Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Valencianes a la banda

El fenomen de les bandes i societats musicals al País Valencià ajuda a entendre ‘la terreta’ com a poble

Banda de Benicaló / Arxiu

Andrea Mollà es recol·loca la bata verda de metgessa que duu posada –és psicòloga– i comença sense vacil·lar: “Al País valencià, sense les bandes de música no hi ha festa”. “Les bandes són de ‘la terreta’, és com quan sents cantar Pep Gimeno, Botifarra”, continua, mentre somriu i es frega els dits de les mans com parlant d’una cosa que es pot tocar però costa d’explicar. La clínica privada on fa algunes hores no té gaires visites per festes, i aprofita per a endreçar papers de la Nova, la societat musical de la qual és la presidenta –una dona! No és gaire habitual… I, a més, repeteix legislatura. Amb més de 800 persones sòcies, és la segona de Xàtiva. L’altra, la Vella –òbviament– té aproximadament el mateix nombre de sòcies. Totes dues tenen una banda d’uns 90 instruments, una orquestra de corda, una simfònica, una escola oficial de música, i una banda infantil i una de juvenil. Tot això, a Xàtiva, una ciutat petita, d’uns 28.000 habitants, equivalent a mig barri de Gràcia de Barcelona o a un Benimaclet sencer de València. Però Xàtiva, on també hi ha un conservatori oficial de música, no és una excepció al País Valencià. Mollà, quan es treu la bata verda, toca el clarinet, i els seus dos fills de setze anys –bessons i dels quals està “molt orgullosa”– toquen el fagot i la trompa. El pare dels nois és professor de contrabaix. La família tampoc n’és una excepció.

El País Valencià sona, i sona sobretot com els instruments de vent, els pitos, característics de les bandes (que, a diferència de les orquestres simfòniques, no tenen corda i toquen pel carrer): les trompetes, els fiscorns, els trombons, les trompes, els bombardins o les tubes uneixen més el país que la paella. La terreta es presenta despullada als assajos de milers de bandes cada setmana: sorollosa, exagerada, festiva i terriblement tendra, com un avemaria laic, tocat per trompa, al menjador de casa, una tarda d’hivern.

Hi ha diferències polítiques entre bandes, n’hi ha de considerades progressistes i d’altres de més conservadores, diu Andrea Mollà, de la Nova de Xàtiva

Paco Marzal és el músic que ha estat més temps en una banda del País Valencià. Té 88 anys i en fa 75 que toca la trompa a la Nova. “Em ploren els ulls quan llisc, però podria estar tocant tota la nit”, diu, i assenyala una partitura que té oberta, en un faristol, al costat del sofà. Va entrar a la banda amb tretze anys, perquè el seu pare, els seus germans i un tiet ja en formaven part. Un professor li va dir: “T’hi guanyaràs la vida, amb això”. Però Marzal va acabar sent taxista perquè el seu pare no li va voler pagar els estudis al conservatori. A ell li tocava cuidar de l’horta, lamenta encara entre dents. “No toco cada dia, toco als assajos, però l’embocadura sí que sempre la porte a sobre”, diu murri mentre es fica la mà a la butxaca i en treu una peça metàl·lica que brilla. “Al taxi la duia sempre, per fer embocadura, i per no adormir-me, com la ràdio i un puret”, somriu. Als anys seixanta, amb onze “beneits” més van hipotecar casa seua i els seus cotxes per poder comprar i construir un local per a la banda. Ell va ser l’únic que continuava a la banda quan van acabar de pagar-ho.


La magnitud del so

La Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), que el proppassat 2018 feia 50 anys, agrupa 45.000 músiques, 550 societats amb les seues escoles de música (que representen el 50% de l’estat), i té més de 200.000 sòcies. A Catalunya, la Federació Catalana de Societats Musicals aplega 45 entitats, 2.600 músiques, 7.000 sòcies i unes 4.000 alumnes de 35 escoles. La Federació Balear de Bandes de Música acull 32 bandes.

Paco Marzal fa 75 anys que toca la trompa a la Nova de Xàtiva |Laia Gordi

 

Segons la historiadora Elvira Asensi, especialitzada en associacionisme musical del segle XIX, “les bandes de música, tal com les coneixem en l’actualitat, s’originen a l’empara de les transformacions socioeconòmiques i polítiques del segle XIX. És des dels seus inicis quan van desenvolupar dues de les funcions que heretarien les seues homòlogues del segle XX. Podríem denominar aquestes funcions: funció lúdica i social i funció divulgativa i educadora. L’aparició de classes populars noves, fins a aquest moment invisibles en l’oferta cultural existent, i la necessitat lúdica d’aquells xicotets pobles que no disposaven d’entreteniment musical continu, van motivar la diversificació de l’oferta existent. En aquest context, les bandes van convertir-se en agrupacions que possibilitaren la democratització musical i, en definitiva, van afavorir la transformació de la música en un art accessible per a tots. És per això que, a més de complir una funció identitària, s’assenyalen com clau en la democratització de la cultura musical des de la seua doble funció social i educativa”. Les dues bandes de Xàtiva són centenàries, com ho són també les dues d’Alcoi, algunes de les de València o l’Ateneu Musical de Cullera, i fins a 163 bandes del país, mentre 55 tenen 200 anys, com la Primitiva de Llíria –un referent internacional.

