El passat divendres 21 de setembre de 2018, un gran operatiu policial i militar va entrar dins del barri autoconstruït de Douar Wasti, ubicat a la ciutat de Casablanca (Marroc), al centre de l’àrea industrial d’Ain Sbaa. Al cap de poques hores, tot el barri va ser buidat. Les excavadores van demolir més de 1.300 cases i els habitants –més de 5,000 amb un gran nombre d’infants– van ser obligats a recol·lectar les pertinences en poques hores i amuntegar-les a la calçada.
Les negociacions sobre l’expulsió dels habitants portaven ja molts mesos i van ser interrompudes unilateralment pel govern marroquí, que va oferir als residents uns lots de terreny per edificar a 30 km de distància, al mig del camp i sense cap finançament, com les que van obtenir altres titulars de les anomenades barraques. Amb aquest nom es fa referència a qualsevol habitatge irregular, en terrenys contestats o ocupats. Com en molts casos de reallotjament, entre els desplaçats i desplaçades molts perdran la feina i hauran de trencar moltes de les seves xarxes relacionals, que per molts representen un recurs fins i tot econòmic.
Des de 2004, el govern marroquí ha emprès l’ambiciós programa Villes Sans Bidonvilles (ciutats sense barraquisme) que pretén eliminar les desenes de milers d’habitacions autoconstruïdes del país en menys de vint anys
Des de 2004, el govern marroquí ha emprès l’ambiciós programa Villes Sans Bidonvilles (ciutats sense barraquisme) que pretén eliminar les desenes de milers d’habitacions autoconstruïdes del país en menys de vint anys. L’objectiu zero barraques a assolir abans de 2020 es persegueix amb grans desnonaments i desplaçaments forçats, que sempre recauen sobre els sectors més febles de la població, empobrint-los ulteriorment però amagant-los de la vista, fora de la ciutat. Aquest tracte va ser reservat també a molts habitants de parts històriques de la ciutat, tant de l’antiga medina, afectada per la construcció de la desproporcionada Avenue Royale, com de perifèries com Ain Sbaa.
Per gran part dels habitants més pobres, una casa autoconstruïda a prop de fonts de suport (fàbriques, pisos on treballar, mercats, el port) és sovint l’únic recurs, conquistat amb anys de treball: a més a més, les estretes relacions que es creen durant els anys dins d’aquests barris garanteixen lligams familiars i amicals, control social recíproc i estructures econòmiques que permeten el manteniment i la cura de la mainada.
Desplaçar-se significa tornar a començar tot el procés d’adaptació. Les conseqüències es veuen en barris com Hay Nassim, on s’han reallotjat milers d’habitants de l’antiga medina. Els anomenats barris informals a destruir es diuen Karien, arabització de la paraula francesa carrière, carrer, o douar, és a dir, poble. Però entre ells s’inclouen fins i tot àrees planificades com el barri El Hank al litoral sud, que tenen l’única culpa d’estar en llocs econòmicament explotables.
A Douar Wasti l’assentament existia en la zona des dels anys vint del segle passat. Feia anys que els residents negociaven una regularització, per fer del douar un “veritable barri”, però finalment aquest projecte va ser bloquejat amb el començament de l’operació Villes Sans Bidonvilles. El que hi ha ara és la típica apropiació neoliberal dels terrenys urbans. A prop de l’estació del tren d’Ain Diab, rodejat per edificis residencials de major estànding, Dour Wasti es va enderrocar per obrir l’espai a noves construccions, hotels, pisos per classes socials més altes.
Set anys després de la primavera àrab impressiona veure com els desnonats d’una àrea industrial hagin recuperat tot el llenguatge i les reivindicacions de les manifestacions de 2011
Set anys després de la primavera àrab, que al Marroc va resultar en la creació d’una nova constitució que prometia dignitat i justícia als ciutadans, impressiona veure com els desnonats d’una àrea industrial hagin recuperat tot el llenguatge i les reivindicacions de les manifestacions de 2011. A les protestes durant i després del desnonament, els habitants van cridar eslògans com “El poble és aquí, el rei on és?” o “El poble vol desfer-se de la seva nacionalitat”. Les veus dels habitants del barri són clares: el desnonament ha posat en crisi la legitimitat de les institucions, la natura del lligam social amb el rei i l’estat.
Ara, mentre alguns van trobar recer a casa de parents o amics, centenars de persones són encara acampades a la zona de demolicions. Diuen que volen organitzar una gran manifestació per demostrar que no en volen saber res més del Marroc, arribar fins a Ceuta i demanar asil polític amb altres douar amenaçats, però tenen por que els aturin tan sols quan surtin d’Ain Sbaa. Dormen al carrer, mengen al carrer, però pocs periòdics i televisions s’estan interessant d’ells i és fàcil que les forces de l’ordre s’aprofitin del desconeixement de la ciutadania per un nou desallotjament. I tot per millorar les seves condicions de vida, com promet el programa estatal. Així ho diu un home: “Per millorar les nostres condicions ens tiren al carrer? Això no és cap política, no és cap govern. És vendetta, és màfia, res més”.
