“Es demana a tota la comunitat que es dirigeixi a la caseta comunal. Els grups armats no estan evacuant la zona de civils. També s’exigeix als grups armats que parin els enfrontaments i respectin els drets humans de la comunitat”. Després de més de tres anys de relativa tranquil·litat gràcies a les negociacions de pau de l’Havana entre el govern de Juan Manuel Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), torna a sonar aquest missatge a través del megàfon comunitari de diferents veredes del municipi de Corinto, al departament colombià del Cauca. Ho fa entre el so de les armes, ja que des del 25 de gener tornen a ser habituals els enfrontaments violents. Ràfegues, bombes i més ràfegues. Ara lluiten l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPL) contra les autodenominades dissidències de les FARC; ara s’enfronten aquestes últimes amb l’exèrcit. I, de tant en tant, apareix l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN). “S’estan disputant el territori, les rutes del narcotràfic”, assegura Dora Muñoz, comunicadora indígena de Corinto.
Que la guerra a Colòmbia no va acabar amb la signatura dels acords de pau de l’Havana, les comunitats rurals d’aquest país mai ho han dubtat. “La guerra és una estratègia d’espoli, de dominació i d’explotació pel lucre i la legitimació de certs interessos transnacionals que busca consolidar una política econòmica de submissió”, assegura Muñoz. Com al Cauca, al Catatumbo, Nariño, Chocó i altres zones històricament colpejades per la guerra –on la majoria de vegades hi ha presència de cultius d’ús il·lícit o béns comuns com minerals o hidrocarburs–, el so dels fusells ha tornat els últims mesos.
Si amb el govern de Santos, tal com denunciava fa dos anys el líder social Óscar Salazar, ja no hi havia “voluntat política de complir amb els acords de pau”, amb l’arribada a la presidència de l’ultraconservador Ivan Duque –pupil de l’expresident Álvaro Uribe, acusat de tenir vincles amb la creació de grups paramilitars–, la implementació del document que es va elaborar durant més de quatre anys a Cuba queda completament obstaculitzada. Ivan Márquez, líder negociador de les FARC, reconeixia en una carta el passat octubre que “l’acord va tenir un error estructural que pesa com una piràmide egípcia: haver firmat, primer, l’abandó de les armes sense haver acordat abans els termes de la reincorporació econòmica i social de les guerrilleres”.
Dissidències de les FARC
Després de moltes dificultats derivades de la ineficiència institucional, cap als voltants de desembre de 2016 entraven en funcionament les Zones Veredals Transitòries de Normalització (ZVTN). En aquests punts de trobada, les guerrilleres de les FARC que s’acollien als acords de pau –aproximadament 7.000– deixarien les armes i iniciarien un procés de reincorporació a la vida civil. Ja abans de la signatura dels acords va haver-hi la primera escissió del grup armat, el Front Primer, que opera en zona amazònica i que va anunciar que no s’acollia al procés, rebutjant “la traïció” del Secretariat de les FARC. A posteriori, i constatada la no implementació dels pactes, la inhabitabilitat de la majoria de ZVTN i la persecució i l’extermini de líders socials i exguerrilleres, han sorgit fins a dotze grups diferents que asseguren ser dissidències de les FARC i que es presenten i amenacen les comunitats a través de pamflets. Aquests col·lectius actuen presumptament sota diferents lideratges d’alts i mitjans comandaments i es disputen de nou els territoris semiabandonats després de deixar les armes.
Des d’inicis d’any circula un escrit de les FARC que reclama l’herència “dels camarades Manuel Marulanda i Jacobo Arenas”
“A Corinto, els últims mesos s’està evidenciant una disputa territorial entre bandes armades, tant de l’Estat com de la insurgència, que no afavoreix mai les comunitats sinó interessos de poder, incloent-hi el govern”, assegura la comunicadora del poble nasa. A escala nacional, segueix Muñoz, “podem veure també el ressorgiment i l’enfortiment de grups paramilitars amb diferents noms segons la regió, de l’ELN, de l’EPL…”. Fins ara, les actuacions d’aquests grups i de les autoanomenades dissidències han tingut una aparença desordenada i lligada bàsicament al narcotràfic. Aquest mes de gener, però, ha circulat per diverses regions un nou pamflet de les FARC escrit amb un altre esperit. “Genuïns hereus dels camarades Manuel Marulanda i Jacobo Arenas, amb ple dret a l’exercici a la rebel·lió armada, informem al poble colombià […] que hem assistit al rearmament i l’organització estructural de les FARC-EP, […] al rescat de guerrilleres disperses, davant l’engany i la traïció del govern nacional”.