“Toquem de tot”, diu la presidenta de la Nova, Andrea Mollà, “des de Vivaldi fins a marxes de processó, òpera i pasdoble. El repertori el proposa el director i es consensua entre tota la banda, però sempre amb un fil conductor: si toquem russos, tot russos; romàntics, tot romàntics. Que sigui coherent”. Les dues bandes de Xàtiva es reparteixen divuit actes oficials cívics i religiosos al llarg de l’any a la ciutat, amb un conveni amb l’Ajuntament. Això inclou des de Falles fins a la Setmana Santa, passant pel més important de l’any: la Fira (o la festa major) d’Agost. Les societats són sense ànim de lucre i autogestionades, viuen de les sòcies i les subvencions són molt menudes. Tot i així, l’escola és assequible, a l’alumnat que paga més li costa 80 euros al mes per tres assignatures. Els instruments són d’un fons de l’escola i les famílies no els han de comprar.

La Federació de Societats Musicals ha creat un grup de debat extens de dones del País Valencià, Dones i Banda, per lluitar per la seua visibilització

Si aquestes societats musicals, ateneus o bandes són l’explicació o no del boom permanent de la música feta al País Valencià, hi ha opinions per a tot. Algun musicòleg apunta que, tot i que fomenten indubtablement la formació musical, els falta diversitat d’estils, i que això s’acaba veient en l’altra música feta al territori, que seria menys variada que la de Catalunya, per exemple. Mollà li dona part de raó “perquè el músic està un poc imposat, perquè normalment, si toca sarsuela s’ha de tocar sarsuela, però això també obre un camp de possibilitats molt gran”, apunta, i desgrana: “Per què quan a un xiquet se li acudirà tocar sarsuela o òpera? I la prova és que estan eixint moltíssims compositors joves, actuals, valencians, que fan música contemporània, com José Miguel Fayos, el nostre director, que estan estrenant obres al Japó i als Estats Units. A la banda descobreixes Xostakóvitx o la sarsuela de ‘La leyenda del beso’. Els xiquets reconeixen les cançons pels anuncis de televisió i els ensenyem que la peça no és de l’ensaladilla”.

També hi ha diferències polítiques entre les bandes, n’hi ha de considerades progressistes i d’altres de més conservadores. “A nosaltres ens deien els prusianos”, amolla la presidenta, però “la música és la música per a tots”, la diferència és en “els actes en què participem”, sosté, i segueix: “Per exemple, hi ha molta gent que no vol tocar l’himne [de l’Estat espanyol] i alguna vegada, en algun acte oficial, hem tingut problemes per això. Nosaltres no hi obliguem, qui el vulga tocar que el toque i qui no, no, però tirar la batuta i que toquen quatre… Nosaltres vam dir: ‘Senyor alcalde, l’himne no anem a tocar-lo’”. Amb els actes religiosos també han tingut algun desacord.


On són les dones?

A les bandes de música del País Valencià cada vegada hi ha més dones, i la tendència és creixent. Malgrat això, la majoria no estan en posicions de direcció. El 8 de març de 2015 la Federació va crear una banda composta només per dones des de la interpretació, passant per la composició o la gestió, amb “l’objectiu de reivindicar el paper de la dona en l’art i donar visibilitat a un treball que ha sigut històricament ocultat”, declararen. La banda va tenir molt d’impacte mediàtic, però poc ha canviat en el dia a dia de les societats, on són dones com Andrea Mollà les que han “d’arrapar”.

“N’hi ha poquetes, però ja n’hi va havent; és molt difícil”, arrenca Mollà, i no s’atura: “Històricament les dones no eren a les bandes. A mi quan era menuda me van dir: ‘A les dones no us donem instrument a la banda perquè quan entreu, trobeu nòvio i se n’aneu’. Eixe comentari me l’han fet a mi, el director, i no em deixava entrar a la banda: ‘Que no, que a les xiquetes no’. Anàvem vestides amb falda i calcetinets; hem hagut de lluitar per portar pantaló. Jo tenia dotze anys, t’estic parlant dels vuitanta, no dels cinquanta”. Però dones com Mollà s’han organitzat. Més enllà de la banda de la Federació, han creat un grup de debat extens de dones del País Valencià, Dones i Banda, per lluitar per la visibilització de la dona i compartir experiències. “A l’orquestra federal la majoria són dones”, subratlla Mollà, “però els papers solistes encara són per als homes, estem allí arrapant. Jo soc la primera presidenta que escull la junta directiva, i la primera persona que porta a la nova junta cinc dones. A la Vella no hi ha hagut mai una dona presidenta, però ja hi ha dones a la junta”. “A voltes sí que costa”, reflexiona, “a les reunions jo he de ser la més valenta de tots, has de demostrar que pots, has d’estar allí. Si encara passa? Sí, encara passa. I les dones que són directores, que les conec, els costa créixer. Però això canviarà, per força. A l’escola entren tants xiquets com xiquetes”.

Paco Marzal i el seu germà, José Luís Marzal, que va ser president de la Nova un grapat d’anys i regidor de Xàtiva en el primer ajuntament democràtic, discuteixen amablement al menjador de casa. José Luís sí que “servia” per als estudis i va esdevenir notari. Paco el fa venir quan té reunions “importants” perquè “a ell, a vegades, se li obliden els noms”, diu. Deixa la trompa amb suavitat a sobre del sofà, després de tocar un avemaria, i explica que Raimon es va formar a la Nova, que “l’han criat” i que es tenen molta estima, que una vegada havia de venir a tocar per recol·lectar diners per la banda, que ja estava tot lligat, però que al final l’Ajuntament no va donar els permisos, etziba. Però José Luís protesta que no és veritat, que no va venir perquè no podien pagar-li i que ja se sap que la seua mànager, “la italiana”… I frega els dits en senyal de diners. Però Paco insisteix, que no i que no. I es fon la conversa entre música, política i vida, i serà la lectora qui decideixi quina de les tres coses són les bandes.

Article publicat al número 468 publicación número 468 de la Directa