Encara no són les deu i el sol ja pica les esquenes. Hui els horts del projecte agroecològic Vorasenda, a Carpesa (l’Horta Nord), tenen una funció distinta de l’habitual producció de tomaques, melons, prunes, lletugues i altres hortalisses. Els camps aquesta vegada han actuat com l’aula de pràctiques agroecològiques de la XIII Universitat d’Estiu de l’Horta, organitzada per l’associació Per l’Horta. “La Universitat és un espai de transmissió de coneixements –explica Alba Mompó, tècnica de Per l’Horta–, on també hi ha lloc per al comboi”. Aquestes jornades de formació, debat i reflexió han estat un dels suports principals sobre el qual han anat construint els moviments en defensa del territori al País Valencià des de principis d’aquest mil·lenni. Tot i que la convocatòria va ser anual els primers anys, aquesta tretzena edició s’ha fet esperar tota una dècada, des de la darrera trobada a Torrent (l’Horta Sud). “Tot i no haver-hi pogut participar anteriorment, des que milite en espais de defensa del territori, he escoltat meravelles de les Universitats d’Estiu de l’Horta. Per això vam llençar la proposta de recuperar-la”, comenta emocionada Mompó.
La brisa llevantina que arriba des de la mar i l’olor de l’alfàbrega plantada entre les tomateres fa més suportable la calor estiuenca mentre Xavi Luján –que és al capdavant de Vorasenda– ens ensenya els seus cultius alhora que explica les tècniques que utilitza per enriquir el sòl. Sembla especialment satisfet que el seu poble aculla la Universitat. “Esta és una horta de primera classe a escala productiva, però, a banda, és un enclavament molt representatiu de la relació ciutat-horta tan completa, profunda i pròxima que no tenen a cap altra part del món”, reflexiona Luján. Quan el sol comença a estar ben alt s’atura la feina i aquest llaurador de Carpesa acompanya les participants a l’Alter de Vorasenda, un espai al bell mig del camí de Montcada on, a banda de ser el seu punt de venda directa, també s’organitzen tallers, concerts i ponències al voltant de l’agroecologia. En aquests moments de descans i esbarjo tot es comparteix i comencen a teixir-se els primers vincles entre les estudiants. “Estes jornades són més que res una celebració del fet que continuem junts, gaudir de poder trobar-se i de les diferents maneres amb les quals ens ajudem”, argumenta Xavi Luján.
Arrel de lluites
“Les lluites que ens han precedit i tots els aprenentatges que hi ha darrere permeten la flexibilitat de les propostes actuals”. Aquesta és la reflexió que comparteixen Natalia Castellanos i Alba Herrero amb la resta de participants de la Universitat. Elles estan a càrrec del projecte anomenat A hores d’ara, un arxiu digital que recupera tots els materials de les persones i col·lectius que s’han dedicat a la defensa de l’Horta de València. “La Universitat ha aconseguit fer d’altaveu dels conflictes i catalitzar la lluita en si mateixa –així ho detalla Herrero– aglutinant i articulant les persones activistes”. No són pocs els projectes que es consideren fills de la Universitat. A través del seu treball, Castellanos testifica com “en les fotografies apareix gent que aprenia a les pràctiques i que reconec perquè avui continuen amb la lluita i amb els seus propis projectes agroecològics”.
Tradicionalment, cada edició de la Universitat d’Estiu de l’Horta ha estat vinculada a la defensa concreta contra una agressió al territori, en el mateix punt del conflicte. Fou l’any 2002 quan l’aleshores acabada de nàixer Per l’Horta –moviment hereu de la primera iniciativa legislativa popular (ILP) per la protecció de l’Horta de València– es va congregar al barri valencià de la Punta per, conjuntament amb l’Associació de Veïns i Veïnes La Unificadora i un grapat d’institucions acadèmiques vinculades al sector agrícola, van organitzar aquella primera Universitat. L’elecció de la ubicació no era casual. Aquell mateix any, la Punta, pedania de llauradores a la perifèria de València, a tocar de la mar, assistia a la posada en marxa de l’ampliació de la Zona d’Activitats Logístiques del port de la ciutat. Aquest procés va tindre com a conseqüència l’expulsió de 620 veïnes, l’enderrocament de barraques i alqueries centenàries, a més de la destrucció de setanta hectàrees d’horta productiva de la millor qualitat. Una ferida encara oberta a la ciutat que es va viure amb gran patiment per part del veïnat foragitat de les seues cases, part del qual no van tenir esma per continuar la lluita i va faltar al cap de pocs mesos d’haver estat separat de la seua llar.
