Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Clavar la bandera

/ Gerard Pla

El vaig matar per moltes raons. Us les contaré totes en dues o tres o quatre pàgines, però m’heu de creure quan us dic que era un fill de puta. Un fill de puta dels de veritat, dels de no em miris així que t’estampo la cara al plat de bledes, dels de deixa de beure que són les onze, dels de no se t’acudeixi parlar-li així a la teva dona. Començar pel principi sempre és el millor, el més adequat, narració lineal, la clàssica, inequívoca, però en aquest cas començaré pel final, perquè en tinc ganes, perquè tot i que el més important sempre és el perquè ara en tinc ganes, necessito, tinc la necessitat d’explicar com i quan el vaig matar.

–Ja l’he matat. Em sap greu si algú encara l’estimava.

La duresa i la frivolitat de la frase són innegables, i més quan us dic que era el Nadal del 2007 a casa els avis, vull dir el dia de Nadal, el de la família reunida i els regals al sofà tapats amb una manta vella. Dia de galets amb la piloteta o mandonguilla o com es digui dins, i els cosins exaltadíssims pel joc de Lego que els han portat a casa els altres avis i els fogons funcionant des d’ahir al vespre. Doncs això, que no em va caler ni vacil·lar, em va sortir de dins, igual que em va sortir de dins matar-lo.

Com en tot crim o tot inici de guerra, van haver-hi les condicions ambientals adequades, vull dir les causes immediates: em va dir vine, Max, acompanya’m a l’habitació de convidats, que t’he deixat un regal sobre el llit. I jo ja pensava que no ho sé, que era estrany, que el fill de puta del meu tiet no era gaire de fer regals secrets, però hi vaig anar amb l’esperança que fos una samarreta d’algun futbolista. Em va fer seure al llit –porta tancada, persiana abaixada, llumeta tènue encesa mirant cap a la paret– i es va abaixar els pantalons.

–El regal són vint euros per una pilota –va dir el monstre amb veu fluixeta, gairebé xiuxiuejant, mentre m’agafava el cap pel clatell i l’apropava al membre poc erecte d’adult amb panxa i molts fracassos a l’esquena.

I llavors, com de dins, em va sortir la veueta de nena que tenia jo de petit, igual que tenia les faccions de nena i la tendència secreta a posar-me vestits de flors i ratlles:

–Jo també tinc un regal per a tu, és a la cuina –li vaig deixar anar. I vaig pensar de fer-li un petó al membre o ben a prop perquè no sospités ni se m’escapés l’oportunitat, però no en vaig ser capaç.

I ell diria que m’anava a dir no, tranquil, ja me’l donaràs després o alguna cosa semblant, però jo ja corria cap a la cuina. Amb prou sigil, vaig agafar el ganivet de tallar pernil de l’àvia i me’l vaig posar darrere l’esquena. Molts direu que impossible, que no tenia prou força, que un nen d’onze anys no n’és capaç, de fer una cosa així, però l’hauríeu d’haver vist, dessagnant-se com un garrí al mig de l’habitació d’invitats i, com a imbècil que era, traient-se el ganivet de les costelles com si anés a millorar la seva situació de gos moribund un dinar de Nadal. Mirant-lo em preguntava si hauria estat capaç de canviar, si potser m’havia precipitat ajusticiant-lo d’aquella manera tan basta. Però em deixava tan tranquil saber que aquella bèstia desapareixia per sempre. Llavors vaig esperar que morís –o perdés el coneixement com a pas previ abans de morir, no ho sé del tot– i, quan va deixar d’agonitzar, vaig dirigir-me directament al menjador, on tots els adults feien sobretaula de cafès i pastissos i xarrups, i els nens miraven la tele alienats.

–Què tens, Max? –va dir la mare amb cara d’espantada, ja que tenia un rastre de sang a un parell dels dits de la mà dreta– Tens sang als dits! T’has tallat?

Aquí tots ja es van girar cap a mi, i vaig veure als ulls de la meva tieta la claror, l’esperança, la il·lusió, es podria dir la fantasia, d’imaginar que hagués fet el que havia fet.

–Ja l’he matat –vaig dir, com si fos una feina col·lectiva, com si els hagués fet un favor–. Em sap greu si algú encara l’estimava –vaig rematar, com volent dir que tot i haver passat a ser un assassí encara no havia perdut la sensibilitat, encara era conscient que una pèrdua és una pèrdua.

I vaja, després de comunicar-ho, alguns van arrencar a córrer a veure o rescatar el cadàver, alguns van anar amb els nens, alguns no n’entenien un pèl. Però sí, això sí que ho recordo bé: com la tieta va restar immòbil a la cadira on estava, i em mirava, i plorava a poc a poc, a una llàgrima cada cinc segons, que se’n diu, però jo la veia alleugerada, com agraïda que hagués fet el que ella no hauria fet mai. I ja no recordo gaire com va prosseguir la cosa, és a dir, recordo plors per tot arreu, i recordo psicòlegs i psiquiatres, però el que més recordo eren els regals del tiet, els cops a la tieta del tiet, els cops als cosins del tiet, els insults masclistes del tiet, i, amb encara més claredat, el poc trauma que m’ha quedat de la cara de garrí fracassat, abatut per un nebot d’onze anys que li va clavar l’estaca com qui clava la bandera al punt més alt d’un cim nevat. I ara hi penso molt poc, ja ni tan sols em sembla interessant, tiet, pensar que et vaig matar. Perquè hi ha dies que plou, i hi ha dies de platja, i dies en què anem a votar, i d’altres en què et compres un llibre de set-centes pàgines, i d’altres en què folles dues o tres vegades, i aquell Nadal vaig aprendre que també hi ha dies en què algú ha de fer la feina bruta de matar la gent com tu.

Article publicat al número 478 publicación número 478 de la Directa