Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Delfina Aliaga, responsable d’LSC de la Federació de Persones Sordes de Catalunya

"Les persones sordes podem parlar fent servir la veu"

/ Victor Serri

Als Països Catalans hi ha 28.000 persones sordes, de les quals 7.500 viuen a Catalunya. D’aquest col·lectiu, un petit nombre rep formació, i encara són menys les qui la reben amb el nivell adequat per a un bon aprenentatge. Cal recordar que cada llengua de signes s’adapta als costums gastronòmics, populars, de caràcter festiu o identitari, i això les fa diferents de la resta. No és el mateix la llengua de signes francesa (LSF) que la llengua de signes espanyola (LSE) o la llengua de signes catalana (LSC). Delfina Aliaga, filla d’una família de persones sordes, va adquirir l’LSC a casa i a través de diversos intèrprets, gràcies als quals va rebre els coneixements per impartir classes al Casal de Sords de Barcelona i més tard a la Universitat Pompeu Fabra, on és professora associada. Des del maig passat, Aliaga (Barcelona, 1968) exerceix de responsable d’LSC de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), cosa que li permetrà impulsar diversos projectes, entre els quals un Centre de Normalització Lingüística d’LSC.

Tots els membres de la teva família sou sords. Això va afectar el teu procés de creixement?

Mai no vaig tenir problemes perquè ens comunicàvem amb l’LSC. Qui sí que en tenien, perquè ho veia cada dia a classe, eren els nens i nenes sords de pares oients. Els era complicat transmetre’ls tot el que vivien a l’escola.

 

Quins obstacles encara afronta el col·lectiu de persones sordes?

Patim diversos clixés, com ara que la sordesa és una discapacitat, o diverses barreres de comunicació. Jo mateixa m’hi vaig trobar el dia de l’atemptat a les Rambles de Barcelona, l’agost passat. Estava al metro i només van advertir els passatgers per megafonia, de manera que no vaig poder captar què passava.

 

La societat no està prou preparada per atendre les vostres necessitats?

Queda molt per avançar. Sobretot en l’àmbit sanitari, en el qual es necessiten professionals d’interpretació de la llengua de signes, o l’educatiu, en el qual ni l’administració ni la majoria de docents estan formats per ajudar correctament l’alumnat sord.

 

També es pensa que és una llengua única i universal. No és així?

“El signe de menjar és diferent a l’Àfrica, on ho fan amb els dits, que a la Xina, que fan servir bastonets”

Cada una s’origina a partir de la cultura que l’envolta, igual que passa amb les llengües orals. El signe de menjar (portar el menjar a la boca) és diferent a l’Àfrica, on es menja amb els dits, que a la Xina, que fan servir bastonets. I el mateix quan s’indica el nom d’una persona, un poble o unes sigles. Si no existeix un signe propi, s’usa la dactilologia. Per tant, lluny de ser una llengua homogènia, cadascuna té la seva idiosincràsia.

 

I respecte a la comunitat sorda de Catalunya, quines especificitats en destacaries?

Existeix la llengua de signes catalana, que en el 70% està formada per signes icònics i en el 30% per abstractes. És de modalitat visual i gestual i, com la resta, també està arrelada a les tradicions. Per exemple, tomàquet es fa amb el moviment de fregar-ne un damunt del pa, cosa que en altres idiomes no és així.

 

Creus que l’LSC està ben assentada o pateix les conseqüències de no tenir un marc propi que la protegeixi?

Està emparada per la Llei 17/2010, però no té recursos suficients per ser coneguda ni fer-la valer davant la societat.

 

També exigiu que es desterri el concepte sordmudesa. Per quina raó?

Perquè les persones sordes podem parlar fent servir la veu, ja que en principi no tenim cap afectació a les cordes vocals, malgrat que l’escolta sembli estranya. Podem parlar i llegir els llavis.

 

Llegir els llavis és un element bàsic de la comunicació?

No es descarta cap via. Els signes lingüístics de l’LSC inclouen la configuració, l’orientació, el moviment, la localització i el component no manual (expressió facial i gestual). I després existeix la lectura labial, en la qual intervé una recepció correcta, com és l’ús d’objectes que tapin la boca (un bolígraf, la mà, un paper, el bigoti, la barba, etc.) o la bona articulació de l’emissor. I també existeixen paraules confuses, com mama-papa, bota-gota. Tot plegat fa que aprendre-la requereixi formació i una bona concentració.

 

Des dels cercles acadèmics es reivindica la cultura sorda. A què us referiu?

Afirmem que som un patrimoni social i lingüístic. I és que l’utilitzem les persones amb problemes auditius però també familiars, amics, intèrprets de llengua de signes, investigadors i professors. Tots contribueixen a fer que no ens sentim obligats als requeriments d’un món eminentment oient. Per tant, és un mitjà que transforma i ajuda a construir un món millor.

 

Té virtuts més enllà del seu ús?

Tothom l’hauria d’aprendre, tant per la seva riquesa com perquè és avantatjós en contextos en què la llengua oral no arriba. Sigui en una biblioteca, on es requereix silenci, per comunicar-se sota l’aigua, quan hi ha un vidre pel mig, una distància llarga o un ambient carregat de soroll. I després caldria implementar un periodisme sord o videosignat amb què poder seguir tots els continguts.

Article publicat al número 458 publicación número 458 de la Directa