Sempre és un repte aguantar el tipus després d’un disc com el Blau sang, vermell cel (BCore, 2016), amb quatre cançons inicials (“Benvingut enemic”, “Una cançó i una promesa”, “Vaixells de paper” i “Verí caducat”) que han esdevingut himnes pels seguidors de Crim. Amb Pare nostre que esteu a l’infern (BCore, 2018), el grup tarragoní aconsegueix fer un treball solvent, fidel al sender estilístic iniciat als treballs anteriors i que els ha dut a esdevenir una referència dins el panorama punk català.
Potser, el que destaca més del treball és la qualitat sonora que ha guanyat el grup amb el pas dels anys. Firmen, ara, un disc amb un so més treballat i compactat, amb trets propis, seguint les petjades del millor punk rock melòdic. Una evolució que es nota, sobretot en contrast amb l’iniciàtic CRIM (BCore, 2015). Més enllà d’això, Crim segueix sent un grup ple de força i intenció, amb lletres carregades –com mana el gènere– de crítiques vehements contra tot i tothom. L’anticlerical single que dona nom al disc o la magnètica “Caiguda lliure” estan cridades a ser corejades a ple pulmó desenes de nits pels amants dels ritmes frenètics.
