A sis mil quilòmetres de casa per qüestions laborals. Intento treballar mentre de reüll em tempten Twitter i Telegram. Telegram m’informa del que passa, Twitter m’ho transforma en relats, que intento que siguin el més diversos possibles. Anàlisis superficials, conspiracions, grolleries, insults… però el que em manté més encuriosida és la narració que fa d’aquests dies l’esquerra que s’autodenomina no-nacionalista.
Segueixo amb la feina. Llegeixo l’historiador Bernabé López García. Un capítol sobre la història del comunisme al Marroc, en el llibre Communist Parties in the Middle East: 100 Years of History (editat per Laura Feliu i Ferran Izquierdo-Brichs). El llibre, molt recomanable, recupera la història dels moviments comunistes i les peculiaritats, encerts i fracassos a més d’una desena de països, del Marroc a Iran, passant pel Sudan o el Iemen del Sud.
Com diu el filòsof camerunès Achille Mbembe, és l’esforç colonial i racista, l’esclavatge, la racionalització capitalista del no-humà, la construcció de l’altre, el que desemboca en la racionalització de la mort: en el nazisme i l’holocaust
Llegint les primeres pàgines del capítol dedicat al Marroc, em quedo amb aquesta habitual conclusió: per als líders comunistes dels anys quaranta del segle passat, el que era important era acabar amb el nazisme a Europa. Per fer-ho, deien, calia mantenir el poble marroquí unit a França. Si els moviments comunistes marroquí i francès haguessin intentat entendre les lluites més enllà de l’eix econòmic; si haguessin vist la importància de l’eix racista, colonial… Potser haurien pogut jugar un paper més important en la configuració del Marroc postcolonial. Potser també haurien entès que, com diu el filòsof camerunès Achille Mbembe, és l’esforç colonial i racista, l’esclavatge, la racionalització capitalista del no-humà, la construcció de l’altre, el que desemboca en la racionalització de la mort: en el nazisme i l’holocaust.
Vaig una mica lluny, sí. I aquests pensaments són tangencials al quid del capítol sobre el Marroc comunista. Divago. Però el que m’inspira aquest cas, així com d’altres més coneguts com els del Partit Comunista Francès amb relació a la lluita per la independència d’Algèria, és la reflexió sobre la jerarquia de les lluites.
Moltes activistes antiracistes, feministes afroamericanes, indígenes, ecofeministes, acadèmiques decolonials, etcètera, ens ajuden a entendre que el racisme i el patriarcat no són tan sols instrumentals en la lluita de classes sinó pilars fonamentals en el sistema capitalista. Que no és útil ni realista mirar el món només des del Marxisme Occidental, esborrant la resta d’elements com a secundaris.
El sentiment de pertinença a un poble, la comunitat imaginada, no s’ha d’abandonar en mans de la dreta, perquè no és propietat de la dreta com pensen alguns, atemorits pel monstre de la ‘diversitat’
L’element cultural és imprescindible en l’anàlisi i en l’activisme. El sentiment de pertinença a un poble, la comunitat imaginada, no s’ha d’abandonar en mans de la dreta, perquè no és propietat de la dreta com pensen alguns, atemorits pel monstre de la diversitat. Sense una teoria del món simple, es perden. Responent a un que es queixava que “el procés” ha dividit l’esquerra, la @NoraMMC contestava amb ironia: “Como el feminismo, el antiracismo, la diversidad sexual y, en definitiva, todo lo que no implique a señores progres de mediana edad, españoles y blancos como sujeto principal”.
Aquesta és la trampa i no la diversitat: el subjecte universal que pretenen que sigui l’home blanc privilegiat, el racional, el que entén i dissenya l’única lluita possible i legítima, de la que no ens hem de desviar. Tant des de la dreta com des de l’esquerra. Tant des de Madrid com des de Barcelona. La lluita de classes la defineixen ells. Es pretenen agenciar la paraula del proletariat. La primera barricada l’han de muntar ells. Si no, no val.
I els carrers s’entesten a portar la contrària: aturant desnonaments, lluitant contra els CIE, contra la repressió policial. S’amenaça d’expulsió a persones estrangeres, s’insulta i racialitza a aquelles que participen de la lluita. El racisme no és només un instrument que de tant en tant és útil al sistema per dividir la lluita de classes, sinó que és indispensable i fonamental en l’acumulació capitalista des dels seus inicis i en l’actualitat. Ho expliquen Fanon, Mbembe, Federicci, Davis, Vergès, Ziadeh i tantes altres. Ho expliquen aquelles que ho viuen diàriament en carn pròpia i que, per tant, els és impossible ignorar la intersecció de les lluites, la multitud d’opressions que es marquen en els seus cossos. L’antiracisme ha de ser doncs també imprescindible en la lluita i en la construcció d’un nou projecte social i polític.
El racisme no és només un instrument que de tant en tant és útil al sistema per dividir la lluita de classes, sinó que és indispensable i fonamental en l’acumulació capitalista des dels seus inicis i en l’actualitat
També es ridiculitza la lluita contra el patriarcat. Un dels trets més consolidats i enquistats del capitalisme és el de jerarquitzar la raó per sobre de l’emoció. L’emoció, com que és irracional, no és digne de guiar les nostres accions en el món extractiu, postindustrial, capitalista. La raó és la que ha d’ordenar-ho tot. L’emoció és de dones, de dèbils, de boges, de salvatges, de hippies, de populistes. Així, qualsevol intent de lluitar contra un sistema polític des de l’emoció, aprenent del que sentim (empatia, solidaritat, por), des de la identitat (encara que aquesta sigui diversa, oberta, en construcció) és percebut i representat per l’esquerra central o centralista com a moviment populista i per tant com a contrarevolucionari. “Tinc por”, deia un noi des de la barricada. “Jo també”, li contestaven d’altres, esberlant amb dues paraules el patriarcat que imposa herois testosterònics i xulescs.
La trampa de la diversitat? Ja fa temps que les lluites colonials van demostrar que la trampa és precisament negar la diversitat, negar l’element cultural, local, simbòlic, de les lluites. Que és la diversitat, encara que a algunes rebutgin aquesta paraula, la que fa rica la lluita, la que n’assegura sempre la crítica i l’autocrítica, la que evita que se l’apropiïn tan sols uns pocs com a salvadors de la pàtria (o del proletariat), a Madrid, a Barcelona, a Alger, o a Afrin.
Però tot això que dic, moltes de les que són al carrer ja ho saben. Ho practiquen amb el dia a dia. La lluita serà diversa o no serà.
