Ja fa alguns anys que la participació ha entrat a formar part de l’agenda política de les formacions d’esquerres. Pertany, com altres conceptes i propostes, a allò que podíem anomenar nous significants, com espai públic, sostenibilitat, resiliència, etcètera. Elements que compten amb un registre de significats tan amplis que gairebé tothom els pot acceptar sense molta crítica. La participació, de fet, ha passat de ser considerada una metodologia a aparèixer com un objectiu per ella mateixa. Som d’esquerres, progressistes o el que sigui, perquè fomentem la participació com forma màxima de democràcia i, per tant, entenent la democràcia com una fórmula política centrada, bàsicament, en una presa de decisions tant amplia com sigui possible. Altres elements constituents de la democràcia, com els aspectes relacionats amb la qüestió material, van passar a un segon pla ja fa unes dècades.
Sigui com sigui, la participació s’ha fet carn entre nosaltres i hem de parlar d’ella, sobretot d’aquells elements que la relacionen amb l’àmbit local, amb els aspectes de la democràcia municipal. El primer que hem de dir és que, amb l’experiència que tenim ara mateix i de forma més recent, la posada en marxa de processos participatius sembla que ha cercat més la connivència de la població amb una solució ja predissenyada per les administracions o les empreses –de vegades ambdues en coordinació– que no pas realment el fet de donar veu als afectats per aquesta solució. Això s’evidencia, entre d’altres, pel fet que perquè qualsevol dinàmica participativa sigui efectiva i real, s’hauria de contemplar la possibilitat que la idea inicial plantejada no s’arribés a fer. És a dir, la manca realització de la iniciativa proposada, i això mai ocorre.
En segon lloc, els processos de participació no tenen, però, perquè ser més democràtics que altres processos d’elecció entre opcions. De fet, encara que sembli una cosa del passat i a superar, la democràcia representativa té alguns avantatges que hem de considerar. Un exemple d’això seria que tant la presència com la tasca duta a terme pels representants polítics ens permet superar factors com la manca, de vegades, de capacitat, aptitud, temps o disposició per participar per part de la població destinatària. Un procés participatiu ha de donar, necessàriament, un paper important als polítics que han estat elegits democràticament. La participació directa de la població no pot substituir la representació si es vol evitar la deslegitimació d’aquests polítics.
Perquè qualsevol dinàmica participativa sigui efectiva i real, s’hauria de contemplar la possibilitat que la idea inicial plantejada no s’arribés a fer, és a dir, la manca realització de la iniciativa proposada, i això mai ocorre
En tercer lloc, des d’un punt de vista d’esquerres, un procés participatiu no pot ser la consecució d’un fi, és a dir, assolir un consens al voltant d’una proposta inicial. Ha de ser més aviat un trajecte. La utilitat d’un procés participatiu és la generació de consciència de grup, és a dir, d’identitat respecte al tema a decidir. Per això, els processos participatius han de ser presencials i comportar assemblees, debats, trobades i grups de discussió i s’han d’evitar, tant com sigui possible, les dinàmiques virtuals a les quals darrerament ens estan acostumant.
Finalment, hem de considerar que hi ha diferents nivells de participació: un podria ser la presa de decisions inicials, però un altre, més interessant i poc explorat, és el de la intervenció, és a dir, el desenvolupament de les accions finals. Els participants executant la decisió.
En definitiva, hem d’evitar caure en la fetitxització de la participació. És a dir, mostrar els processos participatius com l’últim bastió de les polítiques actuals. La democràcia participativa, per se, no té per què tenir conseqüències positives per a les majories. I si es pretén que sigui així, ha d’estar ben dissenyada perquè no apareguin biaixos vinculats amb el gènere, l’edat, la classe o l’origen.
