El de Noemí Pereda és un dels principals noms a què recórrer per posar sobre la taula mesures preventives i reparadores davant la violència sexual contra infants i adolescents al nostre entorn. I és, també, una veu rellevant amb qui intentar respondre per què no hi són allà on es troben a faltar. Ha estat al capdavant de la comissió d’expertes designada a Mallorca per analitzar els casos d’explotació sexual a menors tutelades residents en centres del sistema de protecció. El nomenament va arribar el 2020, quan l’alerta mediàtica generada fou entomada com a responsabilitat pública a les Balears. Pereda, doctora en psicologia i directora de l’equip de recerca GReVIA, de la Universitat de Barcelona (UB), també és part de la comissió del Defensor del Poble espanyol sobre abusos sexuals en l’àmbit de l’Església catòlica. Amb l’informe presentat a finals de l’any passat, han estimat en més de 400.000 les víctimes. Pereda remarca que l’abast de la violència sexual contra la infància i l’adolescència no és menys preocupant avui que en dècades passades, i lamenta que encara no s’hagi apostat per desinflar-lo garantint a la població el punxó bàsic per fer-ho: educació sexoafectiva de qualitat com a part de l’educació universal. “Evita violències, i això no és ideologia, és evidència científica”, reclama.
En un recent informe de l’equip de recerca de GReVIA heu identificat que prop de dos de cada deu joves a l’Estat espanyol entre 14 i 17 anys han patit alguna forma de violència sexual en el darrer any. És una recerca pionera, per la radiografia del que està passant, avui dia, que proporciona. Detecteu que les noies la pateixen el doble que els nois: elles un 24%, ells un 11%. Què és especialment rellevant no perdre de vista, a l’hora de buscar respostes a la violència sexual que impacta en les menors?
Una de les falses creences que hi ha és pensar que els abusos sexuals són cosa del passat. La violència sexual és una realitat permanent. El que és cert és que va variant el perfil tant de les víctimes, com del context en què es produeix, com dels agressors. És important tenir en compte això. És molt diferent el que hem trobat en aquest estudi, preguntant a joves entre 14 i 17 anys pel seu darrer any, del que hem trobat en altres preguntant a persones adultes per experiències que havien passat durant la infància. El que hem pogut veure és que, quan parlem de la forma de violència sexual més freqüent en aquest grup d’edat, és en l’entorn digital.
“La violència sexual contra infants i adolescents és una realitat permanent, el que varia és el perfil de les víctimes i dels agressors i el context en què es produeix”
És a dir, des de sol·licituds sexuals a assetjament digital i sextorsió, que és demanar imatges o diners a canvi de no distribuir imatges que es tenen del noi o noia. Les noies en són les principals víctimes. L’agressor en l’entorn digital en molts casos són adults, i en molts casos són iguals, és a dir, nois, i també noies, de la mateixa edat que les víctimes, tot i que especialment són nois els que ho cometen. La segona forma de violència sexual més freqüent que identifiquem és la produïda per companys de classe, parelles… i les noies, de nou, tornen a aparèixer com les principals víctimes i els nois els qui cometen la violència amb més freqüència. Es repeteix en tots els estudis que s’han dut a terme que és un problema principalment per les nenes i principalment comès per homes o nois d’edat similar a les noies.
Però tot canvia una mica quan ens fixem en les formes de violència en què és un adult de l’entorn qui agredeix amb contacte físic. El que veiem és que l’asimetria que es produeix en aquestes formes de violència no té tant a veure amb el gènere com amb l’edat de les víctimes. És molt important tenir en compte que aquestes diferències de gènere, quan parlem d’un adult versus un infant, ja no es veuen tan clares.
Com s’explica el canvi de patró?
Tant nois com noies són més immadurs, tenen menys experiència sexual, i aquest és l’atractiu que tenen pels adults. En els casos d’explotació sexual, en què un noi o noia intercanvia sexe per recompenses econòmiques, objectes materials o per aconseguir una atenció individualitzada per part d’un adult, per necessitats que tenen a veure amb el pla emocional, els agressors són adults i tant nois com noies són víctimes. Ara bé, els nois pateixen amb més freqüència formes de violència sexual més greus. Aquesta dada ens va sorprendre molt.
