L’acció que fa unes setmanes vam dur a terme des de diversos col·lectius del barri barceloní de les Corts contra una paradeta d’Aliança Catalana ha despertat tota mena d’opinions sobre l’adequació de la confrontació directa amb aquest partit als carrers.
En la línia habitual, hi ha qui defensa que combatre l’extrema dreta és sinònim de donar-li visibilitat i que, en aquests casos, segurament el més intel·ligent és ignorar la seva presència per combatre’ls per altres vies que no donin ales al seu victimisme. O com a mínim, que cal adoptar mètodes més acceptats socialment que entrin dins dels marcs de la mostra de rebuig a tot allò que no agrada políticament. Hi ha també qui assumeix desacomplexadament la presència de l’extrema dreta com un espai polític més que ha de poder dir la seva en pro de la pluralitat, fins i tot s’arriba a argumentar que “els extrems es toquen” i que, amb la confrontació directa, “es fa difícil saber qui és realment el feixista”.
La realitat és, però que l’extrema dreta, també la que representa Aliança Catalana, ja té actualment una àmplia visibilitat, en tots els àmbits socials, que no ha depès en cap cas de la resposta antifeixista. El seu creixement social i la presència a les institucions i mitjans és independent, per la seva condició de força de xoc del capital i l’espanyolisme, de les agressions patides en les seves paradetes. L’alternativa, però, fins ara, ha estat la de la normalització i minimització del perill que suposen les seves posicions que, a poc a poc, es fan espai entre qui fins avui dia no s’atrevia a defensar postures obertament racistes i autoritàries. Per tant, la contrapart de la falta de resposta no ha estat en cap cas la invisibilització sinó la normalització de la seva presència, també a l’espai públic.
Més enllà d’aquest fet, ens hem de preguntar si volem donar espai a l’hostilitat que aquests matons i bullies generen cap a molts catalans i catalanes –migrants o racialitzats, principalment– que en molts casos, per culpa de la repressió i la llei d’estrangeria, veuen limitada la seva capacitat de resposta directa contra la presència ultradretana als carrers. Si volem fer dels nostres carrers llocs segurs per a tothom i trencar amb qualsevol intent de dividir el nostre poble, ens cal construir un moviment antifeixista ampli que pugui redirigir l’hostilitat cap a qui fustiga constantment a certs espais i suposa una amenaça a drets col·lectius adquirits gràcies a anys de lluites.
El creixement de l’extrema dreta els últims anys i la tendència global cap a un gir conservador i reaccionari ha portat els moviments d’esquerres i revolucionaris a una situació d’arraconament i d’impotència que cal capgirar. Ser capaços de poder donar resposta, de demostrar que som més i amb més capacitat d’acció, ens permet justament escapar d’aquesta sensació d’arraconament i situar-los a ells com l’element aliè a la realitat dels nostres barris que ha de ser socialment arraconat, també, si cal, per la força.
Per molt victimisme que practiquin, aquesta mena d’accions desincentiva sumar-se als seus actes de propaganda i mostra que no seran tractats com una opció més, sinó com un autèntic problema per al país, que serà combatut per tots els mitjans. Qualsevol actitud de disculpa davant la confrontació directa és legitimar el seu victimisme i assumir una actitud de derrota.
Fer-los front desacomplexadament, assenyalant que no els en deixarem passar cap ni una, ens prepara per creure que podem galopar i que la partida no ha estat en cap cas sentenciada.
