Un 73,3 % del producte interior brut (PIB) de l’Alt Pirineu i Aran depen de l’anomenat sector serveis. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) de l’any 2018, l’hostaleria representava el 19,3 % del percentatge del PIB corresponent al sector terciari. Aquestes i altres dades són reveladores pel que fa al model econòmic que les institucions públiques han fomentat en aquest territori, on l’any 2020 hi havia 72.913 persones empadronades i 40.395 places d’allotjament turístic repartides en 803 establiments. Segons les dades més recents de 2021, al Pallars Sobirà hi ha 59 hotels, que ofereixen 2.834 places; 22 càmpings amb 7.842 places, i 103 establiments de turisme rural que en tenen 702. La població comarcal és de 7.181 persones, mentre hi ha 11.378 places per allotjament turístic. Amb aquestes xifres, cal destacar que el Pallars Sobirà és un cas paradigmàtic de com diversos dels seus representants comarcals i municipals combinen el càrrec públic amb activitats empresarials en el sector hoteler i del turisme de muntanya
“L’urbanisme desbocat al Pallars Sobirà ja fa molt de temps que va començar”. Albert Escudé és un coneixedor de l’urbanisme de la comarca que ha demanat de parlar des de l’anonimat. Vinculat des de fa temps a la plataforma Pallars Viu, on hi havia activistes, tècnics, arquitectes municipals, etc., van fer molta feina amb els equips de redacció dels planejaments urbanístics municipals durant la tramitació del Pla Director Urbanístic del Pallars Sobirà (PDUPS). La forta oposició aleshores al projecte d’ampliació de Baqueira per a defensar Rialbo i tota la capçalera de la Vall d’Àrreu va fer que el Govern es plantegés promoure la creació del parc natural de l’Alt Pirineu.
El Pallars Sobirà és un cas paradigmàtic de com diversos dels seus representants comarcals i municipals combinen el càrrec públic amb activitats empresarials en el sector hoteler i del turisme de muntanya
L’urbanista denuncia que el govern posterior, de CiU, va desclassificar molt excés que hi havia de sòl urbanitzable no programat (sòl apte per urbanitzar, SAU), que passà a ser urbà quan es feren els respectius Plans Parcials Urbanístics. Els prop de 150 petits nuclis urbans del Sobirà eren plens d’edificis agrícoles que, amb les noves pràctiques i regulacions agrícoles ramaderes, ja no eren viables. Què passava amb tot allò dins dels pobles? «Es rehabiliten com a habitatges per compradors o hereus i es converteixen en cases unifamiliars o plurifamiliars de primera o segona residència, sovint jubilats que tornen al poble o neorurals. Aquest creixement intern de nous edificis ningú el va tenir en compte com a nous habitatges, en el PDU», afirma Escudé. Amb allò ja n’hi havia prou per al creixement, no calia construir més: ja s’estava multiplicant tres o quatre cops el nombre d’habitatges que hi havia, alguns dels quals eren antigues quadres.
«Qui aporta més a un territori? Algú que hi viu tot l’any o algú que ve una setmana a esquiar i dues setmanes a l’estiu?». Max Castellarnau és molt crític amb el model associat a l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, a cavall entre la Vall d’Aran i el límit nor de la comarca. Critica que fan les promocions de segona residència només pel negoci, sense que això aporti al territori. Fill de València d’Àneu, quan la feina li va permetre tornar de Barcelona li va ser «extremadament difícil» trobar un habitatge. «Com pot ser que hi hagi un parc immobiliari tan gran? Els propietaris són fora; és tot segona residència o gent que el busca només per a lloguer turístic. L’impacte és netament negatiu: tothom té dificultats per trobar pis», critica.
A la notòria manca de serveis, hi afegeix que hi ha mesos en què està tot tancat i als carrers no hi ha cap llum encès. «No pots viure aquí tot l’any perquè molts edificis estan dedicats a segones residències i lloguers turístics. Un edifici sencer tancat tot un any perquè hi vingui el turista tan sols un mes». A un amic seu el van fer fora el mes d’agost per a poder-ho llogar a turistes: «els que podrien aportar al territori en són expulsats». Castellarnau entén que models de negoci massifiquen com el de Baqueira són nocius per al teixit social i troba a faltar una zona industrial a les Valls d’Àneu: «és molt més important la gent que produeix aquí productes locals, aliments i fins i tot artesania i que ho venen a fora, ho exporten».
