada dia per acabar el llibre. No va ser sinó gràcies a la seva dona que pogueren sobreviure a aquell temps de pobresa: mentre ell escrivia, no tingué temps de dedicar el temps a altres afers i era la seva muller qui ajudava amb les despeses.

Socialista declarat, amic de Fidel (seu és un dels retrats més intensos que se n'han escrit, crític d'Allende pel carril esquerre, poques van ser les persones que aconseguiren, d'altra banda, tanta reputació mundial dins de la literatura. Moriria a l'edat de vuitanta-set anys, amb el Nobel sota el coixí i tot el reconeixement internacional a les espatlles.


El món oníric de Macondo

Repleta de paral·lelismes amb la seva vida personal, l'obra que el convertí i el consagrà com a un dels escriptors més importants del segle XX, no és l'única història que descriu el món de Macondo. Varen ser altres novel·les o col·leccions de contes, escrits prèviament, on s'anuncià la trajectòria que Gabriel García Márquez havia de dibuixar a Cent anys de solitud. Convertit en el més important autor del Boom de la literatura hispanoamericana dels anys seixanta, contribuí decisivament a la projecció mundial de la narrativa del continent americà.

Amb un estil peculiar propi, dins de la història hi ha trobades constants entre la realitat i elements fantàstics. Des de la fundació del poble fins a la seva pròpia culminació, l'explotació de la companyia bananera dels EUA, les revolucions i les contrarevolucions posteriors, són fets que s'entrecreuen de manera natural amb somnis premonitoris, aparicions sobrenaturals o diluvis bíblics. El nucli d'aquest relat meravellosament màgic i poètic està constituït per la fundació de la vila de Macondo per part de la família dels Buendía i del seu destí. La realitat de l'Amèrica Llatina i els tocs fantàstics es toquen de manera magistral en l'estil denominat realisme màgic.

Primera edició de 'Cent anys de solitud' per part de l'Editorial Sudamericana de Buenos Aires, el 1967


El concepte de realisme màgic fou emprat, per primera vegada pel crític d'art alemany Franz Roh, qui creà aquesta expressió per referir-se a una pintura que reflectia la realitat modificada; de totes maneres, el concepte va guanyar més transcendència quan el veneçolà Arturo Uslar Pietri la utilitzà per descriure l'obra d'alguns autors llatinoamericans. Des de llavors, es considerà que aquest gènere literari és d'un ampli abast artístic que té el seu apogeu a mitjans del segle XX; dins d'aquest estil, hi conflueixen la psicoanàlisi i el surrealisme europeu, que fan constar la importància dels somnis, l'inconscient i la irracionalitat per conèixer la veritat. Així, Cent anys de solitud té recursos literaris com el diàleg entre vius i morts, pluges de flors groguenques, un diluvi que dura més de quatre anys o la desaparició d'un personatge volant amb uns llençols, que formen part de la prosa i el ritme de la història.

El realisme màgic retrata la realitat des d'un punt de vista realista, saltejat amb elements fantàstics o màgics, els quals han de ser entesos com a naturals pels personatges

De fet, no seria correcte parlar sobre la literatura llatinoamericana en general sense parlar del realisme màgic. Bona part d'aquesta es nodrí d'aquest gènere després del boom fins als nostres dies. Per descomptat, no és el mateix fantasia que realisme màgic: per poder-se incloure dins d'aquest concepte, la narració, tal com passa amb Cent anys de solitud, ha de retratar la realitat des d'un punt de vista realista, saltejat amb elements fantàstics o màgics, els quals, fins i tot, han de ser entesos com a naturals pels personatges de l'obra. Així, l'obra s'ha de nodrir de la realitat i d'elements irreals que tinguin a veure amb la memòria llatinoamericana, la recerca de la identitat i la sensibilitat.

Tots els elements anteriors s'han d'entrecreuar amb el temps, que també és un element important dins d'aquest gènere. Aquí, el temps, es percep com a distorsionat. La repetició i la circularitat són recurrents en l'obra: actes que es repeteixen cada cert temps, els mateixos noms, les mateixes circumstàncies similars. A la vegada, però, és un temps tancat, lligat en ell mateix. En moments es crea un temps de salts, entre present i passat i, de cop i volta, futur. I, per contra, s'hi llegeix un temps lineal: tota la saga dels Buendía es llegix en un moment determinat. Cada pinzellada dibuixada en el temps traça un moviment de vertigen i de contrast que encadena a la lectora a un conte ficat en sí mateix.
Per concloure, la crítica no s'equivocà en tenir-la com a referent. La història d'aquesta vil·la fou un retrat real del món on visqué García Márquez. Si bé és cert que fou escrita fa cinquanta anys, la seva actualitat és sorprenentment rellevant. L'odi polític, l'arribada dels immigrants, la pobresa, o els interessos econòmics narren una realitat veraç i actual. Pintada amb elements fantàstics i màgics, condueix a la lectora per terrenys inexplorats. És, sens dubte, una obra essencial per conèixer i intentar entendre el món que es manifesta davant dels ulls.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: