Aquesta setmana, la de la rentrée oficial que ja fa uns dies que s’allarga, les prediccions s’han fet certes i el cel s’ha tapat per deixar anar una pluja que és, des de ja fa massa, somni humit i angoixa asfixiant del nostre tros de món eixut.
A la nostra particular porció de terra ha caigut mansa i amb elegància, de manera profitosa i insuficient per pal·liar tota la falta i l’enyorança acumulada, i encara que el miratge ha durat dos dies són prou per dir que l’estiu que va començar amb foc ha acabat amb aigua. L’afirmació és més exageració que metàfora, però a escala local, a la meva compartida amb la resta de convilatans d’aquest tros de món situat al Priorat, no deixa de ser una realitat.
L’últim diumenge de juliol, enmig de la primera tongada de les festes majors estivals, una columna de fum inesperada i no desitjada va fer-se ama i senyora del migdia ressacós i de l’horitzó proper. Mentre l’alarma corria a la velocitat de les flames a través de les xarxes mòbils i la reacció oficial per fer-hi front per sort no tardava gaire més, el malson de l’incendi prenia cos i forma i es convertia en una mena de sàtira sense gens de gràcia de la faula.
L’alerta del perill imminent no neix pas d’una tocada de nassos sostinguda en el temps per uns quants enredaires avorrits sinó d’una certesa ben estudiada
Ja fa temps que s’avisa del perill dels incendis, de la potència que poden arribar a aconseguir si s’uneixen elements com una meteorologia adversa, que tinguin lloc en èpoques de més calor, i que els boscos siguin una massa enorme i continua en superfície, abandonada de qualsevol gestió i assecada per la falta de pluges i temperatures altes. Per això, i a diferència del conte clàssic, en aquest cas l’alerta del perill imminent no neix pas d’una tocada de nassos sostinguda en el temps per uns quants enredaires avorrits sinó d’una certesa ben estudiada, comprovada, explicada i repetida per experts en la matèria, amb la qual cosa ningú no pot dir que no sap a què s’enfronta quan de l’espurna o la brasa neix el foc.
L’actitud i l’acció que es pren i es fa davant l’amenaça també deu ser la unió de diversos factors que poden anar des de l’abúlia irresponsable o l’exercici de la procrastinació fins a la posada en pràctica de les frases fetes de “no hi ha pitjor cec que no vol veure” o “estar lligat de peus i mans”, passant per un desconeixement absolut de com actuar en casos així.
Sigui com sigui hi ha dies que les prediccions es fan certes i les hipòtesis passen a ser veritats, i per qüestions del destí i de la negligència humana naltros ho vam viure en pròpia pell a començaments de l’estiu vacacional.
L’incendi del juliol, que durant unes hores va ser com una mena de pel·lícula d’acció de tarda de diumenge, s’hauria pogut convertir en una tragèdia de campionat
Si no haguéssim tingut la sort de comptar amb la feina impecable i coordinada dels equips d’emergència, i en especial d’uns bombers als que mai agrairem prou la velocitat, l’eficàcia i tots els coneixements amb els que treballen, l’incendi del juliol que durant unes hores va ser com una mena de pel·lícula d’acció de tarda de diumenge s’hauria pogut convertir en una tragèdia de campionat. Per sort el foc va quedar en ensurt i en disset hectàrees cremades que van arribar a les portes del poble.
Que el foc va arribar a les portes del poble s’escriu i es llegeix ràpid, però costa imaginar-se la magnitud que podria haver estat, fins i tot havent-ho vist i viscut des de casa, una primera fila privilegiada en vistes i que no va perdre la seguretat que s’associa a la llar. De la mateixa manera és inevitable fer-se les preguntes de què hauria passat si els bombers no haguessin actuat com ho van fer, si no haguessin disposat de tots els efectius que van fer cap, si el temps hagués estat diferent, si el foc hagués començat una mica més enllà del punt d’inici. Les respostes fan posar els pèls de punta tot i ser simples especulacions.
Poc més d’un mes després el foc s’ha convertit en una llenca de terra ennegrida i pelada, un record omnipresent d’aquelles hores incertes i el recordatori persistent que el que tard o d’hora havia de passar va acabar sent i que pot tornar a ser en qualsevol moment.
La pluja d’aquests dies ha rentat una mica la cendra del foc i ha començat a fer la saó invisible que farà rebrotar el verd en un futur pròxim
La pluja d’aquests dies ha rentat una mica la cendra del foc i ha començat a fer la saó invisible que farà rebrotar el verd en un futur pròxim. És la mateixa pluja que ha donat un petit respir a tot el que encara queda per cremar i també al que no cremarà perquè en aquesta història, en aquesta petita crònica postagost, encara hi falta una protagonista important: la terra cultivada, la terra llaurada.
L’incendi va topar amb un tros de vinya resistent al pas del temps i a la sequera, amb uns bancals i feixes que esperaven que arribés el setembre per a ser veremades. Aquest clap de vinya va ser vital per evitar que la trajectòria del foc continués en línia recta cap al poble i que les flames encara agafessin més orgull i virulència per continuar cremant sense aturador. Un cop més l’avís es feia veritat: l’agricultura és la millor aliada per fer de tallafocs.
D’aquí poc el vi d’aquella vinya i de totes les que encara aguanten les penúries dels últims anys correran de copa en copa i de taula en taula per omplir l’ànima i la sang dels qui el beuran. Tant de bo que no trigui gaire el dia en el qual a cada brindis o amb els primers glops recordem i celebrem el que tenim entre mans i gola avall perquè el vi fa sang i para incendis, i fem-ho aviat o potser un dia serà massa tard.
