El peak all amenaça de rebentar les costures del món. La guerra a Ucraïna afegeix llenya al foc, sent-ne causa i conseqüència alhora. Com no podia ser d’una altra manera, els canals que ens porten el menjar a taula ho pateixen i trontollen. El declivi fòssil, la crisi dels pol·linitzadors, la vulnerabilitat climàtica, la dictadura financera o la degradació dels sòls convergeixen en una tempesta perfecta, encavalcant crisis com la dels fertilitzants o la del gira-sol i provocant episodis d’inseguretat alimentària cada cop més freqüents. Les principals responsables són l’agroindústria, concebuda des del menyspreu dels límits biofísics, i les ciutats, que succionen recursos com si s’hagués d’acabar el món: abastir d’aliments Barcelona genera quasi el triple de CO2 anual que tots els cotxes que hi circulen!
En resposta, creix el consum agroecològic i l’agricultura urbana. Per exemple, als EUA, l’Enquesta Nacional de Jardineria calcula que els millennials ja constitueixen cinc dels sis milions del que anomenen “nous jardiners casolans”. Aquest autoabastiment parcial ajuda a sortir de la gàbia mental de l’agronegoci, a dessalaritzar parcialment la satisfacció d’una necessitat vital i, en no poques ocasions, a generar comunitat. Però ruralitzar els cossos no és ni serà suficient, sobretot en àmbits pobres en terra i matèria orgànica com els epicentres urbans. De fet, un estudi de 2020 de la revista Nature Food apuntava que “menys d’un terç de la població mundial podria satisfer la demanda d’aliments produïts localment”. Per tant, la clau de volta de la sobirania alimentària és i serà la pagesia rural.
Això resulta especialment evident a Barcelona, on amb prou feines resisteixen unes desenes d’hectàrees de terreny cultivable dins el terme municipal. Però també ho és a la major part de la seva àrea metropolitana, on els tastets del projecte Smart Rural indiquen que “s’han perdut el 80 % dels terrenys agrícoles des de 1956, fent créixer la dependència exterior”. Quan Mercabarna es va fundar el 1970 només el 15 % dels productes procedien d’un radi superior als cent quilòmetres. Avui aquesta proporció s’ha girat com un mitjó. Si Catalunya importa el 60 % del que menja, Barcelona només té reserves de menjar per sis o set dies i d’aigua per cent dies…
Catalunya importa el 60 % del que menja i Barcelona només té reserves de menjar per sis dies
És obvi per a qui vulgui veure-ho: és urgent relocalitzar el sistema alimentari i superar l’extractivisme que el sosté. Per arribar-hi cal forçar les administracions centrals a penalitzar la petjada ecològica dels aliments, regular preus justos, prohibir els agrotòxics, retirar-se dels tractats de lliure comerç o implementar una renda bàsica de la terra. Al mateix temps, cal articular des de baix i amb les administracions locals eines com parcs agraris, obradors polivalents, compra pública sostenible, mercats de proximitat, o monedes locals per aliments locals. El repte no és petit. Retour sur Terre estima que per donar resposta a la crisi civilitzatòria caldrà que entre el 15 % i el 30 % de la població activa torni a la terra. Ara mateix, el percentatge de pagesia professional a Catalunya no arriba al 2 % i a la regió metropolitana no supera l’1 %. La pagesia ecològica de proximitat s’ha de convertir en un sector emergent, altament promogut, valorat i estimat.
Parlem clar, cal aixecar de pressa un cinturó agrícola molt més sòlid i interconnectat que l’actual. En podem dir la Barcelona agropolitana. Un cinturó que comenci a l’àrea metropolitana (36 municipis), s’intensifiqui a la regió metropolitana (164 municipis) i que no graviti al voltant del melic universal capitalí, sinó que creixi com un miceli intermunicipal. És a dir, un cinturó de cinturons. La planificació territorial ha de tenir en compte que cada persona necessita un terç de camp de futbol pels aliments de secà, 174 m² de regadiu per cobrir la fruita i la verdura, i 3.228 m² per la resta d’aliments. ¿Quanta producció de proximitat necessita cada municipi per cobrir almenys un 30 % del seu consum de producte fresc?
A la densa àrea metropolitana resisteixen 4.600 hectàrees agrícoles actives, però l’urbanista Annalisa Giocoli ens diu que, comptant factors com accessibilitat, pendent o disponibilitat d’aigua, n’hi ha 3.400 més que, malgrat estar abandonades, encara són viables
A la densa àrea metropolitana resisteixen 4.600 hectàrees agrícoles actives, però l’urbanista Annalisa Giocoli ens diu que, comptant factors com accessibilitat, pendent o disponibilitat d’aigua, n’hi ha 3.400 més que, malgrat estar abandonades, encara són viables. Recuperar aquest “abastiment d’alta proximitat” és un primer pas per incrementar la nostra resiliència alimentària. I és que molts nuclis de població metropolitans ja disposen de suficient terra agrícola per establir el seu propi cinturó agrari. Altres, com Barcelona o Sant Adrià de Besòs, hauran d’establir convenis justos amb nuclis rurals productius, com fan algunes ciutats franceses. En qualsevol cas, des dels municipis s’ha de recolzar la pagesia existent al mateix temps que s’impulsen noves masies i ramats públics comunitaris. En són exemples l’Espai Test Agrari de Sant Vicenç dels Horts, el Contracte Agrari a Collserola o el ramat coproduït a Sant Boi de Llobregat amb Ramats al Bosc.
Per establir aquestes granges polivalents, espais d’incubació, experimentació, educació, i sobretot d’abastiment local, l’exitós model agro-silvo-pastoral de Les Planeses, impulsat pel CREAF, ens pot servir d’inspiració. També podem agafar de referència la planificació camp-ciutat de Lieja, a Bèlgica. Però el primer pas és assumir l’alimentació digna com un dret. A partir d’aquí, l’administració té diverses eines per facilitar que el jovent amb ganes de fer el salt no es vegi abocat a llançar-se a les urpes d’un mercat que ha posat el sector primari a la cua. Fins i tot pot contractar directament pageses com es contracten sanitàries o educadores. La identitat local en sortirà reforçada i com a societat avançarem en l’empoderament agroecològic, multiplicant bancs de llavors, aplicant les tècniques regeneratives més contrastades o fabricant eines agrícoles als tallers de fabricació digital. A la ciutat de Barcelona es pot començar amb La Ponderosa i la Granja del Ritz, on està previst preservar la terra agrícola i crear una granja polivalent: Agrovallbona. Que passi aviat.