“L’eix de gènere amb relació a la violència sexual contra menors és molt més complex del que inicialment pensem”
Una de les hipòtesis és que en el nostre context un embaràs alarmaria moltíssim i mobilitzaria el sistema de protecció de menors. Així que pot resultar per l’agressor més fàcil evitar aquest risc que va associat a les noies. A més, en una societat patriarcal, hi ha la idea que un noi no parlarà, que no buscarà ajuda, que no serà cregut si explica una història d’aquesta mena. L’explotació sexual com a forma de violència sexual contra adolescents —no víctimes de tràfic de persones amb finalitats d’explotació, sinó explotació “nacional” d’adolescents— és la primera vegada que s’estudia en aquest país, i hem vist que l’eix de gènere amb relació a la violència sexual contra menors és molt més complex del que inicialment pensem.
Arran d’arribar als mitjans un degoteig de casos d’explotació sexual de menors tutelades en diversos punts de l’Estat, el Ministeri d’Igualtat espanyol va anunciar un pla de xoc de prevenció i abordatge de l’explotació sexual, el 2022, configurat de la mà dels governs autonòmics. En què s’ha concretat?
Els canvis són desiguals. Per exemple, Mallorca, a causa de l’escàndol probablement; de la resposta social que va generar, és el territori que més s’hi ha implicat. A Mallorca, anualment, es fa una formació sobre explotació a les persones que entren a treballar al sistema de protecció de menors. S’ha creat un nou protocol molt més efectiu, molt més fàcil de comprendre per part dels professionals. Han creat una eina de detecció de risc d’explotació per les professionals que treballen als centres.
“Mallorca, a causa de l’escàndol probablement, és el territori que més s’ha implicat a l’hora d’aplicar mesures per intervenir davant l’explotació d’adolescents tutelades”
És a dir, que ja no depèn del grau de coneixement individual, sinó que és una eina que permet valorar si aquell noi o noia està en una situació de risc d’explotació. I estan planificant ara mateix, amb el nostre equip també, implementar un programa de prevenció als centres, és a dir, no només intervenir sinó prevenir. El govern de les Balears, i Mallorca en concret, s’ho ha pres seriosament, i és important que amb el canvi de govern no hem vist que hagi canviat aquesta prioritat.
A Cantàbria, el govern anterior va elaborar un estudi i va detectar prop d’un 20% d’explotació sexual en nois i noies de centres residencials. És un estudi molt, molt valent, i molt pioner, però hi ha hagut canvi de govern i no s’ha continuat en aquesta línia. Aragó ha fet el mateix estudi de detecció de casos i també ha detectat un percentatge de risc d’explotació molt similar. La resta de comunitats no tenim coneixement que hagin implementat cap recurs. El Ministeri d’Igualtat va publicar una guia d’actuació davant d’aquests casos, que vam elaborar nosaltres, on plantejàvem l’eina de factors de risc i la formació continuada amb els professionals que s’ha de fer. El Ministeri la va distribuir entre totes les comunitats autònomes. Això és el que ha fet el Ministeri, i depèn de cada comunitat implementar més mesures o no. Depèn molt de la sensibilitat respecte al tema, que és molt incòmode, que genera moltíssim malestar, perquè demana replantejar el sistema de protecció; el que estem fent amb aquests nois i noies en situacions d’alt risc.
De l’actuació a Catalunya, el territori del grup de recerca que lideres des de la UB, no n’has destacat res. De fet, pocs exemples trobes de canvis significatius. Hi ha mancances generalitzades en la prevenció d’aquesta victimització de menors retirades dels seus nuclis familiars?
Són víctimes molt oblidades, molt invisibilitzades, i realment manca afrontar el problema. El que no pot ser és que Mallorca faci un estudi, Cantàbria faci un estudi, Aragó faci un estudi, però la resta no. El primer que hauria de fer el Govern estatal és fer un estudi per comunitats autònomes, per saber quina és l’extensió del problema a cada territori, perquè sabem que hi ha diferències.
“A Catalunya tenim centres residencials molt grans, amb moltes places per a infants i adolescents sota tutela de l’administració, i això és un factor de risc”
Per exemple, quan parlem de Catalunya, Madrid o Andalusia, tenim centres residencials molt grans, amb moltes places, i això és un factor de risc. A Cantàbria, els centres són petits, de màxim vuit places, i el risc detectat s’acosta al 20%. L’evidència demostra que amb centres més grans creix el problema, així que el primer és conèixer-lo. És qüestió d’interès pel benestar d’aquests nois i noies. Hauríem de voler saber tot el que estan vivint i com protegir-los de noves formes de violència i victimitzacions. No s’ha prioritzat perquè suposa, insisteixo, replantejar el sistema de protecció. El que hem de potenciar és que els nois i noies creixin en famílies, no en un centre.
