Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’engolida de l’engolida

Lleonard Muntaner Editor publica per primera vegada en català l’obra cèlebre de Réjean Ducharme, que el 1966 va renovar i eixamplar la literatura francesa feta al Canadà. Va quedar finalista al premi Goncourt i va guanyar el premi del Governador Central, quan l’autor tenia 24 anys.

La novel·la, bàsicament, la construeix el raig de veu interior de Bérénice Einberg, en el periple vital dels nou als quinze anys, mentre va trencant la closca de la infantesa. Criada a una abadia de Mont-real, no s’adapta al malestar religiós i personal dels pares –jueu ell, cristiana ella– ni en general al món més enllà de la seva veu, la seva consciència. Sorprèn el bagatge literari que té i les referències cultes contínues que fa, des de la mitologia clàssica fins a Edgar Allan Poe o Arthur Rimbaud. Tenint en compte l’edat, deixen una mica al descobert els cosits de l’artefacte narratiu, tot i que també el literaturitzen en un determinat sentit.

Així, el refugi mental de Bérenice és un acte de resistència en el qual maleeix, odia, enfolleix, estima, s’evadeix, s’exalta, conspira, fantasieja, delira… En definitiva, interpreta el món i s’hi relaciona: “M’han llançat a la superfície de l’univers en una falua foradada. Cinc milions d’ombres s’agiten en el meu camp visual. Què en faig, d’aquestes ombres? Els imposo l’única forma que jo conec: la meva”.

El que domina en la novel·la, però, és el llenguatge com a via de salvació. L’obra va plena d’imatges i expressions de molta riquesa lingüística i densitat lírica, de vegades lluminoses, d’altres més abstruses, gairebé impossibles, amb què la protagonista es va qüestionant i torturant ella mateixa i tot el que l’envolta, com ara la seva passió gairebé incestuosa amb el seu germà Christian, les temptatives d’amistat, els gats… I el fracàs a què sempre es veu abocada, tant en la vida com en l’intent d’explicar-se per esdevenir digna i d’arribar a alguna conclusió que l’alliberi: “Marxar no és curar-te, perquè et quedes. Tornar és semblant”. Tot plegat, un intent d’engolir per no ser engolida, sabent que sempre és massa tard.

 

Llibre
L’engolida dels engolits
Réjean Ducharme
Traducció: Susanna Fosch
Lleonard Muntaner Editor
280 pàgines

 

Article publicat al número 469 de la ‘Directa’

Article publicat al número 469 publicación número 469 de la Directa