Francia Elena Márquez Mina va néixer l’1 de desembre de 1981 al municipi de Suárez, al Nord del departament del Cauca, sud de Colòmbia. Va créixer enmig d’una comunitat negra, al Consejo Comunitario La Toma. Entre la guerra i la falta d’oportunitats tradicionals de la Colòmbia rural, Márquez va treballar com a minera artesanal i netejant cases abans de ser mare amb setze anys. Vint-i-quatre anys després, és candidata a la vicepresidència del seu país pel Pacte Històric, una coalició formada per partits d’esquerra i centre que podria convertir-se en el primer govern progressista colombià. Gustavo Petro i ella lideren les enquestes i omplen places senceres faltant pocs dies per a les presidencials. Darrere, amb percentatges semblants, estan Federico Gutiérrez, exalcalde de Medellín i candidat secundat implícitament per l’expresident Álvaro Uribe, i Rodolfo Hernández, un empresari d’idees conservadores.
Aquest diumenge 29 de maig se celebren unes eleccions especials a Colòmbia. Després d’una pandèmia que va causar nivells de fam i misèria extraordinaris, una vaga nacional de més de dos mesos que va remoure la consciència de les classes mitjanes-empobrides i els joves de tot el país, així com d’un retorn a la violència extrema amb 1.200 líders socials assassinats des de la firma de l’acord de pau i 231 massacres entre 2020 i 2022, el poble colombià necessita un canvi. La campanya electoral de les diferents coalicions polítiques que ostenten el poder ha buscat capitalitzar aquesta necessitat de canvi. Els que semblen haver-ho fet millor són Gustavo Petro, senador, exalcalde de Bogotà i excombatent de la guerrilla M19 desmobilitzada el 1990, i Francia Márquez, advocada i defensora del territori.
Per la coalició del Pacte Històric, que congrega partits d’esquerra i de centre, Gustavo Petro es va emportar el 80% dels vots i Francia Márquez va quedar en segona posició amb un 15%, resultat que els va portar construir la seva candidatura conjunta
El lideratge es va constatar el 13 de març quan, a les eleccions legislatives pel senat i la cambra de representants, que va guanyar el Pacte Històric, es van celebrar també consultes interpartidistes o de coalició. Per la coalició del Pacte Històric, que congrega partits d’esquerra i de centre, Gustavo Petro es va emportar el 80% dels vots i Francia Márquez va quedar en segona posició amb un 15%, resultat que els va portar construir la seva candidatura conjunta setmanes després, amb molta alegria per part de col·lectius feministes i negres del país. En total, 5,7 milions van votar progressista en la consulta i 4,1 ho van fer en la consulta de la coalició ultraconservadora que va deixar com a vencedor a Federico Gutiérrez, conegut com a Fico, amb el 55% dels vots. Tot indica que aquestes dues forces seran les més votades aquest diumenge. No obstant això, en les enquestes queda molt a prop del candidat uribista l’exalcalde de Bucaramanga Rodolfo Hernández, qui ha centrat la seva campanya en promeses populistes contra la corrupció i la “politiqueria”.
Márquez i el Nord del Cauca
El fenomen d’aquestes eleccions, per les seves efusives aclamacions en uns sectors i el rebuig racista en uns altres, és sens dubte Francia Márquez. La història recent del seu natal Nord del Cauca parla per ella i es resumeix en bona part a la memòria de comunitats afrocolombianes, camperoles i indígenes del poble nasa en lluita pel seu territori i el seu bon viure. Un viure saborós, com ho anomena Márquez, que s’ha convertit avui en lema electoral. “Pa’ vivir sabroso. És l’hora del canvi per la vida”, prediquen els fullets propagandístics, vídeos corporatius i invitacions a actes de campanya de la coalició progressista. El gran obstacle que impedeix fins avui aquest viure saborós a Suárez, Santander de Quilichao, Caloto, Corinto i els altres municipis del nord del Cauca és la violència perpetrada per dècades de guerra i polítiques extractivistes.
Les muntanyes del nord del Cauca limiten amb les del Tolima. I és allà, en un poblet anomenat Marquetalia, on el 1964 es van fundar les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). D’aquesta manera, el sisè front de les FARC s’ha aferrissat amb les forces armades i grups paramilitars en molts racons de la regió natal de Francia Márquez per més de 50 anys. Empesos per la desigualtat i la misèria, milers de joves caucans han estat reclutats per la guerrilla o obligats a ingressar a files de l’exèrcit o el paramilitarisme. Massa dones han sofert la violència sexual que travessa els territoris en guerra. Segrestos, desaparicions forçades i atemptats amb bombes són el pa de cada dia de les famílies caucanes.
