Centenars d’artistes han proliferat durant els darrers anys sota l’ampli paraigua del que es coneix com a gèneres urbans i concretament des del trap, un estil musical que es van augurar que desapareixeria en poc temps, però no para d’evolucionar i transformar-se. Envoltat de polèmiques, moltes l’han catalogat de masclista i com un altaveu de la generació de la crisi del 2011. Ara, una nova varietat, el drill, es presenta com el nou so que triomfa entre gran part de la joventut. Però, què ha passat amb el trap? Què està passant amb la denominació música urbana, que engloba tots aquests gèneres? Què hi ha del tòpic de què parlar de gèneres urbans és racista? Fem un repàs als orígens del trap, del recorregut dels anomenats gèneres urbans, i ens fixem com les plataformes de streaming han sigut fonamentals per al desenvolupament d’aquests sons i la carrera dels artistes.
“El trap és un producte de la crisi capitalista i de la generació millennial”, apuntava Ernestro Castro, a El Trap: Filosofia millennial para la crisis en España (2019). Una afirmació que va fonamentar amb un assaig molt documentat, però no del tot precís. La seva interpretació del que suposava la música trap i tota l’escena que havia generat a l’Estat espanyol cau pel seu propi pes si veiem l’escena actual, en la qual dones diverses, empoderades i no normatives, s’acullen amb normalitat al si del gènere. Tanmateix, per començar a explicar què significa trap, ens hem de remuntar als orígens d’aquest so i del que significa. La paraula trap prové de les trap houses dels Estats Units, punts de distribució i venda de droga. I la música trap en el seu origen parlava d’això: de les bandes del carrer, de drogues i de dones, gairebé sempre presentades d’una manera despectiva, cosificadora, i sovint tractades de “putes”. Això, per norma general, ja és aigua passada, la romantització de la pobresa o del crim ha deixat pas a lletres més poperes, que també es fusionen amb el dancehall o el rhythm and blues. Segons Paranoid 1966, artista que canta una mescla de R&B i hip-hop, “les etiquetes estan encaixonant molts artistes i és un error”. Ella és una de les primeres cantants d’aquest gènere a l’Estat espanyol.
Paranoid 1966 és l’AKA de Victoria C. Weka Bekuku, una noia de vint anys d’Alacant, que reivindica la música de la seva generació, els gèneres urbans, com la música més lliure, més ballable, la que li permet explicar l’amor d’una manera que transmeti sentiments a la gent, on es reivindica el barri, el carrer, però des de l’orgull i no des de les misèries: “Jo dic que soc una jove promesa d’un barri que roba i d’una mare que resa”. Amb els peus a terra, no li agrada la gent que “vacil·la de malianteo” perquè per Victoria, tenir “piquete” (flow, estil) és una altra cosa, “és transmetre amb paraules els teus pensaments, és que la gent senti la música que tu fas”. Amb ella coincideix Albany, nom artístic d’Alba Casas, pionera del que s’ha anomenat sad trap. Nascuda a Girona el 1997 i criada a Granada, ara viu a Madrid i posa veu a la gent del carrer: “No m’agrada que la gent vacil·li de les coses que són dolentes i que les exposi com a bones, com les drogues o la pobresa”. Aquesta artista s’ha posicionat fermament en molts mitjans en contra del consum de drogues, una pràctica que sovint es reivindica des del trap. Segons les dues artistes, el gènere ha evolucionat i ara es fusiona amb altres estils.
“Abans, gèneres com el hip-hop, del qual sorgeix el trap, sonaven més underground, més durs, i estaven acaparats per homes. Aquí, a Barcelona, cap al 2013, Pxxr Gvng, Cecilio G i Kefta Boys van ser els precursors del gènere, i després va arribar Somadamantina o La Zowi, que van donar pas a moltes dones”. Daniel Madjody, presentador del canal de YouTube del col·lectiu El Bloque, explica que els concerts de Trap es van convertir en festes i que es va generar tot un moviment estètic envers aquests gèneres urbans que oscil·laven entre el R&B, el hip-hop, el trap i el reggaeton. De fet, La Mafia del Amor, col·lectiu format pels membres de Pxxr Gvng, va ser creat per fer temes de reggaeton.
El terme ‘urban’ es va popularitzar als anys setanta als Estats Units per catalogar la música negra, que incloïa gèneres com el rhythm & blues o el soul
Abans que esclatés la pandèmia, el març del 2020, una de les festes més representatives de l’underground barceloní era La Cangri, a la Sala Razzmatazz (anteriorment es feien a la Sala Apolo), organitzada per la cantant Bea Pelea, resident a Barcelona, on sonaven les artistes més emergents de l’escena. Segons explica Daniel Madjody, les dones han pres l’escena als “mal anomenats gèneres urbans” i es pot comprovar amb l’ascens de noms com Ms Nina o Bad Gyal. Això s’ha materialitzat en segells musicals com Ladradora, amb seu a Barcelona, un projecte que aposta per impulsar el talent femení de la indústria i on trobem Albany, que es posiciona frontalment contra el masclisme: “Les lletres masclistes directament no haurien d’existir”.