És la mesura preventiva principal? Què marca la diferència entre estar exposada a aquesta violència o no estar-ho?
El que s’ha demostrat que protegeix més de l’explotació, i també d’altres problemes com l’abús de substàncies o la vinculació a conductes antisocials, és tenir una família, un entorn que pugui fer una supervisió continuada d’aquests nois i noies. És tan fàcil com comptar amb una figura adulta estable que els doni suport, que els accepti, que els guiï. El que s’entén que ha de fer un pare o una mare. Les educadores en centres fan molt bé la seva feina, però és impossible quan tens 8, 10, 12 menors a càrrec representar aquesta figura estable de suport. En molts casos no hi ha una continuïtat, i això l’adolescent ho veu perfectament. Tenir un vincle estable amb una persona adulta és el que s’ha vist que més marca la diferència, i pot ser un germà o germana gran o un altre membre de la família que no hagi estat implicat en la negligència o el maltractament.
“Si arriben al sistema de protecció, ha de ser un pare o mare d’acollida o un professional qui pugui assumir el vincle estable amb l’adolescent. Les xarxes d’explotació el que fan és oferir-los aquesta figura”
Cal dir, però, que això és la culminació final d’una problemàtica, i que el benestar dels infants i adolescents s’ha de garantir molt abans d’una retirada de custòdia, per tal que no arribin als recursos del sistema de protecció. És a dir, dur a les llars les eines per prevenir i corregir negligències, que són el motiu principal de retirades de custòdia. Això suposa reduir moltíssim el risc de victimització dels nois i noies. Hi ha programes de tractament amb famílies d’alt risc, validats, amb evidència que redueixen el risc que el nen o nena acabi al sistema de protecció. Però, si arriben al sistema de protecció, ha de ser un pare o mare d’acollida o un professional qui pugui assumir el vincle, la relació de comunicació i confiança estable amb l’adolescent. Les xarxes d’explotació el que fan és oferir-los aquesta figura des d’una posició absolutament perversa.
En el context europeu, identifiqueu situacions d’explotació de menors que no tenen a veure amb la supervivència econòmica, sinó amb una “supervivència emocional”
Exacte. La idea és que, si tu entres dins la xarxa d’explotació, si tu vens amb mi, t’ofereixo una casa, t’ofereixo els diners i t’ofereixo atenció. De fet, a Mallorca, els agressors, els explotadors, es feien dir papis i a les noies, entre elles, els feien dir-se germanes. Això no és casual: està fet perquè estan oferint al noi o la noia del sistema de protecció allò que justament no tenen, el concepte de pertànyer a una família. El que s’ha demostrat és que a Europa, quan no parlem de tràfic de persones amb finalitats d’explotació, sinó que són nois i noies que estan aquí, el que es veu és que les necessitats bàsiques ja estan cobertes pel mateix país. Aquests nois i noies tenen sostre, menjar, educació, roba… Ara bé, no tenen l’atenció que busquen, no tenen el reforç emocional positiu que els ofereixen molts d’aquests explotadors. Estem parlant de nois i noies que tenen una autoestima molt baixa.
“De manera perversa, estan oferint al noi o la noia del sistema de protecció allò que justament no tenen, el concepte de pertànyer a una família”
La identitat està molt marcada per haver estat retirat de la teva família, i les xarxes d’explotació els donen una nova identitat, on són populars, on tenen una persona que, en teoria, es preocupa per ells, i on poden tenir fins i tot un suport entre iguals per part de la resta de nois i noies dins de la xarxa. L’important aquí no són els diners que s’ofereix al noi o noia, que en la majoria dels casos són simbòlics. És la força del vincle que s’estableix.
Només afecta menors institucionalitzades el risc d’una situació d’explotació sexual com la que descrius?
No, és més complex. De fet, l’estudi que hem fet és en població general i només el 0,6% de la mostra vivia en un centre. Estem parlant d’un percentatge d’explotació sexual d’un 2,6%. Aquesta dada s’ha vist en altres països europeus.