Márquez ha denunciat repetidament “l’abandonament estatal” de la regió del Cauca i efectivament l’Estat mai ha arribat en forma de polítiques socials, però si que ho ha fet en forma d’homes armats i helicòpters llançant bombes o glifosat
Márquez ha denunciat repetidament “l’abandonament estatal” de la regió i efectivament l’Estat mai ha arribat en forma de polítiques socials, però si que ho ha fet en forma d’homes armats i helicòpters llançant bombes o glifosat. En definitiva, els obstacles que no deixen viure saborós a Márquez i els seus són, segons ella “el colonialisme, el racisme i el patriarcat”. “Fa dos-cents anys els nostres ventres es van alliberar, l’Estat els va esclavitzar novament i les dones hem parit fills i filles per a la guerra. Aquesta aposta tracta d’alliberar els nostres ventres de nou i apostar-li a la vida”, assegurava Francia Márquez en un acte electoral a Santander de Quilichao el passat 14 de maig.
Altres actors que han arribat al Cauca, com a la resta del país, són multinacionals com AngoGold Ashanti. Ho han fet per explotar el territori ric en or causant el desplaçament forçat de comunitats senceres i l’anihilació de cultures ancestrals. L’agroindústria nacional ha desforestat i monopolitzat la vall geogràfica del riu Cauca, destinada ara als monocultius de canya de sucre per a produir combustibles que no tenen res de bio. I a partir dels anys noranta, per a poder satisfer l’augment de demanda externa de cocaïna, els càrtels colombians van instal·lar extenses plantacions de coca en tot el país consolidant-se el Nord del Cauca com un dels seus grans centres de producció fins avui dia. Cultius controlats per grups armats que no fan sinó augmentar la violència que envolta les comunitats autòctones. Márquez es va convertir des de molt jove en una líder social que, organitzada en comunitat, va aconseguir frenar vàries d’aquestes amenaces.
“Al Cauca hi ha una tradició llarguíssima de resistències, especialment cap a la inversió de capital transnacional, i crec que Francia aconsegueix recollir les frustracions del que ha significat no ser escoltades pels governs dels últims vint anys”, assegura Sofía Garzón. Jove afrocolombiana, Garzón és activista i militant del Procés de Comunitats Negres (PCN), organització de base de la candidata. Conscient de l’experiència de governs progressistes a països veïns com l’Equador, Bolívia o el Brasil, confessa que “em preocupa que la lluita social sigui cooptada per un partit polític i també l’assumpte de reprimaritzar l’economia per a justificar la inversió social. Sento que el moviment social, que ara està molt fort, ha d’envoltar a Márquez i l’estem envoltant, però no podem perdre la capacitat crítica, no podem pretendre que ella estigui salvant a ningú, ella ho ha dit, això no és individual, això és col·lectiu”.
Desafiament doble
A Santander de Quilichao, al crit de “el pueblo no se rinde carajo!”, 300 dones rebien a la seva conterrànea en un esdeveniment privat previ a l’acte de campanya. “Francia tu no governaràs sola, nosaltres governarem amb tu”, li deia en un to entre solidari i desafiador la líder social Mayra Mejía, del Col·lectiu Agrofeminista de Guachené, municipi principalment negre. Mejía li va mostrar el seu suport com a “mare soltera, com una de les dones que hem decidit empoderar-nos de les nostres vides, transformar-nos des de l’educació, però també des de l’acció, als carrers i fins que la dignitat es faci costum”. Márquez, amb to seriós i fluix, els va assegurar a totes que “aquesta vegada no serà la por la que s’imposi”.
No obstant això, fins i tot si la seva candidatura guanya, moltes a les organitzacions socials de base no ho veuen del tot senzill. “Francia tindrà un gran repte quan el poble decideixi manifestar-se com ha fet en els últims anys i li toqui enfrontar-se a Petro perquè no enviï l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antidisturbis), per exemple. Això és una cosa que l’amoïna molt”, assegura Sofía Garzón, recordant els últims episodis de repressió viscuts al Xile de Boric contra el poble maputxe. Tampoc serà senzill fer grans canvis amb uns partits tradicionals (Conservador, Liberal, Centre Democràtic, Canvi Radical, etc.) que continuen tenint una presència important en el congrés i que podran frenar mesures transformadores com el projecte d’habitatge digne i l’ingrés vital per a dones cap de família, el model de repartició de les tasques de la cura o el sistema de pensió per als quals mai han pogut cotitzar que prometen Petro i Márquez. Entre aquestes promeses atractives per a les comunitats rurals també estan prohibir el fracking i el glifosat, renegociar els Tractats de Lliure Comerç i passar de quatre a catorze bilions de pesos anuals de despesa en educació.
Travessada pel racisme i el patriarcat
“A mi em titllen de guerrillera per haver crescut a les muntanyes del Cauca i això és ben miserable perquè saben el que hem hagut de viure en el conflicte armat”, continuava denunciant davant les dones la líder afrocolombiana. La campanya de mentides i notícies falses engegada contra ella per mitjans de comunicació i líders mediàtics està sent frenètica. El racisme i els mons abismalment desiguals en els que viuen gent urbana acomodada i les majories del camp s’han fet explícits d’una manera alarmant en titllar-la d’ignorant per usar expressions populars pròpies. I la desharmonia ha arribat dins mateix del Pacte Històric.
