Gairebé 455.000 milions d’euros. Aquesta és la quantitat que l’Estat espanyol i la Generalitat Valenciana van destinar durant els mesos posteriors als aiguats de fa un any a contractes de serveis privats per reconstruir els danys. Durant uns mesos, la màquina de contractar va treure fum: només fins a l’abril de 2025, la Generalitat va adjudicar fins a 446 encàrrecs (amb una factura total de 328.840.607 euros), mentre que l’administració de l’Estat en va atorgar 47 (que sumen un dispendi de 126.450.754 euros).
Tota aquesta activitat frenètica ha estat possible gràcies a la fórmula del contracte d’emergència, una especificitat acotada a actuacions imprevistes que afectin béns essencials, normalment en resposta a catàstrofes naturals: en aquests casos la normativa vigent permet saltar-se bona part dels tràmits, mecanismes i requisits dels processos de pública concurrència. “Són serveis que es poden assignar només amb una trucada de telèfon, sense un paper, i l’empresa ja pot començar a treballar”, explica Júlia Martí qui, juntament amb Marta Pérez Fargas, ambdues membres de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), ha rastrejat la seqüència de tots els encàrrecs d’obres i serveis per part de les administracions vinculats a la reparació dels efectes de la dana. “El primer que trobem és molta manca d’informació, sobretot per part de la Generalitat. Costa molt esbrinar les condicions de l’encàrrec i constatar si s’ha fet segons s’havia acordat”, remarca Martí.
La llei estatal 9/2017, de contractes del sector públic, va representar una posada al dia de tots els procediments de licitació per harmonitzar-los amb la legislació europea. A banda dels procediments ordinaris de pública concurrència, també preveu situacions extraordinàries, com ara l’anomenada tramitació urgent, prevista per a “necessitats inajornables” o que “calgui accelerar per raons d’interès públic”, per a la qual estan previstes diverses mesures per donar preferència a l’expedient i escurçar a la meitat tots els passos de la tramitació. Però la possibilitat més expeditiva inclosa en la llei és la de les tramitacions per emergència, que es poden activar davant d’“esdeveniments catastròfics”, “que representin un greu perill” o “afectin la defensa nacional”. Aleshores, l’òrgan contractador pot prendre totes les mesures que consideri necessàries sense estar subjectes al que preveu la mateixa llei: es pot acordar el servei de forma verbal, no cal comprovar l’existència de crèdit suficient per part de la contractada, no es contempla la possibilitat de presentar-hi un recurs en contra i es permet començar a executar l’objecte del contracte abans fins i tot de firmar-lo. L’única exigència és que l’activitat ha d’iniciar-se abans que passi un mes de l’acord. Però la manca d’informació de seguiment publicada impossiblita comprovar si s’ha complert.
Tota aquesta excepcionalitat ha posat les adjudicacions per emergència en el focus de la sospita, per la manca de control i seguiment de les actuacions. Un moment paradigmàtic en aquest sentit va ser la pandèmia, quan es van produir alguns casos que van acabar investigats als jutjats relacionats amb la compra de material sanitari.
Tabasa s’ha encarregat de reparar el circuit Ricardo Tormo a Xest. El 2007, la sentència del cas Taula citava aquesta constructora per haver finançat l’estructura opaca del PP
“El sistema incorpora alguns filtres, però deixa zones grises que podrien millorar-se per evitar que, sota el paraigua de l’emergència, es justifiquin contractacions que en realitat no en són –explica Laura Presicce, professora lectora de dret administratiu de la Universitat Oberta de Catalunya–. És indiscutible que reconstruir un hospital inundat entra dins de la urgència. Però sovint s’hi acaben colant obres, compres o serveis que no tenen el mateix caràcter immediat ni indispensable per a la població”. Aquesta especialista en contractació publica creu que, per determinar amb més claretat quins supòsits haurien d’entrar en la categoria d’emergències, “caldria modificar la llei de contractació pública per incorporar disposicions específiques amb controls més estrictes, com ara criteris interpretatius més precisos sobre la necessitat d’immediatesa i la impossibilitat d’utilitzar procediments ordinaris, que serveixin tant de guia com de límit. I creu que també seria clau que “la normativa obligui a verificar els requisits bàsics de capacitat i solvència dels adjudicataris i l’absència de conflictes d’interès, i que aquests tràmits legals no puguin ser flexibilitzats”.
