“No hi ha normes. No hi ha un contracte normal. La majoria de la gent no té papers, i qui els té no cobra com toca. Treballen massa hores, una quantitat que no es treballa ni a l’Àfrica”. Aquest és el resum que fa Mor Diagne, qui coneix de primera mà què vol dir treballar en la recol·lecció de fruita o verdura. Diagne, d’origen senegalés, fa més de deu anys que viu a València i ha treballat en les campanyes de taronja i mandarina, raïm, creïlla i arròs; una feina a la qual només recorre quan no troba cap altra alternativa.
Com ja va explicar la Directa al número 458, les condicions laborals de les collidores de taronja, així com del conjunt de personal temporer del sector de la fruita, estan marcades per l’explotació i les irregularitats. La contractació, majoritàriament, es troba en mans de les empreses de treball temporal (ETT). En concret, segons dades de Comissions Obreres (CCOO), al voltant del 85%. Aquesta és una de les principals causes, juntament amb la manca de control per part de les institucions, de les condicions deplorables del sector que denuncien organitzacions com València Acull. Quant als salaris, segons les dades registrades per la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders, el quilogram de taronja es ven a les grans superfícies a 1,40 euros, mentre que qui el cull dels arbres rep 0,068 euros.
Actualment, el sector es troba en plena negociació d’un nou conveni. Per ara, la polèmica principal es troba en la negativa de les organitzacions representants de les empreses intermediàries –Comité de Gestió de Cítrics (CGC) i Cooperatives Agroalimentàries del territori valencià– a la pujada d’un 8% del sou, mesura proposada pels sindicats UGT i CCOO.
Descansar per anar al servei o beure aigua es converteix en un autèntic luxe als magatzems de taronges
Mentrestant, algunes treballadores al marge del mercat regular, com María Mor i les seues companyes de l’Associació Cultural del Senegal, fartes d’esperar que els donen una solució, han decidit construir-la elles mateixes. Des de l’associació estan negociant amb l’Ajuntament de València una proposta d’autoocupació. “Hi ha propietaris de camp. Et poses en contacte amb ells, sense empreses pel mig. Crees la teua pròpia empresa i ja pots donar treball a la gent”, explica. En el pressupost presentat al consistori, sol·liciten els recursos necessaris per a posar en marxa el projecte, que servirà alhora per a regularitzar la situació de les persones que hi acudisquen i permetrà garantir unes condicions laborals dignes. L’objectiu va més enllà del treball al camp, ja que també plantegen servir de suport a les treballadores de la construcció, les cures o la llar.
A més a més, pretenen anar més enllà de la gestió comuna del treball, assessorant les integrants perquè, com indiquen, “la residència dels estrangers no és com per als espanyols. Tens moltes coses a fer cada temporada, renovar papers, seguretat social, etc. I tot això és feina que un sol no pot portar, si no té suport i ajuda amb la informació adient”.
Treball feminitzat i precari
Els magatzems de taronja es distribueixen arreu de totes les zones de cultiu del País Valencià. Són un element bàsic de la cadena de producció i distribució citrícola, ja que és on el fruit passa per diverses operacions mecanitzades de neteja, desinfecció i abrillantament. Tanmateix, encara es requereix una mà d’obra temporal per efectuar les tasques de selecció i envasament de les taronges; un treball reservat, tradicionalment, a les dones. “Es tracta d’una feina feminitzada des dels seus orígens”. “Com altres activitats que empren dones, els motius són clarament econòmics, en permetre un estalvi substancial en el cost de la mà d’obra, tant pels menors salaris rebuts com per les característiques organitzatives a les quals s’ajusta bé aquest col·lectiu”, explica Concha Domingo, llicenciada en Geografia, a l’article d’investigació “El treball de les dones al sistema citrícola valencià”, publicat a la revista Quaderns de Geografia de la Universitat de València.