Des de la primera edició, l’any 2002 al barri de la Punta, cada trobada ha tingut per protagonista la defensa contra una agressió concreta al territori
Abelard Barberà va ser un dels alumnes matriculats aquell any a la Universitat i encara recorda com van haver de reorganitzar els horaris de les classes per a prendre partit en favor de la resistència de veïnes i activistes. “Vam decidir anar a fer la classe davant de les màquines –recorda–, quan una xicona es va enfilar a la retroexcavadora i no volia baixar. Aleshores la policia no s’atrevia a actuar, mentre nosaltres estàvem fent la classe davant, per a protegir i donar suport a les activistes”. Aquella polèmica actuació urbanística es va dur a terme per la força i amb el temps la resistència de les veïnes de la Unificadora de la Punta va aconseguir que, en 2013, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana declarés el projecte “nul de ple dret”, quan el mal ja estava fet.
Conxa Medina havia format part del grup promotor de la ILP i col·laborava en l’organització de la Universitat. Després d’aquella primera experiència en la Punta es retrobaria cada any amb Abelard Barberà i un bon grapat més de companyes per a organitzar les noves lluites a cada pam del territori. Medina encara recorda aquella època marcada per la construcció fora mida: “T’alçaves de matí, miraves per la finestra i tot eren grues”. Davant d’aquell context amenaçador, les activistes tingueren clar que calia mantindre viva aquesta ferramenta organitzativa. “Podríem haver fet la primera Universitat i acabar, però continuarem, perquè l’any següent ocorria el mateix amb els polígons d’Alboraia. Després va venir el traçat de l’AVE per l’Horta Sud, l’amenaça a l’alqueria del Pouet de Campanar o més avant el projecte del PAI Nou Mil·leni a Catarroja”, enumera Medina.
Participació amb garantia
Durant el període comprés entre 2012 a 2013 –coincidint amb les edicions celebrades a Benimaclet i a Torrent– la Universitat d’Estiu de l’Horta va decidir reinventar-se. En lloc d’organitzar formacions pràctiques va esdevindre nexe d’unió entre les persones interessades a aprendre a treballar la terra i les opcions formatives oferides pels projectes agroecològics existents, molts dels quals desenvolupats per antic alumnat de la Universitat. El caliu d’aquelles brases mai no es va esvair del tot i les noves generacions d’activistes pel territori han pres la determinació de reviure la flama encesa amb l’alegria conjunta del moviment. “Ens hem retrobat i hem vist que tenim energia per a més i que hi ha gent jove que pot continuar”, celebra Barberà. Alba Mompó, que forma part d’aquest relleu, valora el fet que “ha estat un procés molt enriquidor compartir experiències, històries de vida i anècdotes divertides de les companyes que ens han precedit”.
El valor de l’Horta de València rau en el treball acumulat de totes aquelles que s’han dedicat a cuidar-la des de fa més d’un mil·lenni. Així s’explica el paper central que ocupa el treball de la terra en la Universitat d’Estiu de l’Horta, tant en les pràctiques agroecològiques com en el contingut de les sessions teòriques. Aquest fet resulta ben palpable quan, per a explicar el Sistema Participatiu de Garantia Ecollaures, hi participen fins a vuit ponents involucrades en la producció agroecològica, entre les quals trobem de nou a Xavi Luján, qui ja fa cara de cansat després de les classes matutines, el treball al camp i el torn de venda a l’Alter. Ecollaures agrupa fins a 37 entitats entre les quals trobem majoritàriament productores agroecològiques, però també elaboradores de pa, mel i conserves de tota mena. El seu projecte ofereix mecanismes de suport i aprenentatge mutu entre els actors implicats en la cadena agroalimentària, és a dir, productores i consumidores. “Caminem cap a l’agroecologia i un model de justícia social”, explica Manuela Molina, que forma part de la iniciativa des del projecte Agrodinamo. I hi afegeix: “Volem contar als consumidors que els nostres productes es defineixen pel compromís amb el territori de manera que la seua producció no empitjora, sinó que pot millorar els espais naturals”.
Els sistemes participatius de garantia són processos col·lectius on les mateixes productores avaluen els seus processos i productes, compartint els coneixements generats i contribuint a la millora conjunta. A diferència de les certificacions oficials basades exclusivament en l’avaluació amb criteris tècnics per agents externs, aquest sistema es basa en l’avaluació entre iguals: els diferents projectes es visiten mútuament, i les impulsores observen i aprenen les millors maneres de produir i consumir seguint els criteris establerts. En el cas d’Ecollaures, aquests són la producció agroecològica, el consum local, la transformació social, la defensa del territori, la protecció del medi ambient, la justícia social, els preus assequibles, la comercialització de canal curt i la participació activa al projecte. “No som l’alternativa als segells ecològics, perquè els nostres objectius són molt diferents”, respon Molina en preguntar-li sobre les diferències respecte a les certificacions oficials.