“Estudis de Suïssa, Suècia, Noruega i el Regne Unit parlen d’entre un 1 i un 2,5% d’explotació sexual en població jove general. Nosaltres hem detectat un 2,6% a escala espanyola”
Estudis de Suïssa, Suècia, Noruega i el Regne Unit parlen d’entre un 1 i un 2,5% d’explotació sexual en població jove general. El que ens hem trobat a escala espanyola és un percentatge una mica superior, un 2,6%. Per tant, estem parlant també de nois i noies que estan escolaritzats i viuen amb les seves famílies. Hi ha factors de risc que hem pogut detectar que estan influint-hi i un d’ells és la manca d’educació afectivosexual.
Des de posicions conservadores, és una part de l’educació de les persones que defensen que ha de quedar en mans de la família. És un plantejament de risc per a la infància?
Els joves creixen amb models d’aprenentatge del sexe, de l’atractiu físic i de l’afecte a internet, i no tenim com compensar la imatge que hi troben. Hi ha una part molt important de manca de coneixement de què és la intimitat, del que són els drets entorn del propi cos, i també passa que hem llançat els nens i nenes a internet sense preparar-los pels riscos que hi trobaran. En la majoria de casos d’explotació sexual, hem detectat que es contacta a través d’internet amb el noi o noia, principalment a través d’Instagram. La forma d’entrar és enviar un like, dir-li que està molt guapa en una foto, que si en tingués més tindria més seguidors, i després s’hi queda en el món físic. Per altra banda, estan accedint a pornografia a edats molt primerenques, en què no estan preparats per entendre el que estan veient. Els sembla que la sexualitat es limita a la penetració.
“En situacions d’explotació, trobem que el jovent et parla d’intercanvi, sobretot els nois, perquè els nois no volen sentir parlar de ser víctimes”
Internet no pot ser l’educador sexual i ara l’és per la gran majoria, quan no hi ha la realitat de les possibles formes de sexualitat, i això també està influint en el risc d’explotació. A l’estudi, ens deien que no eren víctimes de res perquè “feien de tot però no penetració”. I et preguntes, com és possible una visió tan limitada del que és el sexe? Pensàvem que estava superat, però no. També trobem que et parlen d’intercanvi, sobretot els nois, perquè els nois no volen sentir parlar de ser víctimes. Et diuen, “jo intercanvio fotos perquè em comprin recursos pels videojocs”. No veuen el que els està passant.
Malgrat que hi ha moltes escoles interessades en l’educació afectivosexual, perquè són conscients del problema que hi ha per abordar, hi ha casos en què guanya el temor a implementar determinades accions per l’enrenou que poden trobar per part d’algunes famílies. Fins i tot, hi ha casos de querelles per part de grups ultraconservadors, que majoritàriament no tenen recorregut, però que ja suposen un pes afegit a les professionals. Quines condicions poden fer de l’educació afectivosexual part de l’educació bàsica que proveeix el sistema educatiu?
L’evidència el que demostra és que no oferir educació sexual a l’entorn escolar posa en alt risc els nois i noies més vulnerables. Perquè hi haurà famílies que sí portaran a terme una educació sexual, però sabem que la majoria no. Perquè no tens recursos per fer-ho! Nosaltres tampoc hem rebut educació sexual! Cal una directriu general. Igual que tenim el mateix pla d’estudis respecte a matemàtiques i respecte a altres assignatures, ha d’estar manualitzada i que les famílies puguin veure els temes que es treballaran. I ha de ser portada a terme per a persones professionals i sempre amb coneixements basats en evidència.
“L’evidència el que demostra és que no oferir educació sexual a l’entorn escolar posa en alt risc els nois i noies més vulnerables”
No volem ideologia, amb això estic molt d’acord. Però és que no la volem de cap banda. El que volem és oferir recursos sobre consentiment, la propietat del propi cos i les formes de mostrar afecte. L’educació afectivosexual és un dret d’infants i adolescents i, en segon lloc, és un bé per la societat perquè evitarem violències. De nou, no és ideologia. És evidència científica.
