La resposta a la pregunta plantejada és sí, però només com una mesura més, no l’única, i des d’un enfocament completament diferent sobre el tema, és el que proposem en el nostre llibre #FakeYou: Fake News i Desinformació (Raig Verd, 2019). Fa poc ha estat reeditat i actualitzat en anglès amb el títol An Activist’s Guide to Defeating Disinformation: Don’t blame the people, don’t blame the Internet. Blame the power (disponible gratuïtament en línia).
Les institucions i la narrativa mainstream que aquestes generen i les retroalimenten tracten dels continguts, s’esquincen les vestidures sobre els continguts. Però aquest no és el camí, per dos motius.
En primer lloc, si pressuposem que les institucions poden decidir sobre els continguts, això afecta la llibertat d’expressió. En segon lloc, perquè les institucions no haurien de pontificar al respecte, perquè són (la principal) part del problema: els partits polítics i les seves àrees d’influència o els seus mentors són els segons clients de la indústria de la desinformació després dels influencers. D’aquí el subtítol del nostre llibre, Monopolis de la manipulació informativa i retallades de la llibertat d’expressió.
A més, els plantejaments legislatius actuals es comporten com si les fake news fossin un fenomen d’internet. Així, aprofiten també per plantejar controlar-lo.
Amb l’objectiu que la difusió de desinformació no sigui excusa per a retallades de llibertat d’informació i instal·lar un estat d’excepció en els espais digitals, la nostra proposta consisteix a fer una clara distinció entre, d’una banda, la lliure expressió d’opinions, i per l’altra, el negoci de la informació o la informació institucional. I això val tant online com offline (si hi ha una pantalla que sí que és perillosa és la de la televisió).
És a dir: l’enfocament ha de ser follow the money (seguiu els diners). Sí, perquè la desinformació que té impacte sempre es viralitza perquè té una inversió darrere o un impuls institucional o de partits. I algú hi guanya. La desinformació que té impacte és la propaganda de tota la vida.
Proposem un enfocament proactiu que corregeixi asimetries de poder i empoderi la ciutadania. Per una banda, cal responsabilitzar de l’esforç de verificació aquells que són els seus “grans productors”, és a dir, inversors o cobradors (governs, partits polítics, mass media, empreses, grans fortunes i plataformes big tech) perquè la viralització de la desinformació no els resulti un negoci viable. Només a aquests actors, quan hi hagi diners implicats.
Cal també ampliar les capacitats de vigilància i verificació del conjunt de la ciutadania, per mitjà de protocols d’accés transparent a la informació i a com s’ha construït. Es tracta de fer d’obligat compliment per als grans generadors –els grans inversors en desinformació, siguin públics o privats– la verificació proactiva de la veracitat de la informació. No parlem de veritat; parlem de l’obligació de demostrar que s’ha fet un esforç de verificació i demostrar com s’ha fet. Això comporta fer aflorar com es crea una informació, cosa que al seu torn permet la verificació a l’abast de tothom. I això implica també saber qui finança l’emissor.
Però qualsevol d’aquestes mesures per separat, sense un canvi d’enfocament, són només pegats que no canvien la narrativa i no corregeixen les asimetries de poder.