El sistema participatiu de garantia Ecollaures, del qual formen part 37 entitats de producció agroecològica, va néixer fa més d’una dècada en el marc de la Universitat
La història d’Ecollaures no és aliena a les Universitats de l’Horta. Manuela Molina encara recorda la del Saler, al voltant de 2010: “En acabar la taula, un grup de vuit productores que no ens coneixíem ens vam quedar a compartir els problemes que patíem als nostres projectes i ens adonàrem de la necessitat de crear un col·lectiu. Llavors constituïrem Ecollaures quan encara ni tan sols havíem sentit a parlar dels sistemes participatius de garantia, simplement com un grup de suport mutu”. Luján remarca el valor d’aquesta organització amb l’objectiu de “defensar una agricultura de qualitat per poder tindre un paisatge sostenible”. “Amb la producció estem incrementant la qualitat de l’entorn i la salut de les persones que habitem aquest espai”, conclou Molina. I sentencia: “Si nosaltres deixem de tindre presència, aquest paisatge vulnerable es deteriora”.
Resiliència territorial regada per l’alegria
Si bé treballar la terra és l’activitat fonamental per a mantindre viu un territori, no és només d’aquesta part productiva, que cal ocupar-se’n. Teixir vincles i parar atenció a les cures és una part també indestriable de la universitat d’estiu, “que no tot en la vida és faena” com diu la cançó de ZOO. “El treball de les persones en el camp ha generat una cultura, una manera de ser i d’expressar la festa, els cants i la cuina –reflexiona Conxa Medina–, la seua recuperació no crec que siga un producte directe de la Uni, però ha contribuït a fer que reviscole”. La voluntat de construir aquesta alegria compartida ha impregnat les edicions de les Universitats d’Estiu de l’Horta. D’alguna manera, es tracta de posar en pràctica el que defensa Patricia Dopazo a les seues columnes: “La sobirania de l’alegria és la primera sobirania que hem de defensar perquè ens dona l’empenta per a aconseguir les altres”.
Activitats com recórrer amb bicicleta els camps llaurats, com es va fer en la darrera edició, són una manera de respirar el territori que es defensa. Durant la passejada es van conéixer els terrenys de projectes com Sembra en Saó o Agrodinamo, que prenen part activa en la Universitat. També es va fer una visita als Horts d’Oci de Godella, experiència d’agricultura urbana que va ser pionera al País Valencià i que després ha sigut replicada a molts altres indrets del territori. El seu disseny va tindre lloc a l’edifici de l’antic escorxador del poble durant la vuitena edició de la Universitat i després va ser implementat per l’Ajuntament perquè estigués a disposició de les veïnes.
Els productes de l’Horta cal produir-los, però també consumir i gaudir-los. Això és ben conegut per les companyes de la Caterva, que compartiren els seus sabers sobre elaboració de conserves, però també per les cuineres del projecte Cuina de Barri del col·lectiu Cabanyal Horta, que estaven al càrrec de tots els menjars de l’edició d’enguany de la universitat. “Cuinem procurant la mínima despesa energètica i amb productes de proximitat, dels nostres proveïdors d’Alboraia, per garantir que l’alimentació de qualitat estiga a l’abast de tothom”, explica Andreu Carreras de Cabanyal Horta. Per a cloure cada jornada de formació i treball, a les nits, l’alegria es desferma acompanyada de músiques i balls. En aquesta ocasió, les propostes musicals alternaren el punk desimbolt de Demència Serril, amb el folk tradicional de Rascanya i el rock d’Impresentables, un grup que ha acompanyat les nits de gairebé totes les edicions des de la primera Universitat a la Punta. Dalt de l’escenari, apareix de nou Abelard Barberà, ara amb la guitarra penjada, en el que per a ell ha esdevingut, sembla clar, una cita ineludible.
En acabar l’edició, les companyes de Per l’Horta es mostren satisfetes. “Han estat unes jornades amb molt de protagonisme de la part productiva de l’Horta, que per nosaltres és la imprescindible, i la gent ha estat molt participativa, amb ganes de saber i teixir sinergies”, explica Lorena Mulet, que també treballa com a tècnica a Per l’Horta. Segons ella “no podem pensar a tindre un futur sostenible sense cuidar d’aquest entorn que habitem”. L’horta serà una ferramenta clau per a sostindre la vida en els temps d’emergència climàtica i d’incertesa vital en els quals ja estem immerses. En aquest sentit, “cal entendre que els humans formem part d’un territori del qual som dependents i, vulguem o no, hem d’aprendre a relacionar-nos-hi”, assenyala Mulet. La seua companya Alba Mompó conclou: “l’Horta de València s’ha de veure com una ferramenta de resiliència territorial en contra de l’emergència climàtica i potenciar el seu valor productiu, patrimonial, ambiental i paisatgístic és una obligació”.