Marta Naharro ha patit per trobar un pis a un preu raonable: «demanen preus prohibitius, gairebé metropolitans, quan som a una hora i mitja d’un hospital i tenim els serveis públics d’una comarca de muntanya»
La vilafranquina Marta Naharro ha sofert el «despropòsit» de la situació de l’habitatge, a les Valls d’Àneu en particular, i n’ha vist l’evolució. Ella també ha patit per trobar un pis a un preu raonable a causa de les segones residències: «demanen preus prohibitius, gairebé metropolitans, quan som a una hora i mitja d’un hospital i tenim els serveis públics d’una comarca de muntanya», s’exclama. Naharro afirma que «abans t’ensenyaven més pisos i més macos: ara ja no, perquè estan a Airbnb». Els lloguers que abans eren de 350 € al mes ara ho són de 600. «El desenvolupament turístic es menja el mercat d’habitatge de primera residència», resumeix. Els sous habituals al Pallars, «força baixos», són també un obstacle per a aconseguir pis. Naharro considera un disbarat que es pugui parlar d’ampliar estacions d’esquí en un dels anys més secs i en plena emergència climàtica, «és tenir una visió molt curta», rebla. També critica el «monocultiu turístic» pels perills que té en el desenvolupament de la comarca, tant per l’equiparació de preus de primera i segona residència com pel risc ambiental.
Joana Hernández, del Sindicat d’Habitatge del Pallars Sobirà, recull les aportacions de climatòlegs respecte dels pocs anys que li queden al turisme d’esquí i la necessitat d’una transició de model socioeconòmic a les comarques de muntanya. Denuncia que Esterri d’Àneu és un dels municipis més afectats per la turistificació i, en concret, pel turisme d’hivern. Davant de la possible construcció de nous apartaments, es qüestiona si l’objectiu és acollir turistes o acollir veïnes. Critica que els projectes d’ampliació d’habitatges gairebé sempre es projecten «des d’una mirada capitalista i turistificadora, amb l’únic objectiu d’obtenir-ne el màxim rendiment econòmic i sense plantejar quin impacte social, econòmic i emocional tindran». Aposta per una diversificació econòmica: el model turístic és el que produeix un augment de preus en els habitatges que la població local no pot assumir i exigeix limitació o supressió de llicències de pisos d’ús turístic. «Les inversions en les estacions d’esquí augmenten cada any: aquests recursos s’haurien de destinar a altres activitats econòmiques i a augmentar el parc públic d’habitatge perquè el jovent s’establís a la comarca i desenvolupés els seus projectes», conclou.
Quin futur per a la comarca?
«Abans de la pandèmia, ni en l’àmbit tècnic ni polític, no hi havia massa consciència que l’habitatge fos un problema al Pirineu. Les polítiques es focalitzaven prioritàriament en l’ocupació. Ara sí que preocupa. I és obvi que es generen contradiccions entre l’activitat turística associada als habitatges turístics, les segones residències i la gent que vol viure aquí». Això és el que opina Eva Tarragona, consultora a Montanyanes, entitat des d’on acompanyen ajuntaments i altres institucions en l’execució de projectes de dinamització que pensen conjuntament.
Últimament, explica que s’han trobat gent de la Vall d’Aran que els diuen que no tenen on allotjar els treballadors perquè la gent no troba habitatge. Tarragona situa la qüestió en com tenir més habitatge social i habitatge públic. «Els HPO (habitatges de protecció oficial) difícilment es desenvolupen perquè els ajuntaments no tenen capacitat financera i les promotores al·leguen que el preu de construcció aquí és molt elevat; el sòl per HPO el donen als ajuntaments, però aquests no el desenvolupen», afirma.
La consultora assegura que cada cop hi ha més veus que diuen que en moments de màxima afluència turística no es pot donar servei a tota la gent que arriba. «Cal qüestionar-nos com es promou el desenvolupament turístic, perquè molt sovint no hi ha capacitat empresarial per donar servei», sentencia. Tarragona conclou que avui dia costa més trobar habitatge que trobar feina: «A la Vall d’Aran estan comprant o llogant hotels sencers per ficar treballadors: és absurd!».