Les campanyes de selecció i envasament coincideixen amb les de recollida de taronges. Comencen, aproximadament, el mes d’octubre i es poden allargar fins al mes d’abril; encara que és a partir de la segona setmana de desembre i fins a mitjans de febrer quan es registra el període de feina més intens, temps en què a les dones se’ls exigeix disponibilitat i flexibilitat absolutes. “He d’estar disponible sempre, perquè em poden cridar dient-me que en dues hores he d’estar treballant”, indica Marisa Nieto –nom fictici, ja que no vol revelar la seua identitat per por a les represàlies–, treballadora en un magatzem de taronges de la Pobla Llarga.
A vegades, les dones es veuen obligades a estar disponibles per a acudir a l’empresa a torns que poden ser només d’una o dues hores, així com a fer hores extraordinàries. “La dona ha de respondre a un horari flexible, cosa que, com en totes les situacions convertides en habituals, no es percep com una situació especialment negativa i, simplement, l’organització domèstica s’acomoda a aquests alts i baixos”, puntualitza Domingo. En alguns magatzems, la jornada laboral es divideix en huit hores al matí o a la vesprada, un horari que sempre s’allarga. Tanmateix, en d’altres, les treballadores ni tan sols tenen un torn assignat i hi van quan les criden. Així ho explica Nieto: “En teoria, hauríem d’anar-hi per torns, però realment no els fem i, al final, hem de treballar més hores. Quan estem en plena temporada, treballem deu o dotze hores diàries. Has de viure per a la feina”.
El luxe d’anar al bany o beure aigua
Descansar per anar al servei o beure aigua es converteix en un autèntic luxe als magatzems de taronges. L’empresa és qui estableix el moment concret en què les treballadores poden cobrir les seues necessitats bàsiques. “Els descansos els tenim molt regulats. Si entre a les dues, a les quatre i mitja de la vesprada una persona em diu que em substituiran perquè puga anar al servei”, relata Mari Carmen Gil –nom fictici–, treballadora en diversos magatzems de taronja a Betxí.
Quan acaba el període més intens, les treballadores fan menys hores i cobren entre 250 i 400 euros al mes
A aquestes condicions d’explotació laboral se sumen la temporalitat i la precarietat que caracteritzen aquesta feina. Durant els cinc o sis mesos que dura la campanya, les treballadores dels magatzems guanyen al voltant de 1.000 euros al mes. Tanmateix, una vegada acaba el període més intens, les treballadores passen a fer moltes menys hores i, per tant, durant eixos mesos, poden cobrar entre 250 i 400 euros al mes. “Fas poques hores i no arribes ni a cobrar l’atur. És un problema, perquè la majoria de gent que treballa al magatzem no té estudis i, per tant, no aconsegueix feines millors”, relata Nieto.
L’explotació laboral i els incompliments legals augmenten amb l’externalització d’aquest treball a través de les empreses de treball temporal. Les treballadores passen a ser contractades per una companyia que serveix d’intermediària i, per tant, el control que se’n puga realitzar per part dels sindicats o del Ministeri espanyol de Treball resulta molt més complicat. Per exemple, un altre dels abusos que lamenta Gil i que mai ha estat denunciat és la impossibilitat de demanar baixes. Segons aquesta treballadora, “no tens dret a emmalaltir ni a agafar la baixa”. “Com ja m’ha passat les dues vegades que han nascut les meues netes, quan he entregat els papers de la baixa, m’han fet fora”.
Per a les llauradores com María Mor, l’única alternativa a l’explotació, la precarietat, així com a un model intensiu que perjudica la menuda propietària és apostar per l’agricultura ecològica, “en què no s’explote, es paguen salaris dignes i es cuide la terra”, defensa. Durant els últims anys, han nascut algunes empreses, com Naranjasecologicas.net, destinada a la venda de cítrics per internet, que ja han apostat per aquest tipus d’agricultura. Però a la indústria de la taronja del País Valencià encara li queda molt a millorar perquè llauradores, collidores i treballadores dels magatzems deixen de sentir-se esclaves en ple segle XXI.
