Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ciutats i territoris mercantilitzats

Margalida Ramis | @MargalidaMaria

Aquesta setmana, s’ha presentat Ciutats. Dossier Crític, editat per Pol·len Edicions. Vaig poder assistir a la presentació a Barcelona, ocasió per a la qual Marina Garcés i Ivan Miró varen compartir diàleg i reflexions –conduïts per Sergi Picazo– en relació a conceptes claus de les qüestions urbanes que s’exposen de manera acurada a la revista: ciutadania, límits de la ciutat, ciutats vivibles, ciutats empresa, revolucions urbanes, ciutats mercantilitzades versus ciutat comunalitzades, apropiació de la ciutat, dret a la ciutat, accés a l’habitatge, financiarització de les ciutats, etc.

Són moltes les reflexions en clau econòmica, ecològica i social que se’ns plantegen com a reptes davant els espais urbans en constant creixement i densificació. Espais cada cop menys vivibles, com apunta Yayo Herrero en l’entrevista que publica el Dossier.

L’illa tendeix a un contínuum urbà que es defineix per dues qüestions bàsiques: la rururbanització del sòl amb la implantació d’usos que no li són propis i l’extensió de les infraestructures de connexió de la Ciutat-Capital cap a la seva àrea d’influència metropolitana

En el cas de Mallorca, a més, ens trobem davant una situació cada cop més consolidada de Ciutat-Illa, com adverteix i explica Margalida Mestre, doctora en geografia i investigadora de la Universitat de les Illes Balears (UIB). L’illa tendeix a un contínuum urbà que, fent una anàlisi simple, duu implícites i es defineix per dues qüestions bàsiques: la rururbanització del sòl –urbanització del sòl rústic– amb la implantació d’usos que no li són propis, com l’habitatge o l’allotjament turístic i altres vinculats al sector terciari, i l’extensió de les infraestructures de connexió de la Ciutat-Capital cap a la seva àrea d’influència metropolitana que ja esdevé tota l’illa i que, en el cas de Mallorca, es tradueix en noves carreteres com l’autopista de Llucmajor-Campos. Aquesta infraestructura, planificada pels partits de dretes i ara executada pels partits de l’esquerra, ha generat una forta oposició i mobilització social que ha esdevingut una font de conflicte i tensió política just al final de la legislatura.

Els reptes, plantejats en el debat d’aquest dijous des de la perspectiva Barcelona-Ciutat, es fan extensibles en el nostre cas a tota l’illa, afegint complexitat a les solucions per fer-hi front, sobretot pel que fa a solucions que han de sortir necessàriament des de la base social, des de la col·lectivitat, en una illa amb una població cada cop més dispersa i desarticulada, on guanyen terreny les individualitats i els defensors de petits privilegis per davant del bé comú i col·lectiu. A més, aquesta Ciutat-Illa és una Ciutat-Empresa, un concepte clau apuntat per Ivan Miró en el seu llibre Ciutats Cooperatives de l’Editorial Icaria, que permet entendre moltes de les lògiques que marquen i condicionen la realitat en la qual vivim immersos i, en molts casos, sotmesos. En el cas de Mallorca, aquest concepte es tradueix òbviament en el concepte Illa-Empresa, més concretament Illa-Empresa turística/especulativa/immobiliària on tot es pensa en clau de producte turístic i els desnonats, com diu Ivan Miró i per posar un exemple, serien els acomiadats d’aquesta empresa. Una empresa extractiva que consumeix territori i recursos i sotmet persones sota la lògica del màxim benefici.

Com feim front a tot això, com ens reapropiem del nostre territori, de les nostres ciutats, en definitiva, de les nostres vides? Com ens repensam en clau de sostenibilitat social, econòmica, ambiental i personal davant aquest monstre de mil caps que ens engoleix? Com reconquerim els nostres espais per frenar i revertir les perverses lògiques actuals, per convertir les nostres ciutats i territoris en llocs on viure i no en llocs on invertir –parafrasejant el títol de l’entrevista a David Harvey que surt al Dossier– tenint les necessitats bàsiques cobertes, mantenint l’equilibri metabòlic del nostre ecosistema urbà/territorial, posant la vida al centre –tal com reclama indefectiblement la perspectiva feminista– i atenent les necessitats dels col·lectius més desavantatjats i amb risc, o directament exclosos i deliberadament invisibles per aquest sistema actual que respon a les lògiques del capitalisme ferotge i el patriarcal? Doncs la veritat és que no ho sé, però comencem per la necessitat de prendre consciència de dues coses fonamentals: per una banda, la magnitud del problema, la seva complexitat i la incidència real sobre les nostres vides; per l’altra, el nostre potencial com a col·lectivitat per rebel·lar-nos-hi en contra.