Marta Casals, del Cafè Pessets de Sort, capital de la comarca, pensa que han arribat a equilibrar volum de feina i necessitats econòmiques, però que algú amb molts treballadors necessita més ingressos per sobreviure. Tanmateix, assegura que el monocultiu turístic és un problema a escala mundial i recorda com durant el confinament el Pallars es va massificar i no es podia assumir la quantitat de gent que hi vivia perquè no hi havia prou serveis.
Per a Casals, la solució és poder viure als llocs d’una altra manera que no sigui només del turisme. «Molta gent en viu, però això també fa que molta gent no pugui pujar a viure perquè no troben lloc: és un cercle viciós», afirma. En aquest sentit, apunta cap al problema de l’habitatge en clau política i legal i critica que no hi intervinguin. «La gent que vivim aquí no vivim pel turisme, vivim aquí perquè ens agrada. El turisme ajuda a viure un sector de la gent que vivim aquí», sentencia. La seva aposta és que tothom qui vulgui pugui viure aquí, independentment del sector on treballi.
L’antropòleg Ferran Pons Raga assegura que la situació per a la mateixa gent de la comarca és que «si tens patrimoni i has pogut edificar, molt bé; però si no en tens i el fill o la filla ha de llogar un pis, no pot»
Ferran Pons Raga és antropòleg i va fer el treball de camp per la tesi doctoral als municipis de l’Alt Àneu i Naut Aran entre el 2017 i el 2020. Aleshores va poder copsar que no tothom estaven en contra d’una possible ampliació de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret: n’hi havia que opinaven que «ja que ens hem carregat una part del territori —referint-se als voltants de l’estació d’esquí—, anem a concentrar i fer-lo rendible». L’antropòleg considera que el model urbanístic generat per i al voltant de Baqueira-Beret és «un drama: passa per una política molt concreta, en què bàsicament es construeixen habitatges pensant en les segones residències, apartaments turístics… i les administracions donen facilitats perquè sigui així». Això crea pobles molt despoblats i la gent que vol anar-hi a veure tenen traves i problemes per trobar lloguer assequible, cosa que és «perversa i negativa», en la seva opinió: «és pa per avui, però el futur que ofereix és molt qüestionable, socioeconòmicament». «Una estació d’esquí és per se deficitària. La seva rendibilitat només s’entén a través del que són les operacions urbanístiques», conclou Pons.
L’antropòleg apunta a com alguna gent veu que d’altra ha aconseguit augmentar el seu nivell de vida, i tothom s’hi vol sumar. Però també assenyala les desigualtats entre propietaris i treballadors: «Podria beneficiar algunes persones del Sobirà, però al mateix temps també generaria aquestes polítiques de mercat de l’habitatge: a la generació següent li impedeix tenir casa i ha de marxar». I afirma que això ja passa a la Vall d’Aran: «si tens patrimoni i has pogut edificar, molt bé; però si no en tens i el fill o la filla ha de llogar un pis, no pot. Per a la generació del present pot ser bo, però per a la següent, ja no».
El canvi climàtic no fa altra cosa que afegir-hi incerteses. Per a ell, si es manté l’esquí és perquè no hi ha un pla B: «és deficitari, però se continuarà fent mentre només hi hagi aquest pla i no hi hagi res més pensat per l’administració». La seva tesi, Greening the commons. Alpine skiing, brown bears, and extensive husbandry (McGill University, 2022), s’ha centrat, precisament, en la potencialitat i limitacions del municipi de l’Alt Àneu. «A Naut Aran, que es diu a si mateix ‘la reserva de la neu’, no tenen vergonya ni pudor, al contrari, tenen orgull; però perquè també ho maneguen sobretot ells: han aconseguit mantenir certs drets històrics d’explotació de la muntanya», afirma. Ho contraposa a la Vall de Bonabé, en què encara no està definit cap a on s’ha d’encaminar al Pallars Sobirà: «Sovint hi ha direccions que són antagòniques i l’administració es beneficia de la manca de cohesió».
En aquest sentit, apunta que Baqueira-Beret ha uniformitzat l’opinió dels aranesos cap aquest model, mentre que al Sobirà la societat està força desmembrada i hi ha poca cohesió i això fa que costi de tirar endavant aquest possible pla B. «La importància de l’orgull que emana de la reserva del Naut Aran no és tant el seu contingut com la governança: està governat des de dins. El Pallars Sobirà està governat des de fora», rebla.