“No totes les dones afrodescendents, mares, caps de llar, votaran per Francia perquè aquesta identificació no es dona automàticament, ha d’haver-hi una consciència de moltes condicions”, aclareix María Catalina Gómez, sociòloga feminista de Cali
“De l’esclavitud al poder”, tuitava Gustavo Petro després d’anunciar que Francia Márquez seria la seva fórmula vicepresidencial. Sota, una fotografia de quatre dones blanques acomodades amb dues serventes negres darrere. “No em va agradar per a res: a veure amic, que no estàs salvant a ningú!”, es lamenta Sofía Garzón. El racisme estructural i el patriarcat segueixen molt ben instal·lats a la societat colombiana. “És probable que hi hagi una mica més de participació de dones que s’identifiquin amb Francia, dones que comparteixen la seva condició de classe, d’ètnia, de gènere, però alhora crec que hi ha una part important de la societat que és profundament racista, classista i patriarcal i aquí també hi ha dones”, assegura María Catalina Gómez, sociòloga feminista de Cali. “No totes les dones afrodescendents, mares, caps de llar, votaran per Francia perquè aquesta identificació no es dona automàticament, ha d’haver-hi una consciència de moltes condicions”, aclareix.
Segons la sociòloga, per més que les enquestes assegurin una victòria aclaparadora, encara no està tot clar. “Caldrà veure com vota la ruralitat i els sectors populars perquè, encara que semblés que siguin sectors pròxims al Pacte Històric, les maquinàries polítiques funcionen molt bé encara”, adverteix. Amb “les maquinàries” es refereix al frau i la compra i manipulació del vot per part dels partits i les elits tradicionals del país, representades en el govern actual d’Ivan Duque. Sense anar més lluny, en els últims dies se li ha negat l’entrada al país per motius de “seguretat nacional” a set observadores internacionals que venien a supervisar els comicis.
De la Marxa dels Turbants al Premi Goldman
La trajectòria de la candidata a la vicepresidència és radicalment diferent de la de qualsevol altre candidat. El 2011, després d’haver guanyat diverses baralles contra empreses mineres que volien instal·lar-se al seu territori, mentre alçava a dos fills com a treballadora de la llar, Márquez Mina va decidir anar-se’n a Cali a estudiar dret. Però la mineria il·legal continuava contaminant i desplaçant a la seva comunitat. Malgrat les amenaces de mort que va rebre en moltes ocasions, el 2014 va emprendre camí a Bogotà. Fins a setanta dones se li van anar unint en diferents municipis del Cauca afectats pels impactes de la mineria i juntes, amb els seus turbants colorits, van caminar sis-cents quilòmetres fins a la capital aconseguint certs compromisos del govern contra l’activitat il·legal d’extracció d’or. Va arribar llavors el govern de Juan Manuel Santos i amb ell les negociacions de pau de l’Havana. Francia Márquez va ser una de les veus fortes de la mesa, que va incorporar un capítol ètnic als acords de pau signats amb les FARC.
Francia va ser víctima d’un atemptat greu al costat d’altres líders comunitaris del Nord del Cauca, quan desconeguts van llançar una granada de fragmentació i van disparar contra el vehicle en el qual es traslladaven
El 2018, després de molt de recorregut, militància i sofriment, va arribar el reconeixement. El Premi Mediambiental Goldman. El va rebre tres anys després que Berta Càceres, líder hondurenya del poble lenka assassinada el 3 de març de 2016 per defensar el riu. I un any després del lliurament del Nobel verd, la líder de Suárez va ser víctima d’un atemptat greu al costat d’altres líders de l’Associació de Consells Comunitaris del Nord del Cauca (ACONC). Van llançar una granada de fragmentació i van disparar contra el vehicle en el qual es traslladaven. Els dos homes de la Unitat Nacional de Protecció que l’escortaven van resultar ferits, però ella va sortir il·lesa. I així, supervivent i renaixent, com els seus ancestres africans esclavitzats per la colònia espanyola fa quatre-cents anys, ha seguit la seva carrera fins a aquesta candidatura.
Ha hagut de suspendre diversos actes de campanya per motius de seguretat. I en un dels últims, en el Dia de l’Afrocolombianitat, mentre parlava, un làser verd va apuntar la seva cara, motiu pel qual va acabar el seu discurs escudada darrere de dos escortes amb proteccions. Amb la seva victòria, serien ja tres les dones negres amb aquest càrrec a Amèrica, comptant a Epsy Cambell a Costa Rica i a Kamala Harris als Estats Units. Però Márquez seria l’única d’origen agrícola i empobrit. “En la mesura en què el moviment social i el Pacte Històric no s’oblidin de ser arrel, tindrem un bon horitzó”, sentència Sofía Garzón. “I la voluntat que tenim de teixir des d’allò popular i de pensar-nos més localment, pot ser una de les arrels d’aquest govern.”