Descobrir la sexualitat gradualment és fonamental per a una salut sexual amb benestar i també ho és l’erotització del consentiment, coses que no troben en un mitjà que no és un mitjà pensat per educar. Hem de poder contrarestar-ho oferint recursos als i les adolescents, perquè estem exposant-los a riscos enormes. L’investigador Lluís Ballester detecta a través d’una enquesta en què ha treballat, a Mallorca, que la conducta sexual més freqüent en la primera relació sexual entre adolescents és ofegar la parella, malgrat que molts diuen que no els agrada. Però estan copiant, sense un altre model. Estem sent molt negligents. No podem considerar l’educació afectivosexual un perill. S’han de compensar les pors que senten algunes famílies sent molt transparents, però aquesta part de l’educació s’ha de garantir.
No són els casos que més atenció informativa i reaccions socials desperten, tot i ser els casos de violència sexual contra infants majoritaris: els comesos dins la família. Què n’hem de saber? Hi ha possibilitat de reaccionar a temps des de l’entorn de les criatures?
Quan parlem d’abusadors sexuals tenim molt la idea de monstre, i tristament no és així. Dic tristament perquè seria molt més fàcil de detectar. La majoria d’abusadors sexuals són persones normals que viuen en famílies normals, que tenen una feina i amics, però sota determinades circumstàncies són capaces de fer aquest mal terrible a un infant. I és terrible perquè l’abús sexual infantil té una repercussió en totes les àrees del desenvolupament de la víctima. L’agressor el que fa és utilitzar la manipulació, per això no els detectem.
“Quan parlem d’abusadors sexuals tenim molt la idea de monstre, i tristament no és així. Dic tristament perquè seria molt més fàcil de detectar”
Li diu al nen o nena que això és una relació molt especial, que tots els pares ho fan amb les seves filles, que se l’estima tant que no pot evitar aquest tipus de conducta. Tot això són frases molt repetides i que fan que l’infant entri en un context de silenci i secret.
L’abús sexual infantil generalment qui el comet és una figura masculina de l’entorn de l’infant: l’entorn escolar, d’esports, d’esplai o d’Església. I és en aquests entorns on es produeixen els abusos sexuals. Ara bé, el principal és la família, on el nen o nena passa més temps, i ens trobem majoritàriament que el comet una figura paterna, que sota determinades circumstàncies és capaç d’abusar sexualment d’un fill o una filla. El problema amb l’abús sexual infantil és que és molt difícil de detectar, fins i tot per experts.
“El senyal pot venir quan l’infant sap que això que li fan no és correcte, que no els passa a tots els nens i nenes, i que pot parlar-ho amb algú”
El senyal ve quan l’infant sap que això que li fan no és correcte, que no els passa a tots els nens i nenes i que pot parlar-ho amb algú. Novament, mentre no hi hagi educació afectivosexual, amb què es treballi amb els infants, des de ben petits, els seus drets, el dret a la intimitat, el dret al propi cos, el dret a què no et toqui qui tu no vols que et toqui, no podrem detectar-ho. Perquè la criatura no sap ni tan sols el que està vivint. Cal parlar-los de situacions en què es poden sentir incòmodes, de drets i de secrets. I amb això podem donar eines a aquest nen o nena per poder començar a qüestionar el que està vivint. Ara bé, sempre insisteixo en el fet que no podem posar el pes només en el nen o nena.
A més de garantir educació sexual des de ben petites, hem de moure alguna altra fitxa des del món adult?
Han d’haver-hi adults sensibilitzats perquè sàpiguen detectar canvis de conducta amb aquest nen o nena, que siguin capaços de detectar que està trist i que no entenem ben bé per què, perquè hi ha molt poquets signes reals que ens permetin veure el que està passant. Llavors, és important que els adults també estiguin sensibilitzats respecte a això. I la universitat, amb què sóc molt crítica perquè és a l’àmbit en què treballo, no ha assumit aquesta responsabilitat de formar professionals que treballen amb els infants en temes de violència sexual.
“Cal entendre que és un problema social, no un problema familiar; no un problema que ha d’acabar en secret”
Fins ara, es basen bàsicament en cursos que ofereixen entitats com la Fundació Vicky Bernadet, que realment són cursos que estan molt bé, però el que hauria de ser és, novament, una assignatura als graus de qui treballarà amb infants: psicologia, magisteri, medicina. Cal entendre que és un problema social, no un problema familiar; no un problema que ha d’acabar en secret, i que es pot reduir de forma important amb educació i formació professional.
