Deia Jesusa Rodríguez, dramaturga, actriu, poeta i activista feminista lesbiana, que “l’art és un instrument per a resistir. […] I si només serveix per això… ja ha servit per a molt”. Identitats que, des dels marges, dibuixen històries de vida i col·lectives a través de les arts escèniques. Això és el que el cabaret els ha permès: un espai de llibertinatge, cura i amor des d’on impactar i transformar imaginaris. Persones gordes a l’escenari, no binàries, amb diversitat funcional i cossos racialitzats explicant les seves històries. Que ningú no els doni la veu perquè se la donen elles mateixes.
El carrer del Cid, al barri del Paral·lel, era un dels indrets de la Barcelona transgressora i clandestina dels anys 20 i 30 del segle XX. Les seves voreres respiraven un aire brut, càlid i sòrdid i les transitaven aquelles identitats i cossos no normatius que la societat volia amagar: venedors de cocaïna, mariners, prostitutes, homosexuals, travestis i xaperos.
El cabaret de La Criolla, Cal Sagristà o el Barcelona de Noche són tres exemples representatius i populars d’espais on els cossos i les sexualitats dissidents podien ser elles mateixes. Ho expliquen Thais Morales i Carme Bonilla a Gent de ploma i marabú: la història del moviment LGTBI+ i queer a Barcelona des de principis del segle XX fins avui.
El cabaret de La Criolla, Cal Sagristà o el Barcelona de Noche són tres exemples representatius i populars d’espais de cossos i sexualitats dissidents
La Criolla es va inaugurar el 1925 i estava ubicada al carrer del Cid, 10, a la part baixa del barri Xino. Amb l’aixopluc de la seva decoració tropical plena de fulles de palmeres, hi acudien mariques i lesbianes de classe treballadora i mitjana de l’època, que ballaven sense aturador amb els espectacles de Bertini –el transformista més famós del local.
A Cal Sagristà se’l coneix com el primer bar d’ambient de la ciutat. Era un lloc on es donaven cita molts homosexuals amb intel·lectuals, bohemis i sindicalistes. L’estrella del local era Mirko, Juan Rodríguez Fernández, gallec que imitava artistes com la valenciana Concha Piquer i competia per la clientela del carrer amb La Criolla.
Al número 5 del carrer de les Tàpies es trobava el Barcelona de Noche, que va obrir les seves portes l’any 1936. Va ser l’espai de reunió fix de transsexuals i travestis de l’època, i per on més tard van passar l’actriu trans Bibi Ándersen –la primera transsexual mediàtica de l’Estat espanyol–, Paco España –el primer transformista durant el franquisme– o l’artista trans Ángel Pavlovsky.
Per Morales, aquests espais van suposar llocs de llibertat en una època de molta repressió, empresonament i patologització de les sexualitats i expressions de gènere no normatives durant el franquisme on el col·lectiu LGTBI podia manifestar-se amb llibertat, gràcies als quals el moviment es va mantenir.
Lliurement monstruoses
Més contemporàniament, Cuerpo a tierra, La ciega del blues i Narcisa Lamanca són alguns dels títols de les creacions del Freakabaret, una iniciativa que va néixer el desembre de 2018 arran de l’últim capítol de Trèvols de 4 fulles, una sèrie de Betevé –la televisió municipal de Barcelona– que mostra la realitat diària de les persones amb diversitat funcional que vol capgirar mirades paternalistes.
“Us invito a empènyer. Així, entre tothom, capacitarem la ignorància de tot aquell que no ens vol veure”. És un dels fragments de la prosa poètica que acompanya la performance Yo Araña, de Victoria Martínez Alés. “Cal canviar l’imaginari de la diversitat funcional. Els frikis també tenim drets i l’escenari és un espai d’apoderament, afirmació i llibertat”, diu Maria Oliver, activista per a la diversitat funcional i una de les protagonistes d’aquest espectacle que afirma que l’opressió que viuen les persones amb diversitat funcional està creuada per l’opressió heteronormativa. I és que aquest cabaret monstruós és un laboratori obert a totes les persones que vulguin omplir-lo de continguts i vivències perquè “entre els marges hi ha molta qualitat”, afirma l’activista, que connota el cabaret com un espai de cures, perquè la gent es cuida, i de creació, on el cos posa en escac totes aquelles formes amb les quals mirem el món còmodament.
