No fa pas gaires anys el rellotge del campanar va anar perdent pistonada lentament. Les campanes repicaven amb la mateixa força de sempre, però ho feien a destemps i a deshora. El desori dels primers dies i fins i tot mesos era acceptable perquè es tractava d’una qüestió de minuts, però a la llarga es va convertir en un greuge important.
Va ser una nit de Cap d’Any quan va quedar demostrat que la situació era irreversible. La gent s’havia aplegat per fer les dotze campanades al pla de l’església, que és també el tros de carrer que ha mantingut el nom de “castell” gràcies a l’oralitat que omple els buits de la història no escrita. No hi faltaven ni els grans de raïm necessaris, ni les ampolles de cava per fer els brindis corresponents ni tampoc el nerviosisme que sempre va lligat a l’ocasió. Però, quan va arribar l’hora exacta que marca la mitjanit, el rellotge va callar i no va sonar.
Aquell cop el canvi d’any va quedar suspès a l’aire. El silenci que va imposar el no-toc de les campanes va ser substituït sense dificultat per l’enrenou —tímid, que som pocs— de la gent i pel moviment del món que no havia parat de girar. La sentència del rellotge principal del poble, però, quedava escrita.
Al cap de poc la tecnologia electrònica va arribar al campanar, fent que les mateixes campanes continuïn marcant la identitat sonora del poble i el pas del temps. Per contra, l’antic mecanisme resta immòbil, agafant pols i acumulant oblit.
No li trobo sentit a esperar amb candeletes els quatre quarts i les dotze campanades només una nit concreta de les 365 que podríem fer-ho
La mania que els últims anys ha anat creixent envers les campanes que marquen cada hora del dia i la nit posa en qüestió la forma que tenim de relacionar-nos amb el temps i amb el lloc. La comoditat individual de portar tots una pantalla silenciosa al canell o a la butxaca que s’actualitza automàticament quan cal deixa enrere la forma col·lectiva d’orientar-se per la vista o per l’oïda a través dels campanars compartits i d’alguna manera termes i barris queden desdibuixats.
Celebrar el final de l’any i l’entrada de l’altre és una festa que em costa. Resseguint la història del calendari podria comprar lo motiu de la festa, però farts com estem de festivar-ho tot la cosa ha perdut un tros important de la seva raó de ser. De fet, no li trobo sentit a esperar amb candeletes els quatre quarts i les dotze campanades només una nit concreta de les 365 que podríem fer-ho, que com a mínim així seríem conscients que cada dia viscut és un regal. I ja se sap que qui dia passa any empeny.
L’altra cosa que em posa nerviosa d’aquesta nit assenyalada és l’obligació no escrita ni dita ni imposada de fer balanç del que ha passat durant l’any i de formular propòsits i desitjos pel que vindrà, com si en el transcurs d’unes hores alguna cosa pogués canviar de bo de bo.
Enguany, per sort o per desgràcia, el meu pensament va, sigui per recordar o per projectar, en una única direcció: aigua, aigua i aigua. Que plogui! Que plogui ja, per favor. Que l’angoixa és latent i cada cop s’apodera més del cos i de l’ànima.
Què simple i què difícil això de demanar una mica d’humitat, de verd a terra i a les muntanyes, de fonts que ragin amb alegria, de saó que faci brotar. I sap greu que aquesta sigui la idea a reivindicar quan el món està ple de misèries que necessiten ser assenyalades i lluitades dia sí dia també, però la sequera és tan grossa i la por tan creixent que la idea més recurrent és aquesta.
Desitjaré molt fort i molt interiorment que el temps torni a ser simple i mecànic, com l’antic rellotge del campanar. I que un dia torni a ploure i no pari i ho faci bé
A falta de pluja m’hauria agradat acabar l’any emboirats, amb una boira espessa d’aquella que no deixa veure més enllà dels dos o tres metres que tens al davant, que dura dies seguits i que quan al final decideix aixecar-se una mica sembla que redescobreixis tot allò que tens al voltant. La que t’embolcalla i que et permet el do de la invisibilitat en un tros de món on pels pocs que som costa passar inadvertit i desconegut. Una mica de boira hauria fet hivern i Nadal, hauria marcat el canvi d’any i hauria avisat que al gener creix el sol, però també el fred més cru… però tampoc no ha arribat.
No sé si l’enyor per un temps en què tot —bàsicament, els cicles i el cel— anava a hora i com tocava és fictici, si algun cop ha existit la normalitat. O és que amb els anys s’obliden els detalls i les penúries i la llunyania ho vesteix tot amb un tel d’amabilitat, que pot ser trista i amarga, però ja és passada.
Al vell rellotge del campanar que ara agafa pols i oblit se li acabava la corda sovint i calia pujar a donar-li manualment unes hores més de vida. Els mecanismes van acabar quedant obsolets, però no tenien trampa: no calia ni electricitat ni una tecnologia de microxips que el connectés a l’univers. Era un sistema d’engranatges i contrapesos que funcionaven per la manya, l’enginy i la dedicació dels encarregats de vetllar-lo.
Quan sonin les campanades que marcaran el traspàs d’any, però pels ulls miri a través de la pantalla els quatre-cents drons que ompliran el cel de Barcelona —allò de les contradiccions i les esperances— desitjaré molt fort i molt interiorment que el temps torni a ser simple i mecànic, com l’antic rellotge del campanar. I que un dia torni a ploure i no pari i ho faci bé. I en aquell moment sí, en aquell les felicitacions del nou i pròsper any tindran sentit i podrem tornar a dir que siguem feliços mentre podem.