Contractes a tota velocitat
Alguns contractes adjudicats durant els dies posteriors a la dana han estat discutits pel fet d’haver entrat en la categoria d’emergència. A Xest (la Foia de Bunyol), la Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures i Territori va adjudicar a la societat Pavasal un contracte de 3.279.100 euros per obres de reparació dels desperfectes que la riuada va causar a la pista i els accessos del circuit Ricardo Tormo, que habitualment s’usa per a competicions de motociclisme. Aquesta constructora, que en total s’ha endut 10 milions en contractes relacionats amb la dana adjudicats pel govern de Carlos Mazón, figurava l’any 2007 en la sentència del cas Taula, on s’acredita que havia aportat 240.000 euros a l’estructura financera opaca del Partit Popular valencià.
No és, però, l’única empresa del sector que ara està fent negoci amb la dana i que s’ha vist enmig d’altres episodis de corrupció relacionats amb anteriors governs del PP. Gabriel Alberto Batalla, un dels accionistes Becsa –una de les empreses més beneficiades amb la reconstrucció, amb més de 45 milions, entre totes les administracions–, va ser condemnat l’any 2007 a un any i nou mesos de presó per delictes electorals i falsedat documental en relació amb la trama Gürtel. La mateixa condemna va rebre Francisco Javier Martínez Berna, president de la constructora CHM, que s’ha vist gratificada ara amb 19.500 milions (14.000 dels quals amb contractes de la Generalitat).
Però en altres àmbits en aparença més essencials també s’han fet contractacions discutibles pel que fa al factor d’emergència. Entre contractes analitzats per l’ODG hi ha una adjudicació a Acciona per 10 milions, per restablir elements funcionals en carreteres (és a dir zones de descans, de servei i pàrkings.) amb una execució prevista de 12 mesos. “¿Unes obres que poden durar gairebé un any, és a dir, amb una urgència més moderada, no podien ser adjudicades a través del tràmit d’urgència? Tot i que redueix els terminis, manté les garanties democràtiques d’un procediment obert”, es pregunta Júlia Martí.
Privatitzar el nucli gestor
Ara bé, una de les contractacions que més malestar ha causat entre sectors de la població directament afectada per la riuada ha estat l’adjudicació de l’executiu valencià a la consultora Price, Waterhouse & Coopers (PW&C)d’un contracte de més de 2 milions per la via d’emergència i un període d’execució de deu mesos, per a feines d’assessorament, assistència tècnica i consultoria per a l’elaboració del Pla de Recuperació Econòmic-Social de tot el territori valencià. Aquesta designació fou una de les primeres decisions del militar català Francisco José Gan Pampols, fitxat per Mazón com a vicepresident poc després de la dana, justament amb l’encàrrec de dissenyar la reconstrucció.
Una les funcions d’aquesta consultoria, segons el govern valencià, serà fer el seguiment d’una Oficina de Gestió de Projectes. Segons Núria Martí, de l’ODG, aquesta forma d’operar evidencia com la infiltració dels interessos del capital privat en l’àmbit públic és una tendència que va a l’alça i “ja no es limita l’externalització de serveis sinó que, des de fa temps, també deixa passar les funcions més clau de qualsevol administració, les de planificació i gestió dels recursos públics”. La investigadora tem, alhora, el perill que pot representar “que persones que no que no són ni funcionaris ni representants de l’administració, preguin part en decisions tan importants com la planificació de la reconstrucció”, i recorda que, “com va passar amb la pandèmia, consultores com PwC assessoraven alhora la patronal per ajudar-la a influir en el model de gestió dels fons de recuperació, així com a les administracions en la definició del sistema de repartiment”.
