L’actuació policial i judicial durant les mobilitzacions de la setmana del 14 d’octubre, tot just fa sis mesos, han obert els ulls d'una àmplia franja de població catalana davant de pràctiques repressives que, en anteriors episodis de protestes als carrers, no havien despertat el mateix grau de rebuig social
La condemna d’entre 9 i 13 anys de presó als líders socials i polítics del procés independentista va esclatar als carrers amb protestes, des del dia mateix de la sentència, avui fa mig any.
L’impacte repressiu quantificable d’aquella setmana de mobilitzacions passa per centenars de persones ferides -quatre, amb pèrdua d’un ull per projectils disparats per la policia-, més de 200 detingudes i una trentena de joves en presó provisional sense fiança. Una mesura cautelar extrema que diverses advocades i organitzacions defensores dels drets humans han considerat desproporcionada.
Sumada a la violència policial, l’extensió jurídicament feble de l’ús de la presó provisional que ha tingut lloc durant aquesta onada de mobilització ciutadana, suposa un precedent perillós per l’exercici del dret a la protesta.
L’impacte repressiu quantificable d’aquella setmana de mobilitzacions passa per centenars de persones ferides, més de 200 detingudes i una trentena de joves en presó provisional sense fiança
Quatre de les persones detingudes en la setmana de protestes iniciades el 14 d’octubre continuen a la presó. Charaf, Ibrahim i Mouhcine són els tres joves que queden empresonats a Catalunya. S’al·lega falta d’arrelament per mantenir-los tancats a Puig de les Basses, a Figueres. El grup de suport de Charaf i Ibrahim i l’organització antirepresiva de l’Esquerra Independentista Alerta Solidària, denuncien la “sobredimensió dels fets” en què la Fiscalia es basa per demanar-los nou anys de presó.
Se’ls acusa de llançar una pedra contra un furgó d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra, fets que els joves sempre han negat. Tenen 18 anys i es troben “en situació vulnerable”, segons els col·lectius que els acompanyen en el procés judicial. La Generalitat de Catalunya forma part de l’acusació.
La deportació a Marroc de tres altres joves migrats detinguts els dies de les protestes, després de ser tancats al CIE, ja va dur lletrades com les de IACTA Sociojurídica -part del dispositiu Som Defensores d’assistència a víctimes de vulneració de drets en context de protesta-, a denunciar que el racisme institucional no ha quedat al marge de l’acció repressiva.
El quart jove que continua empresonat mig any després del 14 d’octubre és Dani Gallardo, participant en la mobilització en solidaritat amb Catalunya convocada a Madrid, també fortament reprimida. El grup de suport del jove reitera el caràcter exemplificant que desprèn el seu empresonament.
A diferència d’anteriors contexts de protesta als carrers, en aquesta onada de mobilitzacions, la repressió de la dissidència -és a dir, de qualsevol “acció de protesta o confrontació amb l’statu quo, representat per l’administració pública” segons defineix Sheila Marín, membre del Sistema de Registre i Comunicació de Violència Institucional de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans de la UB- ha despertat un ampli rebuig social i denúncia mediàtica.
La transversalitat i amplitud del moviment represaliat en aquesta ocasió, l’independentista, ha marcat la diferència respecte a l’atenció que han rebut persones represaliades i els seus entorns en anteriors episodis de repressió contra jovent en contexts de protesta.
El qüestionament de l’actuació policial i judicial, així com la visibilitat dels abusos i l’empatia amb les persones represaliades, van ser molt més minoritaris en casos com els que aplega des de fa anys la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes.
