Dues obres de la pintora txeca Barbora Kysilkova desapareixen d’una galeria d’art d’Oslo; tanmateix, les autoritats no triguen a capturar els responsables, que no recorden que se’n van fer dels quadres robats. La pintora establirà contacte amb un d’ells, Karl-Bertil Nordland, per a intentar esbrinar el parador de les pintures. No tindrà èxit, però fascinada per la personalitat del lladre, li demanarà permís per a fer-li un retrat. Nordland, encara que una mica suspicaç, finalment acceptarà la proposta. La relació sorgida d’aquesta sèrie de casualitats donarà pas a una amistat insòlita.
Aquest és el punt de partida del documental The Painter and the Thief (La pintora i el lladre) que s’estrena avui en sales de cinema als Països Catalans. Es tracta del segon llargmetratge signat pel director noruec Benjamin Ree, que el 2016 sorprenia amb la seva òpera prima: Carlsen, una exitosa proposta també de no-ficció centrada en la figura d’un jove geni dels escacs (que segurament estarà tenint un renovat interés gràcies al boom causat per una popular sèrie de Netflix).
El director juga amb el temps i el muntatge per amagar esdeveniments i escenes que utilitza a posteriori, en el moment adequat per a revelar les cartes amagades
Ree assegura que aquesta història va caure entre les seves mans per pura casualitat. De fet, planejava rodar un curtmetratge sobre l’alt percentatge de robatoris d’obres d’art que tenen lloc al país escandinau. I en comptes d’això, va entropessar amb una història molt més intrigant i genuïna, que li permetria indagar en els dolors i traumes d’aquestes dues personalitats tan dispars.
Per una banda, tenim a Barbora Kysilkova, una jove artista amb problemes econòmics que va fugir del seu país d’origen a causa d’una relació tòxica i abusiva. Per altre costat, Karl-Bertil Nordland, un home drogodependent que a causa d’una sèrie de qüestionables decisions es troba en un dels moments més baixos de la seva vida. En resum, dues persones ferides amb un passat que intenten oblidar i deixar enrere.
Un dels grans encerts de la pel·lícula radica en la seua estructura no lineal; recorda un poc una novel·la en la manera de presentar i focalitzar els diferents punts de vista dels personatges. El director juga amb el temps i el muntatge per amagar esdeveniments i escenes que utilitza a posteriori, en el moment adequat per a revelar les cartes amagades.
Ree va rodar el film al llarg de tres anys, i sembla que va aprofitar aquest període per a establir una confiança total amb les dos protagonistes
Ree va rodar aquest documental al llarg de tres anys, i sembla que va aprofitar aquest període per a establir una confiança total amb les dos protagonistes de la història. D’altra manera no s’entén l’aclaparadora intimitat aconseguida en algunes escenes. Potser per això l’espectadora no pot evitar preguntar-se per moments si el que està veient és una realitat bellament filmada o una ficció molt ben orquestrada.
El film, en definitiva, és una oda a l’amistat, a entendre la importància d’escoltar, perdonar i atorgar segones oportunitats. Una pel·lícula petita, d’emocions, de mirades, d’abraçades, on tot el pes emocional recau sobre dues persones trencades que, quan estan juntes, sembla que es poden tornar a guarir.