En una línia similar, Juanmi Fernández, portaveu del Comitè Local de l’Emergència i Reconstrucció (CLER) d’Alfafar (l’Horta Sud) també mostra inquietud pel paper tan troncal d’una multinacional: “No és el mateix una gran consultora que una cooperativa de l’economia social i solidària. Les grans empreses són expertes a elaborar plantejaments urbanístics al servei de la generació de benefici”, rebla. Com ell, altres veus del territori afectat lamenten que, a l’hora de reparar danys, s’han prioritzat empreses amb volums de facturació milionaris per davant del teixit productiu local. Per Rut Moyano, portaveu del comitè de Benetússer, “hi podria haver fórmules que permetessen no concentrar tot el pressupost d’un contracte a una única empresa i així el teixit local poguera remuntar, però això no s’ha tingut en compte”.
La recerca de l’ODG dona la raó a aquesta queixa. Tan sols el 15% dels contractes d’emergència atorgats pel govern espanyol fins a l’abril, vinculats a la dana, van ser assignats a petites i mitjanes empreses (PIME). I en el cas de l’administració autonòmica, el percentatge és del 18%. Cal tenir en compte que una empresa amb 250 treballadores i un volum de facturació anual de 49 milions es comptabilitza com a PIME als estaments públics.
L’economista Raúl Contreras, membre de la Plataforma per al Canvi Social Nittúa, planteja que aquesta concentració d’encàrrecs s’hauria pogut corregir “amb propostes imaginatives, però que ja existeixen, com els Sistemes Dinàmics de Contractació, és a dir, que funcionen a base de bosses d’empreses. I que cada ajuntament escollís. De fet, vam elaborar un catàleg amb 1.200 empreses de tot l’Estat, que incloïa clàusules ambientals”.
La consultora PW&C facturarà 2 milions d’euros per elaborar un Pla de Recuperació Econòmic i Social i una oficina de gestió de projectes vinculats a la reconstrucció
Nittúa, en col·laboració amb diversos comitès per a la recuperació, com el d’Alfafar, va elaborar un document amb propostes per formular un pla d’acció del territori amb criteris basats en les economies transformadores, “que deu estar avorrit en algun calaix de la Generalitat”, lamenta Contreras. “Creiem que l’escenari sorgit després de la dana reunia les condicions idònies per convertir-se en un espai d’experimentació, des del qual impulsar una transformació econòmica coherent amb els reptes climàtics, socials i financers que tenim”, reflexiona l’economista.
Alguns dels contractes adjudicats per la Generalitat vinculats a la restauració posen en evidència la pressa amb què s’ha actuat per fer operatives infraestructures situades en zones amb clar risc d’inundació. És el cas del bloc antigament conegut com la Torre Sociópolis, situat al barri de la Torre de València, que la crisi immobiliària de 2008 va deixar a mig fer i abandonat. L’any 2021, el govern del Botànic va encarregar a la constructora Dragados la culminació del projecte per fer-hi 184 unitats d’habitatge de protecció pública, amb un cost de 18,3 milions. En el moment de la dana, l’immoble encara era buit, tot i que ja s’havia inaugurat. Després de les inundacions, la Generalitat va contractar la mateixa constructora per rehabilitar els baixos i els ascensors, que havien quedat malmesos, amb l’objectiu d’allotjar-hi de forma provisional famílies que s’havien quedat sense llar. La nova contractació va costar 1.558.480 euros.
Júlia Martí creu que les conseqüències de la dana “plantejaven una bona oportunitat per aturar-se i veure què estava mal fet, des del punt de vista urbanístic, econòmic, mediambiental i social. I repensar-ho. Però s’ha optat pel contrari: refer-ho tot tal com estava i el més de pressa possible”.