Aquest pamflet titlla tots els altres grups mencionats de “paramilitars finançats i al servei de sectors polítics de la ultradreta colombiana que extorsionen, assassinen líders socials i comuners i ho fan sota el bon nom de les FARC, l’ELN i l’EPL amb dos objectius: l’extermini de líders i el desprestigi d’organitzacions revolucionàries que avui lluiten per canvis”. Amb un “hem jurat vèncer davant l’altar de la Pàtria i vencerem” per acabar, el pamflet corre de mà en mà en comunitats que ja no creuen en paraules ni accions revolucionàries després de més de 50 anys d’una guerra que mai els ha portat cap victòria i que ha acabat girant només entorn de les economies il·legals. “El control econòmic de les rutes del narcotràfic és el seu mode de subsistència o d’existència, més aviat”, assegura Dora Muñoz.
Vint assassinats en un mes
Maritza Quiroz lluitava pels drets de les desplaçades, Alan Ever Mostasil i Laura Peña eren líders sindicalistes locals, José Rafael Solano lluitava contra la mineria, Dilio Corpus formava part de la guàrdia autònoma camperola, Wilmer Antonio Miranda i Maritza Ramírez seguien promovent el fallit procés de substitució de cultius d’ús il·lícit, Samuel Sallo havia denunciat trames de corrupció al seu municipi… Totes elles, fins
a un total de vint líders socials i comunitàries, han sigut assassinades durant el primer mes de l’any. Segons la fiscalia, en aquests moments hi ha més de 4.000 persones amenaçades al país. I a Leonardo Barreros, el general de l’exèrcit a qui acaben de nomenar director del Pla d’Acció Oportuna per a la protecció de lideratges socials, se li atribueixen diverses intervencions per evitar la investigació de falsos positius.
Les xifres varien segons les fonts, però entre 2016 i 2019, a Colòmbia han estat assassinades un mínim de 485 líders socials
Les xifres varien segons les fonts, però entre el 2016 i el 2019, a Colòmbia han estat assassinades un mínim de 485 líders socials. La quantitat d’homicidis ha augmentat, durant aquest petit període, aproximadament un 20% cada any. Amb aquestes dades, els 3.000 assassinats de la massacre contra la Unió Patriòtica –organització que articulava diversos processos farians [de qui comparteix els principis polítics de les FARC] i de l’esquerra colombiana– entre 1984 i 1993 ja no queden tan lluny. “Ens estan matant i la història tornarà a anomenar això un genocidi”, sentenciava el comunicador Enrique Jaramillo en un article al mitjà Las2orillas el passat 28 de gener. “I, en el fons, es tracta de la implementació del neoliberalisme”, afegia.
Cotxe bomba a la capital
Tot això passava a Colòmbia enmig d’un silenci mediàtic asfixiant que després del gran espectacle de la signatura dels acords de pau, el Premi Nobel de la Pau per a Santos i amb l’atenció focalitzada en la veïna dictadura veneçolana, no deixava lloc a dubte: sobre el paper, la pau ja era una realitat. Però des del 17 de gener, dia en què un cotxe bomba provocava 21 morts a la ciutat de Bogotà, l’anomenada comunitat internacional va començar a fer-se ressò de la violència de què segueix sent víctima el poble colombià. Aquella mateixa tarda estava convocada a Bogotà la segona gran mobilització per exigir la dimissió del fiscal general de la nació, Néstor Umberto Martínez, implicat directament en la gran trama de corrupció d’àmbit global de la constructora brasilera Odebrecht. En els últims sis mesos, tres dels testimonis claus en la investigació del cas s’haurien suïcidat. Un d’ells havia denunciat que Martínez coneixia les irregularitats d’Odebrecht des de 2015.
Després del cotxe bomba, la mobilització en contra del fiscal es va cancel·lar i va ser ell mateix qui va sortir heroicament a les pantalles colombianes durant tota la setmana per explicar els detalls del “terrorífic atemptat terrorista”. Una setmana després, i per sorpresa de moltes que ja confabulaven que es tractava d’un autocop – cortina de fum, l’ELN es va adjudicar l’acció. El govern uribista de seguida va suspendre el procés de negociacions de pau amb aquesta guerrilla –congelat des de fa mesos– i Duque en persona anunciava a inicis de febrer un nou desplegament militar així com una recompensa de 4.000 milions de pesos –més d’un milió d’euros– pel cap dels tres principals líders del grup armat, amb una campanya sota el lema Qui la fa la paga.
Mentre sobrevolen les avionetes de l’exèrcit, les comunitats de diverses veredes de Corinto ja han reactivat els seus punts de control territorial. El mandat és “no permetre l’accés a cap actor armat, ni legal ni il·legal”. La resistència comunitària es mostra de nou com l’única autèntica eina de pau.
