“Més que una comunitat,
hem estat un grup cohesionat per l’estrès pandèmic”
Llibertat, Raül Garrigasait
Algú havia fet lliscar aquells fulls volants per la bústia de la porta del carrer desafiant el toc de queda (la nit abans, jo havia tornat a casa fregant-lo i els fulls volants no hi eren) i desafiant també el sentit de les bústies dels nostres dies, que només endrapen factures, catàlegs de súpers i notes mentideres de particular-busca-pis-en-aquesta-finca. No estava signada, cap lema, el nom de cap col·lectiu ni de cap associació. Cap logotip ni cap símbol donaven cap pista de l’espai d’on havia sorgit. Era tan sols un text en un paper, aliè a la dictadura de les xarxes digitals, com un salconduit que no et descarregues d’enlloc, sinó que se’t cola a casa, tossudament físic, i et vol autoritzar a fer les coses d’una altra manera.
No anunciava res, no convocava a cap acte, només convidava a desobeir el toc de queda. El títol era “El toc de queda i la temptació autoritària” i denunciava que “l’Estat, altre cop, fa recaure la responsabilitat de la salut col·lectiva en les nostres vides, incapaç de reconèixer la seva pròpia ceguesa i inoperància. Si volen parlar de responsabilitat, que parlin de la falta d’inversió i retallades en el sistema de salut pública que es va arrossegant des de la crisi del 2008, que parlin de la no aturada dels desnonaments als barris i pobles, que parlin dels ERTO, que parlin de les morts per la llei d’estrangeria o de la falta d’oportunitats laborals. En aquest sentit, el toc de queda i la prohibició de sortir al carrer entre les 22 h i les 6 h que van començar el passat dia 25 a Catalunya, ens envia un missatge molt clar: les nostres vides importen en la mesura que són productives. Per què no tancar llavors els centres de treball o el transport públic, que representen un risc de contagi elevat? És que potser el virus surt a passejar a partir de les 22 h?”. El text reivindicava “els pocs moments de vida col·lectiva i esbarjo que ens queden” i reconeixia l’existència del virus i de la pandèmia i la necessitat de mesures, però denunciava la fe cega exigida a la població. Acabava amb un “Ara més que mai desobeïm aquest nou arrest a cel obert, confrontem el creixent control de les nostres vides”.
El pitjor ha estat la manca de debat, d’intentar obrir alternatives per a la contenció de les vies de contagi que no ataquessin tan taxativament drets fonamentals
El vaig llegir davant la porta tancada que em separava del carrer i vaig sentir una estranya emoció, algú havia posat paraules a un neguit que aquells dies moltes sentíem, algú havia anat porta per porta, passades les deu de la nit, per fer-nos arribar aquell missatge. Toc de queda. Toc de queda. Toc. De. Queda. Per un instant, com m’havia passat en altres moments de la pandèmia, vaig pensar que obriria la porta i sentiria alguna flaire d’organització col·lectiva de resposta, no parlo de l’organització d’una rave, sinó de donar-li a la neurona, qüestionar, plantejar opcions, construir aixoplucs que reivindiquessin espais crítics, sostres de supervivència, apuntalament dels pocs moments de vida col·lectiva que ens poguéssim procurar. No va passar, al carrer tothom anava amb por, recel i desconfiança, la benzina del capitalisme però en triple ració, aquests mesos. “D’aquí a uns dies l’aixecaran”, ens dèiem algunes, “són experiments que van fent perquè no saben què fer”. “Serà una mesura d’un parell de setmanes, mentre no munten plans i dispositius contra els botellons”, deien d’altres. Però va acabar la tardor, va venir i va marxar l’hivern, va arribar la primavera. Van passar els mesos i aviat ja en seran sis. Cent setanta nits de toc de queda.
Un dia se’m va fer tard, tornava de Gràcia a Sant Andreu en bici, passaven les onze de la nit. Una patrulla de la urbana em va aturar, em van preguntar d’on venia. Vaig explicar que havia anat a tenir cura d’una amiga a qui havia deixat el nòvio i que estava fatal. Digueu-me ingènua, però algú amb el cor trencat em va semblar el salconduit més legítim que podia haver-hi. “No es ninguno de los motivos estipulados que la eximan a usted de cumplir al ley, le vamos a tener que multar”, em va dir l’agent. Vaig donar-li el DNI i per no mirar-los vaig preferir mirar els edificis tan tristos, les portes tan barrades, les finestres tan tancades, els candidats electorals somrient-me des dels fanals. El toc de queda no seria en les setmanes vinents objecte de debat electoral, ningú no el qüestionaria gaire, poca cosa a dir, circulin, vull dir, tanquin-se a casa.
El més esfereïdor ha estat obeir sense comprendre. O potser el més esfereïdor és pensar si esborrar aquestes línies per si són titllades de negacionistes
El pitjor d’aquestes cent setanta nits sense poder trepitjar el carrer ha estat la manca de debat, de qüestionament, d’intentar comprendre, obrir alternatives per a la contenció de les vies de contagi que no ataquessin tan taxativament drets fonamentals, que no criminalitzessin la nit, un cop més, i amb ella els marges que ens donen aire i ens fan possibles. El pitjor d’aquestes cent setanta nits ha estat el nostre silenci, la nostra docilitat acrítica. Sabem que no té molt sentit que per evitar els contactes es prohibeixi la franja del dia on menys contactes es produeixen i que sona com a mínim desproporcionat, esperem, però els informes o estudis que ho avalin, però no arriben. També els que ens expliquin la pertinença de quedar-se obligatòriament a les ciutats més densament poblades del país per tenir menys contacte amb altres persones.
El més esfereïdor ha estat obeir sense comprendre. O potser el més esfereïdor és pensar si esborrar aquestes línies per si són titllades de negacionistes. O aquest puritanisme punitiu, desitjós d’imputar l’origen dels mals a l’acció individual del veí. El més esfereïdor ha estat sentir exigir solidaritat des de l’enveja i llibertat des de l’individualisme, perquè la solidaritat només pot construir-se des de la confiança i la llibertat només pot construir-se en comú. Però aquesta és la història dels nostres dies, sense les seves nits. Dies sense revers, sense l’altra cara de la lluna, sense cantonada que doblegar, ni catifa que aixecar. Dies sense els seus marges, sense la possibilitat de desdibuixar els contorns, confondre les ombres, sentir les pròpies petjades sobre l’asfalt. Aquesta és la història d’uns governs que van prohibir la nit i d’una societat que va emmudir. Com a mínim, cent setanta nits.