Debat obert amb el racisme
Per a Madjody, el trap o el reggaeton no són menys masclistes que la música pop més mainstream. “El que molesta són les lletres explícites i directes, molesta que artistes blanques utilitzen aquest llenguatge perquè sexualitzar a una dona llatina no és inusual, però a una dona blanca sí”. Amb aquesta qüestió, el presentador és contundent i afirma que hi ha classisme a la música urbana i que també pot haver-hi racisme, tot i que ell diu que no s’haurien de comparar les problemàtiques racials de l’Estat espanyol amb les dels EUA, on s’ha debatut molt sobre per què és racista o discriminatori parlar de gèneres urbans. Paranoid 1966 assenyala que ella sí que ha patit racisme i que és una qüestió que a la música, a l’Estat espanyol, no es manifesta igual que en el dia a dia: “Jo el racisme el pateixo quan entro en una botiga i es pensen que hi vaig a robar, pel meu color de pell”.
Una de les polèmiques que va assaltar la indústria el 2020 va ser quan el segell nord-americà Public Records va llançar un comunicat en el qual explicava que treia la categoria Urban dels seus artistes perquè la considerava racista. El terme urban es va popularitzar als anys setanta als EUA per catalogar la música negra, que incloïa gèneres com el rhythm & blues o el soul. Després d’estigmatitzar durant dècades aquests sons, amb l’auge del hip-hop, l’etiqueta urban es va transformar fins al punt de fer la impressió que ara mateix tot és urban. Si observem les llistes d’èxits de Spotify, l’aplicació per escoltar i difondre música més utilitzada del món, trobem categories com aquestes: “Uban latino” o “Radar urbano”. Dins d’aquestes categories trobem temes de trap, de R&B, de hip-hop i fins i tot de flamenc, molts d’ells interpretats per artistes blancs. Aquest últim gènere, que beu de la cultura popular andalusa, del poble gitano i té arrels sonores africanes, també s’està començat a catalogar com a urban. “El flamenc ha nascut al carrer i és música urbana”, deia Juicy Bae, cantant sevillana, al programa Feeel de Betevé.
“El que està clar és que la fusió és un segell en la música que s’escolta a l’Estat espanyol i que hi ha hagut tot un moviment estètic al voltant del trap i del que s’anomena urban. Moltes persones han comparat aquests anys amb la movida madrilenya”, explica Daniel Madjody. A la mixtape Futuro participen gent com María José Llergo, Morad, El Goa i La Tiguerita, els dos primers assenyalen que no fan música urbana. María José Llergo explica: “Està havent-hi un canvi de paradigma. Nosaltres ens expressem amb llibertat i utilitzem la tecnologia perquè està al nostre dia a dia. La música és l’expressió del poble”. Per tant, hi ha detractors d’aquesta denominació que no s’hi senten representats, i tampoc per la del trap o la del drill, però hi ha molts d’altres que no el veuen com un terme conflictiu, perquè el marc sociocultural és diferent. Tot i això, als EUA i a les Illes Britàniques molts artistes han fet una crida perquè es deixi d’utilitzar aquesta categoria i se l’anomeni música negra. S’ha d’assenyalar que el debat al nostre entorn encara no s’ha desenvolupat i tampoc s’ha plantejat d’una forma global. Als Premis Grammy del 2021 encara s’ha utilitzat la categoria “Millor àlbum de pop llatí o urbà” i l’ha guanyat Bad Bunny.
El drill ho ‘peta’ a internet
Ara mateix, artistes com GhettoBoy, del centre de formació Sax Sala de Sant Celoni, i Morad, del barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat, són alguns dels exponents de l’anomenat drill, un so que està estenent-se a poc a poc al nostre entorn. El drill és un gènere derivat del trap que també va sorgir als EUA, concretament a Chicago, tot i que les artistes que el reivindiquen fan uns sons més assimilats a PNL (Peace and Love), un grup de hip-hop que ha nascut a l’Estat francès. El drill parla també del carrer i dels conflictes que es donen als barris populars, intenta recuperar les lletres originals del trap, que ara per ara, ha evolucionat i s’ha integrat en diversos gèneres.
Segons Daniel Madjody, la música urbana ha entrat en uns bucles que van des dels sons més underground fins a la música més mainstream i ballable. El que tenen en comú moltes artistes de tots els gèneres és com van començar a fer-se famoses. Internet i les plataformes de streaming han sigut un trampolí impressionant per aquestes fornades d’artistes. Moltes s’autoprodueixen les cançons a casa, escriuen les seves lletres, busquen les bases rítmiques i pengen elles mateixes el tema a internet. L’any passat, Morad va aconseguir deu milions de visualitzacions d’un dels seus vídeos a YouTube en només dues setmanes i va superar artistes com Bad Bunny.
Al voltant de tots aquests sons, d’aquests gèneres i de la denominació música urbana hi ha debats molt profunds, que són el retrat d’una generació i d’un canvi de paradigma, una nova indústria basada el do it yourself (fes-ho tu mateixa) i d’una escena en la qual les dones han pres un protagonisme sense precedents.
