Colostomia: Creació quirúrgica d’una obertura entre el còlon i la superfície del cos, efectuada intencionadament per permetre l’evacuació del contingut intestinal.
Tota la vida buscant un sentit, tota la vida per a arribar fins aquí: una habitació sense finestres que dona a la mar. Tota la vida sense aconseguir trobar una veritat, només una veritat que em mantingui a flotació, només una veritat, si us plau, només una per continuar vivint.
Pausa.
Un home pateix de dolor abdominal. O d’això que vas fluix, una mica fluixet, però vas fent. La vida, els nervis, l’estrès. L’estrès del treball. La por a morir de nit o a la nit. Però, vas fent amb l’ajuda del meravellós Fortasec (nota a peu de pàgina: Medicament antidiarreic que redueix els moviments i secrecions intestinals, la qual cosa produeix una disminució de les deposicions líquides). Vas sobrevivint-te a base de Fortasec i gràcies. Esperant el cap de setmana per poder defecar una mica més sòlid (segona nota a peu de pàgina: Unitat de la matèria que no és ni líquida ni gasosa).
Fortasec, Fortasec, Fortasec, seguim. Pausa dramàtica. Mirada perduda, cap a l’infinit o el no-res.
Un comprimit al matí, en dejú si pot ser; tranquil, no solc desdejunar molt, m’aixeco molt d’hora, no tinc gana, a penes em prenc un cafè i surto volant cap al treball, quin estrès, quin estrès, quin estrès. Un comprimit al migdia, després de dinar, me’l prenc amb una Coca-cola light, que entra molt millor. Un comprimit a la nit, abans d’anar a dormir i després un Lorazepam per agafar el son, un o dos Lorazepam per a poder descansar millor; o això segons els nivells d’ansietat que m’indiqui el meu rellotge intel·ligent iWatch. Encara sort que tinc el meu iWatch que em va indicant tot el que haig de fer: els passos al dia que he fet o haig de fer, els batecs del meu cor i el ritme cardíac, els meus nivells d’oxigen en sang (com sabrà el rellotge els meus nivells d’oxigen en sang?), els meus nivells d’ansietat i, fins i tot, el meu no, però hi ha uns altres que sí, però el meu no; també detecten els nivells de sucre en sang i la pressió arterial alta i baixa, meravelles de la ciència. Gràcies, ciència, gràcies.
Pausa.
Tota la vida per arribar fins aquí: un vàter totalment desinfectat només per a mi, netejat cada dia amb lleixiu i Sanytol, no puc tocar cap germen mai més. La meva vida depèn de la màxima higiene.
Resulta que no era normal anar tan fluix. Això que vas fluixet, però ho vas pal·liant amb Fortasec, gràcies, Fortasec. Resulta que no era normal i quan vaig acudir a la consulta del doctor Garcia em va dir que tenia emmagatzemat en els intestins un superbacteri impossible de matar amb antibiòtics. Enterococcus faecium, tenia en el meu torrent sanguini. D’aquí anar tan fluix. No hi havia solució plausible més que extirpar-me tots els intestins: la vesícula biliar, l’intestí prim, el duodè, l’intestí gros, el còlon, etc. Tot, d’un únic tall: ZAS. En una llarga cirurgia. Una colostomia, va dir el doctor Garcia. I ara, la meva femta surt per un tub de plàstic i cau de manera delicada i silenciosa per una bossa blava semitransparent. Haig de viure tota la vida adherit a una bossa (o infinites bosses que vaig consumint fins a la mort). No tinc intestins, menjo un preparat en forma de batut proteic i gairebé no surto de la meva habitació sense finestres amb vistes al mar.
Pausa dramàtica.
Que cruel és el món. Després, més tard, el doctor Garcia em va dir que podia haver contret l’Enterococcus faecium a la feina. Jo era enginyer electrònic i reparava molts ordinadors, molts. Que podia haver tocat un d’aquests ordinadors amb Enterococcus, portar-me la mà a la boca i haver-me empassat el superbacteri. Que injusta i cruel i malparida és la vida. I que important és rentar-se sempre les mans amb aigua i sabó.