Apoderades dalt d’un escenari
Que la lluita antigordofòbica es mogui i cali és un dels objectius de la Carme, membre de Komando Gordix, que, des del març de 2017, ha mogut el Kabaret Gorde per diversos centres socials i espais del territori. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir arran dels Vermuts Gordos a l’espai okupat La Teixidora, al barri del Poblenou de Barcelona. “Una companya va venir un dia amb una idea de cabaret i ens va motivar molt”, explica la Carme. I és quan van començar a forjar un cabaret de dones, bolleres i persones no binàries gordes.
“Travessar des d’allò teatral i visual. Que hi hagi gordes a sobre d’un escenari ens ha permès treballar qüestions que tenim molt oprimides com, per exemple, la sensualitat”, diu. I és que aquest cabaret toca i qüestiona tota la gordofòbia integrada, la conscient i la que no ho és tant. Al Kabaret Gorde hi ha purpurina, pintura, música, ball, escenes quotidianes i la gordofòbia latent. És un espectacle que punxa. “En un punt, ens vam qüestionar si el missatge arribava o si la gent només veia una colla de pobres gordes apoderades i mira que bé ho fan”, expressa la Carme. És per això que van decidir modificar algunes parts i ser més contundents.
Nova missió fallida de l’agent CIS
Aquest any, el Ministeri del Gènere Binari ha enviat l’Agent CIS a una nova missió. I és que a Barcelona hi ha moltes persones que s’escapen del binarisme. Pots ser trans però ho has de ser fins al final. Aquest és part de l’argument que dona forma al Cabaret Trans, un espectacle que va néixer el 2011 en el si del projecte Cultura Trans, moviment activista que en promou la visibilitat i que compta amb l’agent cis com a principal protagonista dalt de l’escenari.
Que la lluita antigordofòbica es mogui i cali és un dels objectius del Komando Gordix, que, des de 2017, han portat el cabaret a centres socials
“Volíem transformar l’imaginari cultural del fet trans a través de les arts escèniques”, explica Miquel Missé, activista trans que ha dirigit l’espectacle enguany. Missé assegura que aquest format és molt transformador: “Molta gent surt i em diu: ‘Molt millor haver vist això que 500 xerrades o llibres’, perquè connecta més des d’aquesta experiència”. A més a més, “l’impacte sobre la gent trans és molt xulo perquè generem molt de discurs crític i ens riem molt de nosaltres”, explica.
Una proposta descolonial i antiracista de les violències patriarcals
Què s’amaga darrere del feminicidi i les violències heteropatriarcals? Quins cossos importen i des d’on s’anomena? La necessitat de crear un espai des de l’humor, la sàtira i la reflexió més teatralitzada per parlar d’una realitat molt dura: els feminicidis racistes. És la proposta de De puntas y deshielo, un teatre-cabaret feminista impulsat per la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament que parla “d’aquestes puntes que són més visibles però que fan més ferida, i del desgel com a metàfora per desconstruir aquest tipus de realitats i lluitar per resistir i erradicar-les”, explica Sara Cuentas, membre del col·lectiu.
L’obra, dirigida per Magy Castillo, del col·lectiu nicaragüenc Las Amapolas, fa un recorregut històric sobre les violències masclistes amb una mirada crítica descolonial i antiracista. Utilitza el cabaret com a eina alliberadora que permet jugar amb el cos, la sàtira i el saber situat des de l’experiència de la resistència a l’opressió, explica Cuentas.
