La presó d’Oukacha està molt a prop del mar, a plena àrea urbana de la ciutat de Casablanca. Aïn Sbaa, l’ample barri que separa la zona industrial del port i la platja, ha patit demolicions massives els últims mesos per preparar el terreny per l’arribada del tren d’alta velocitat i de noves inversions immobiliàries. Tanmateix, el centre penitenciari segueix allà, com a testimoni de la continuïtat del poder polític.
Cada setmana, familiars d’activistes del Moviment Popular del Rif (Hirak), en presó preventiva des de fa un any, visitaven el centre penitenciari per trobar-s’hi. Malgrat les manifestacions, les vagues de fam i les peticions internacionals, a principis d’abril la justícia va condemnar més de mig centenar de persones preses per motivació política amb sentències de fins a vint anys de presó. El més conegut, Nasser Zefzafi, es va cosir els llavis, i una vintena de condemnats van començar una nova vaga de fam en senyal de protesta.
Les protestes de 2011 són un record llunyà, ofegades per la cooptació i l’acomodament de part de la militància
El Marroc viu una època de regressió política. Les protestes de 2011 són un record llunyà, ofegades per la cooptació i l’acomodament de gran part de la militància, així com per la repressió. La separació de poders o el paper autònom del Parlament escollit per la ciutadania són il·lusions afeblides per l’autoritarisme creixent, cada cop menys guiat per un projecte a llarg termini. El setembre passat, des de les seves vacances a les illes Seychelles, el rei Mohammed VI va anunciar la reinstauració del servei militar obligatori. Ho va presentar com a una eina per combatre l’atur i l’abandonament escolar. Homes i dones tindran de límit fins als 25 anys per fer la mili, i les persones que estudiïn podran ser cridades fins als 40. Tot i la sorpresa inicial, el Parlament i el primer ministre van aprovar de seguida la llei, aixecant les mans davant del monarca, que té el veritable poder del país. El rei és propietari del grup financer més important de l’Estat, i té la posició de príncep dels creients: qualsevol crítica a la seva figura pot considerar-se una blasfèmia potencial. “No el vam triar nosaltres, que ens podem equivocar: és Déu mateix qui el va designar”, diu convençut un home en una botiga del centre de Casablanca.
Les classes dirigents marroquines, sense cap projecte en comú, es mantenen cohesionades per la repressió. L’opressió va contra qui reivindica drets sectorials, com el professorat que protesta per la precarietat provocada per un nou contracte nacional i que va ser atacat amb canons d’aigua a Rabat o els grups que intenten obrir espais de llibertat per al debat polític. El Tribunal d’Apel·lació de Casablanca va confirmar recentment el tancament de l’associació Racines, activa a tot el país, per haver penjat al seu canal de YouTube alguns vídeos en els quals apareixien periodistes i gent de l’àmbit de la cultura que es dirigien informalment al monarca. El Ministeri d’Interior va acusar l’entitat d’atemptat contra la religió. L’endemà del tancament, la policia va convocar el periodista Omar Radi per demanar-li explicacions per una de les seves declaracions penjades a Twitter. Són precedents inquietants, amb els quals es vol intimidar tant l’associacionisme com la premsa.
Crisi econòmica i inversions milionàries
Amb l’empitjorament originat per la crisi econòmica i l’arribada d’inversions milionàries de països àrabs del Golf, la monarquia ha escollit la doble via de megalomania i repressió per mantenir el control absolut. Infraestructures i projectes d’urbanització desfiguren camp i ciutat fins a les zones més desolades del sud. A les ciutats s’hi acumula un model d’arquitectura d’objectes singulars, com el nou teatre de Casablanca o la futura Torre Mohammed VI de Rabat, que amb 250 metres d’altura serà l’edifici més alt del continent. Amb tot, només les miques d’aquests milions arriben a les zones d’interior i a les perifèries urbanes, on la població segueix anant a buscar aigua amb càntirs i menjant de les escombraries.
Part de la població de Casablanca i Rabat segueix anant a buscar aigua amb càntirs i menjant de les escombraries
El sistema educatiu del Marroc també és considerat dels pitjors del món, a la posició 129 entre 187 països. La sanitat i els hospitals estan devastats, i un pacient pot trigar fins i tot un any a ser atès per una emergència mèdica. A molts llocs només s’hi pot arribar en cotxe 4×4, però el tren d’alta velocitat connecta Casablanca i Tànger en dues hores. Les reformes que es duen a terme per modernitzar, informatitzar i individualitzar les relacions de la ciutadania amb l’Estat no sempre aconsegueixen reduir el poder dels cacics locals (moqaddem), que encara decideixen personalment sobre l’accés als recursos per a la població més pobra.
El Rif, la regió de les protestes de l’Hirak, es troba militaritzat. La presència constant d’agents de policia armats recorda la guerra que el pare de l’actual monarca, Hassan II, va lliurar contra el territori. Aquest conflicte va causar milers de morts, amb bombardejos contra pobles durant la dècada dels 50, o la utilització de tancs, helicòpters o escopetes metralladores contra la població civil en una altra revolta el 1984.
Continuïtat al poder
Amb la seva arribada al tron el 1999, Mohammed VI va iniciar un procés de “veritat i reconciliació”, amb indemnitzacions monetàries i simbòliques a les famílies i territoris colpejats per la violència del seu pare. Actualment, cultura i festivals s’han convertit en instruments de promoció territorial i de creació de nous canals entre el poder polític i les comunitats. Tanmateix, les discontinuïtats serveixen sobretot per amagar les continuïtats: la via del pare segueix sent dominant, amb la combinació de repressió autoritària i l’edificació mastodòntica de símbols del règim.
Les obres de la mesquita de Casablanca han suposat expulsions massives de veïnat, que ara viu als camps
Això es demostra amb la geografia de les ciutats: la desproporcionada mesquita de Casablanca, que va substituir les antigues piscines a la vora de l’Atlàntic, va ser obra de Hassan II, que va obligar la població de la zona a donar part dels seus estalvis per finançar-la. Però és el fill qui l’està connectant als barris elegants a través d’un gran bulevard, l’Avenue Royale, que s’obre pas des de la medina (ciutat vella) amb demolicions massives. Les seves habitants són expulsades al mig del camp, sovint al costat dels cementiris. En parlar amb les desnonades, moltes acaben el diàleg amb un “Visca el rei” (Ash el malik, en àrab), i només amb el micròfon apagat diuen realment allò que pensen.
Moltes desnonades acaben les entrevistes amb un “Visca el rei” i només diuen el que pensen quan s’apaga el micròfon
L’octubre passat, el cantant de rap marroquí Barry va difondre una cançó anomenada precisament “Ash el malik”. A la tornada, la cançó diu: “Com puc dir visca el rei si els del poble viuen com bèsties?”. Aquestes paraules ressonen mentre parlo amb un activista de Racines en un bar davant del tribunal. A la taula del darrere, hi ha un home que sembla un policia secreta que mira la pantalla del mòbil. Què fareu ara? –pregunto a l’activista– Voleu fundar una nova associació? “Sí”, respon rient. Ell sap que el ministeri que l’hauria d’aprovar és el mateix que els va fer tancar. “Havíem pensat dir-li Ash el malik”, afegeix.