Hi ha una part de famílies, les més benestants, que queden fora del possible radar d’abusos i maltractaments activat des de la xarxa pública de serveis socials. Es coneixen menys els casos d’abusos a infants en aquests entorns? Solem tenir una imatge distorsionada de qui són els nens i les nenes més exposats?
L’evidència ens ha demostrat que la violència sexual en l’entorn familiar es produeix en tots els nivells socioeconòmics, en tots els estrats socials. En aquelles famílies més benestants, en què no hi ha un contacte amb serveis socials, òbviament hi ha més possibilitat que quedin més en silenci.
Has participat en l’informe del Defensor del Poble espanyol sobre abusos en l’entorn de l’Església catòlica. Com valores el que se n’ha obtingut i, concretament, per les persones afectades?
El cas dels abusos per part de l’Església és molt similar al que parlàvem de les famílies. És a dir, en tot context en què hi hagi un adult en una posició de confiança amb nens o nenes es produeixen abusos sexuals. És el que passava en la majoria de casos que hem recollit, perquè la majoria de famílies de les víctimes eren creients, i el sacerdot o la persona de l’Església que fos era algú molt valorat. L’Església ha negat un problema que es produeix en tots els contextos: a les famílies, a les escoles i a altres institucions.
“Un reconeixement de bon inici hauria estat molt valorat per les víctimes. Avui dia encara la institució qüestiona les dades de víctimes que vam obtenir”
Un reconeixement de bon inici hauria estat molt valorat per les víctimes. Avui dia encara la institució qüestiona les dades de víctimes que vam obtenir. Nosaltres ateníem víctimes, però volíem saber quina era la magnitud del problema, igual que s’ha fet a altres països, com França, Portugal o Irlanda. La dada que vam obtenir amb l’enquesta és un 1% de la població, que és una dada molt similar a altres països. És una dada totalment creïble, però l’Església encara la nega. La majoria de casos d’abusos han prescrit, per això té molta importància l’informe del Defensor del Poble, perquè les víctimes no tenen ja dret a recórrer al sistema penal.
Quines mesures de reparació es preveu per les víctimes i quines garanties de no repetició hi ha damunt la taula?
Sobre la reparació, s’està treballant entorn d’una compensació econòmica, que, vull remarcar-ho, no és el que demanaven les víctimes. La majoria de víctimes demanaven reconeixement. Però és cert que tenen dret a aquesta reparació econòmica. I és un dret que no s’ha d’avergonyir ningú de defensar-lo. Les víctimes han tingut problemes al llarg de tota la seva vida i han hagut de comptar amb especialistes de la salut mental, i això ha suposat una despesa. L’Església s’ha de responsabilitzar de la compensació econòmica. Sobre la no repetició, hi ha una actitud més proactiva per part de l’Església. Ha creat protocols.
“No només s’ha abusat sexualment d’infants en l’entorn de l’Església catòlica, sinó que s’ha intentat tapar i posar en dubte els relats de les víctimes”
Els de l’Abadia de Montserrat i els Jesuïtes els conec, hi he participat activament. Però també n’hi ha d’altres, com als Maristes. Això és per intentar prevenir que aquestes situacions tornin a passar. Hi ha abusos sexuals a l’Església avui? Segur que sí, igual que n’hi ha en famílies i en escoles. Però no són tan freqüents com ho eren abans perquè l’Església ni té el poder que tenia abans ni la gent tampoc hi acudeix com hi acudia abans. Hi ha menys accés als infants, senzillament. Quant a la reparació, crec que és important el que vam demanar des de la comissió del Defensor del Poble, que és un acte públic en què representants de l’Església i del govern demanin perdó. No només s’ha abusat sexualment d’infants, sinó que s’ha intentat tapar i posar en dubte els relats de les víctimes.
Caldrien processos similars en relació amb altres institucions?
Amb l’enquesta a partir de la qual elaborem l’informe del Defensor del Poble, es demostra que la majoria són víctimes de la família, un cop més, però sí que caldrien més informes i no oblidar altres contextos i institucions que depenen de l’Estat, com els centres residencials, i saber quants casos de violència sexual en aquests moments contra nens i nenes hi ha. Aquest informe s’ha centrat només en l’Església perquè és un àmbit que portava molt de temps amagat. El moviment de les víctimes ha estat fonamental perquè el govern s’hi impliqués.
